Vuit dècades de repressió i impunitat: “No es tractava de fer justícia, es tractava de fer por”

Al padrí de Rafel Bosch, com molts altres represaliats pel franquisme, el van trobar a casa, a Esporles (Mallorca), on s’havia amagat els primers dies del cop d’estat. Els falangistes havien amenaçat la sogra i ell va sortir de l’amagatall. En aquell moment, va trobar la seva filla i una cosina que tornaven d’escola, però no van deixar que se n’acomiadés. El van traslladar a la presó de Can Mir, a Palma, fins que el van assassinar un vespre de gener de 1937. El seu cos va restar en l’oblit durant anys. Ningú no sabia on era, tot eren especulacions. No va ser fins vuitanta-un anys després de la seva execució que el van trobar: era la víctima número 1 de la fossa número 1 de Porreres. Allà el van intentar d’esborrar de la memòria col·lectiva, juntament amb amics seus. A la fossa, hi van trobar Tomàs Seguí, batlle del moment, a qui feren barbaritats. Ho explica Bosch, que assegura que el van enclavar en una creu. “Al batlle el van dur a una comissaria de Palma. Era un lloc de tortura, com la majoria de comissaries. Alguna encara ho és”, diu.

El nom de Vicenç Monzonis també és escrit entre el de les víctimes de la repressió. I per partida doble. En el primer cas, ens hem de traslladar al 1936, quan es va afiliar a la UGT i, un any més tard, al PSUC. Va ser dirigent sindical i va entrar a la junta de seguretat local de l’Ajuntament de Terrassa (Vallès Occidental) l’any 1937. Va dimitir aviat per la repressió que hi va haver contra un grup de dones que s’havia manifestat un dia davant la casa de la via. “No sabem què va passar amb l’avi quan es va acabar la guerra”, diu el seu nét, que nom com ell i com el pare. Poc temps més tard, el van anar a buscar a casa, on el seu fill, de llavors deu anys, va obrir la porta. “Li van dir que li digués a l’avi que passés per la caserna de la Guàrdia Civil. Hi va anar i ja no va tornar”, explica. Monzonis va ser empresonat a Terrassa i després a la Model, a Barcelona. El primer de juliol va ser afusellat. El segon cas de repressió al llinatge Monzonis el trobem en l’actualitat. Al fill de Vicenç Monzonis, el van detenir el 26 de febrer de 2021 a Terrassa en una manifestació a favor de Pablo Hasel. “Li demanen tres anys de presó per no haver fet res”, protesta.

A n’Olga li va canviar la vida el divendres 18 d’octubre de 2019. Cap a les onze de la nit, tornava a casa després d’una manifestació contra les sentències del procés a Barcelona. Descansava als Jardinets de Gràcia –explica la seva mare, Mercè Juan–, quan s’hi van acostar tres furgons dels Mossos d’Esquadra a la zona, els agents en van baixar i. sense avisar, van llançar bales de foam. A una distància més curta de la permesa, per sobre de la cintura i “apuntant”. En concret, la bala de foam va anar directe al cap. El diagnòstic: traumatisme cranioencefàlic amb hemorràgia interna, fissura dels ossos del crani, pèrdua d’audició a l’orella esquerra, epilèpsia crònica. Tenia 30 anys. Ara viu amb un 33% de discapacitat. En té 35 i, com explica Mercè Juan que la seva filla diu: “Quasi, però no.”

Repressió i impunitat, denominadors comuns

Sentim totes aquestes històries en una sala d’un hotel de Palma. Hi ha silencis que no es poden descriure en aquest text i als quals els acompanya molta valentia. Això que conten Rafel Bosch, Vicenç Monzonis i Mercè Juan té un denominador comú: la repressió. El veí d’Esporles ho té clar: “No es tractava de fer justícia, es tractava de fer por.” El sentiment d’impotència, en tots casos, hi és, perquè ningú no ha fet res per lluitar per la veritat més que ells mateixos. “Es va arxivar el cas, tots els responsables polítics en tenen constància. Però ningú no serà jutjat”, diu Mercè Juan. Per una altra banda, són conscients que la lluita no ha d’aturar. Per llarga que sigui. En concret, vuitanta-vuit anys de repressió.

Un altre denominador comú que lliga aquests fets és la impunitat. I els enutja, perquè saben que les conseqüències psíquiques no s’aturen en el temps, que l’oblit no existeix. Però resistir és un acte que ells mateixos s’obliguen a fer. En el cas de n’Olga, com diu ella per mitjà d’unes paraules que llegeix la mare, malgrat que “les ferides no es curen de manera lineal” i “hi ha tantes bales a tornar”, l’única reparació que li val és “continuar caminant per posar fi a l’ordre social de misèria i mort”. “Cada any és un regal i un donar-li la volta a aquesta bala de foam. Continuem vives i amb ganes […] Aquell divendres jugaven a matar i van perdre.”

Anna Miñarro, coordinadora de l’acompanyament psicosocial a Famílies, del VI Pla de Fosses del govern de les Illes, considera que “la impunitat té tant de valor com la tortura”, i que amb aquestes històries es reflecteix clarament com han patit la primera generació i la segona, i com la tercera generació ha rebut aquesta impunitat i repressió.

Per Rafel Bosch, l’any 1977 hi va haver certes esperances amb la llei d’amnistia, però critica que només va funcionar per amnistiar torturadors i assassins. La democràcia assolida ha estat “una manera d’enganyar molta gent”, diu Monzonis: “I hi ha gent que encara s’ho creu, això és el més greu.”

Ràbia i impotència: com ho viuen les famílies

“Fa més de vuitanta anys que estem així, i això no canvia. No hi ha manera de fer res, perquè per molt que lluites, és com picar a una paret”, diu Monzonis, que explica que sent ràbia i impotència. Rafel Bosch també sent ràbia, de veure que “vivim en una mentida, com a Matrix” i que hi ha un problema greu: “Saps que has de fer alguna cosa, però molta gent que t’envolta viu dins la comoditat.”

I ràbia, també, perquè en temes de memòria no s’avança. “Sembla que s’espera que s’esgoti. Que mori la primera generació i no tinguin testimonis.” Però, al mateix temps, també sap que ell ha de viure la seva vida. “No em puc passar vivint la vida que no va ser del meu padrí”, a qui van matar amb 32 anys.

Mercè Juan coincideix amb ells. Parla de la ràbia. Del dolor. De la por. I del cinisme que no suporta la seva filla Olga. De fet, ho exemplifica explicant que el dia que la van operar, el president Quim Torra va fer un piulet de preocupació i, mentre l’operaven, els polítics ja els demanaven de visitar-la. “Si portaven el nom de l’escopeter i els càrrecs responsables fins a l’últim polític, sí que els deixàvem venir”, diu, cosa que no va passar.

Biblioteques humanes

La Xarxa Antirepressió de Familiars de Detinguts ha estat un punt de salvament per a tots ells, com ho ha estat Memòria de Mallorca, per exemple, en el cas de les víctimes de la repressió franquista. Les famílies hi han trobat un espai sanador i d’acompanyament amb altres familiars de víctimes.

Les dues entitats han organitzat aquest cap de setmana l’experiència de biblioteques humanes, que girarà al voltant del tema “Els familiars de víctimes de violència política”. És un projecte nascut a Dinamarca l’any 2000 que ja s’ha estès a més de vuitanta països, on cada llibre és la transmissió oral de les vivències d’una persona i obertes a debat.

En aquest cas, seran setze històries, com les de Rafael Bosch, Vicenç Monzonis o Mercè Juan, que els “lectors” podran escoltar. A Esporles serà avui, de 16.30 a 20.00, a la sala de plens de l’Ajuntament. A Pollença, demà de 10.30 a 13.30 a Can Llobera.