Les vuit claus de la crisi veneçolana

Veneçuela ha entrat en una crisi de pronòstic totalment incert. Diversos països han reconegut Juan Guaidó, el líder opositor de Nicolás Maduro i president del Parlament, com a president interí del país. Guaidó s’ha autoproclamat president en un acte públic al carrer. Posteriorment diversos estats, començant pels Estats Units, l’han reconegut i altres començant per Rússia han anunciat que no el reconeixen. Maduro ha anunciat que Veneçuela trencava relacions amb els Estats Units i ha denunciat el que qualifica com una ingerència en els afers interns del país.

Tot seguit intentem explicar les claus més importants per a entendre la situació.

Primera. La crisi econòmica és enorme
En la base de la crisi veneçolana hi ha l’agreujament constant de la situació econòmica del país. Hi té molt a veure la caiguda de la producció i el preu del petroli, el gran actiu econòmic veneçolà, i l’impacte de les sancions, que dificulten molt el comerç internacional. De tot plegat, en resulta una manca de productes bàsics i dificultats  d’abastiment de tota mena que causen una gran irritació, sobretot entre les classes mitjanes.

Segona. Veneçuela té un deute important
El deute extern de Veneçuela és molt important i va augmentar considerablement durant els anys de govern de Chávez. El 2014, quan el preu del petroli va començar a caure, el país va entrar en una recessió que ha fet créixer molt l’impacte del deute.

Tercera. Una part de la població ha optat per l’èxode
Per fugir de la crisi econòmica però també de la violència política, hi ha hagut un èxode important de ciutadans. Aquest èxode ha repercutit d’una manera molt particular en la frontera amb Colòmbia, país on el govern manté un enfrontament dur amb el de Veneçuela.

Quarta. La protesta permanent, una guerra civil de baixa intensitat
Especialment a Caracas hi ha manifestacions cada dia i l’oposició organitza marxes constants que acaben molt sovint amb enfrontaments greus o bé amb la policia o bé amb els grups de defensors del govern. Això fa que alguns observadors internacionals es refereixin a la situació dient que és una ‘guerra civil de baixa intensitat’.

Cinquena. L’oposició no aconsegueix tombar el govern
Fa anys que els grups opositors intenten, amb tota mena de mitjans, derrotar el govern. Però, malgrat algunes victòries importants per a ells, com a les eleccions al parlament, la realitat és que no ho han aconseguit. Sovint ho han dificultat les discrepàncies entre els mateixos opositors, que han afeblit molt la força del moviment.

Sisena. L’esperança en un canvi intern s’apaga
Una part d’aquests opositors veuen amb desesperança que van passant els anys i no aconsegueixen tombar el govern bolivarià. Això fa que, dins el moviment opositor, se cerquin fórmules directes de presa del poder, incloent-hi accions militars. I, sobretot que es confiï en la possibilitat d’una intervenció militar externa que acabi amb el govern de Maduro.

Setena. Amb Trump i Bolsonaro, la pressió internacional creix
A la pressió tradicional que exercien de sempre els Estats Units contra el règim de Maduro s’hi ha unit recentment la pressió del gran veí brasiler, que ha passat a mans de l’ultradretà Bolsonaro, completament enfrontat al govern veneçolà. Amb això, la major part de les fronteres veneçolanes han restat controlades per governs hostils, cosa que ha fet créixer les esperances de l’oposició en una intervenció internacional. Un article del Miami Herald ha explicat poc després de l’autoproclamació de Guaidó que la Casa Blanca portava des de l’arribada de Trump discutint la possibilitat d’una acció com aquesta

Vuitena. El parlament no reconeix les eleccions
La crisi actual va començar el 10 de gener, quan Nicolás Maduro va estrenar el seu segon mandat com a president, per un període de sis anys. Però l’oposició i una part de la comunitat internacional no van reconèixer el resultat de les eleccions i van dir que era fraudulent. El dia 15 l’Assemblea Nacional, en mans de l’oposició, va definir Maduro com un ‘usurpador’ que s’arrogava el poder executiu.