18.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 19.05.2021 - 12:33
L’estat espanyol ha enviat l’exèrcit a Ceuta per defensar la integritat territorial espanyola “amb tots els mitjans necessaris”, segons les paraules del president espanyol, Pedro Sánchez. L’arribada multitudinària de migrants a Ceuta ha posat Espanya en alerta i ha tensat les relacions amb el Marroc, que ha facilitat la migració amb la retirada de la policia de les fronteres. Les tropes espanyoles han expulsat uns 4.000 migrants i es calcula que n’han arribat més de 6.000 a Ceuta aquestes darreres hores. Un dels migrants ha mort ofegat al mar quan intentava d’arribar a la platja espanyola.
La crisi diplomàtica, que s’ha militaritzat, té l’origen en la decisió del govern espanyol d’atendre el dirigent del Front Polisario, Brahim Ghali, en un hospital de Logronyo per tractar-lo de la covid-19. El Marroc va protestar i ha convertit la qüestió en un conflicte diplomàtic, migratori i transfronterer. De fet, el govern marroquí ha advertit l’estat espanyol que “els actes tenen conseqüències”. “Hi ha actituds que no es poden acceptar”, ha dit l’ambaixadora marroquina a l’estat espanyol, Karima Benyaich, abans de reunir-se amb la ministra d’Afers Estrangers espanyola, Arancha González Laya.
L’obsessió espanyola per la seva integritat territorial ha portat l’exèrcit a terres africanes. Però Espanya té diversos enclavaments a la costa marroquina que defineix oficialment com a “places de sobirania”. Els més coneguts són Ceuta, Melilla i les Illes Canàries, però hi ha uns quants illots i penyals situats al llarg de la costa entre Ceuta i Melilla que pertanyen a la monarquia espanyola, malgrat les protestes del Marroc.
Ceuta (Sebta, en àrab) ocupa una extensió de 19 quilòmetres quadrats i hi viuen 80.570 persones, la meitat de les quals parlen àrab. La ciutat va ser conquerida el 1415 en nom del rei de Portugal, i no va ser fins el 1640 que va passar a mans dels monarques espanyols. Del període portuguès, en conserva les armes a l’escut i la bandera. Més a l’est, hi ha Melilla (Tamelilt, en amazic), de 12,3 quilòmetres quadrats i 73.460 habitants, que va entrar en l’òrbita de la corona espanyola el 1556. En aquest altre territori, la meitat de la població parla amazic: com l’àrab a Ceuta, no hi és reconegut oficialment.
El penyal de Vélez de la Gomera, conquerit per primera vegada el 1508, és a 126 quilòmetres a l’oest de Melilla i a 117 quilòmetres al sud-est de Ceuta, i es manté unit al continent per un estret istme de sorra (fotografies). Amb una extensió de 19.000 metres quadrats, el penyal és ocupat per una petita guarnició militar. Té una frontera de 85 metres, considerada la més estreta del món.
Les illes d’Alhucemas (al-Hoceima), a 155 quilòmetres a l’est de Ceuta i a uns 100 quilòmetres a l’oest de Melilla, són formades pel penyal d’Alhucemas i els illots de Tierra i Mar. En conjunt, tenen una superfície total de 0,046 quilòmetres quadrats, i només el penyal és habitat per soldats. Com Vélez de la Gomera, aquestes illes també van entrar a l’òrbita de la corona espanyola el segle XVI (1560), en un intent perquè deixessin de ser bases de la pirateria.
L’arxipèlag de les Chafarinas és, per la seva banda, la possessió espanyola més recent (des del 1848) i, alhora, allunyada de la costa nord-africana. Situat a unes 27 milles nàutiques a l’est de Melilla, és format per l‘illa del Congreso, la d’Isabel II i l’illa del Rey. En conjunt, sumen 52,5 hectàrees de superfície, la meitat de les quals corresponen a l’illa del Congreso. Amb tot, la petita població estable (formada per militars i personal del govern espanyol) és establerta a l’illa d’Isabel II. Totes tres illes són refugi de caça.
Dos petits territoris més es poden incloure, amb certs matisos, a la llista anterior. D’una banda, l’illot deshabitat de Perejil (Leila, en àrab), a uns dos-cents metres de la costa africana i a uns vuit quilòmetres al nord-oest de Ceuta. Tot i que no hi ha cap símbol, Espanya considera que en deté la sobirania, però la situació político-administrativa no és gens clara. Malgrat això, el juliol del 2002 la disputa diplomàtica per aquest minúscul illot es va traslladar sobre el terreny i va ser ocupat, temporalment, tant per forces militars marroquines com espanyoles.
D’una altra banda, l’illa d’Alborán és situada a trenta-cinc milles nàutiques del nord de l’Àfrica i ocupa una superfície de 7,12 hectàrees. Tot i la relativa proximitat a les seves costes, no és reclamada pel Marroc. La presència d’un destacament militar, de fet, respon a una altra “amenaça”: els intents durant els anys seixanta de suposats vaixells de pesca soviètics d’establir-hi un assentament estable.
