01.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 02.01.2019 - 07:30
Aquestes darreres hores, especialment en l’entorn barceloní d’ERC, sembla que es vulga imprimir un tomb a la campanya de les municipals, amb la tendència a convertir l’extrema dreta de Vox en el centre del debat. Han demanat, per exemple, a totes les candidatures que proclamen solemnement que no hi pactaran; o, anant més enllà d’aquestes eleccions i tot, han afirmat que l’independentisme té una gran ocasió de reconciliar-se amb la Unió Europea, tot ajudant Espanya a no caure a les mans de l’extrema dreta.
Ignore si aquest viratge aparent és el fruit d’una elaboració teòrica ja decidida o si simplement és una improvisació mediàtica fruit de l’absència de novetats per Cap d’Any i l’ànsia d’ocupar centímetres de paper. Però espere, ho espere de veritat, que siga això darrer. Perquè altrament seria un error tan gran que em costa fins i tot de fer-me’n a la idea.
La idea que la Unió Europea –la mateixa Unió Europea que ha consentit que els dirigents polítics catalans, inclosos els d’ERC, siguen a la presó o a l’exili– es reconciliarà de sobte amb l’independentisme perquè dóna suport a Pedro Sánchez em sembla extravagant. Completament. Però, a més, i en tot cas, m’agradaria entendre què vol dir que s’hi reconciliarà. Vol dir que ara forçarà l’alliberament de Junqueras i els altres presos? Vol dir que ara defensarà un referèndum d’autodeterminació? Vol dir que ara assegurarà les llibertats civils dels ciutadans de Catalunya i se’n convertirà en garant? Perquè, si no vol dir res d’això, i és evident que això no passarà, no sé quin interès pot despertar en l’independentisme.
Però, anant més enllà del poc rigor que crec que té aquesta expressió concreta, el fet és que la sola idea de posar Vox al mig de la campanya electoral implica espanyolitzar-la completament i fer subsidiari l’independentisme a un nivell inèdit de fa molts anys. Implica, de fet, tornar-lo a convertir en la crossa auxiliar d’un pretès progressisme espanyol, oblidant que els responsables del 155, els responsables concrets dels empresonaments i l’exili, de la repressió, no són únicament a la dreta. El PSOE, i el PSC, són culpables de la repressió, d’una part fonamental de la repressió: perquè és evident que, sense el seu suport parlamentari i polític, Mariano Rajoy no s’hauria atrevit a fer el colp d’estat. L’aplicació del 155 ha creat una línia que demarca qui està a favor de la democràcia i qui està a favor de fer servir qualsevol mecanisme per a posar la unitat d’Espanya per damunt de la democràcia. Redibuixar això per separar només l’extrema dreta dels altres, al final no és res més que tornar a pensar com si fóssem espanyols. I el perill no és Vox en el futur. El perill és l’estat espanyol –el règim, si ho preferiu– en el present. O és que ara mateix vivim en un règim perfecte que respecta tots els nostres drets?
PS: Dit tot això, encara em trobe obligat a fer una pregunta molt més concreta: quin sentit té de posar Vox en el centre de la campanya electoral a Barcelona si no sabem ni tan sols si s’hi presentarà? Graupera, en aquest aspecte concret, ha fet les preguntes correctes. Que els farem la campanya de franc? Que no n’ha estat un exemple prou evident què ha passat a la campanya andalusa? Seria molt greu de caure en un error tan gros només per a impedir, si és això de què parlem, que Manuel Valls siga el guanyador minoritari i puga ser batlle tenint simplement vuit regidors o nou. Perquè a mi se m’acudeixen fórmules molt més simples i sensates d’impedir-ho. Com ara fer tant com es puga per a arribar abans de les eleccions a un acord més ampli per a no dividir i fragmentar tant el vot de l’independentisme.
