Monòlit Vox mascle

El Brasil queda molt lluny però sembla a la cantonada: ‘”Atenció, atenció. Comença una nova era. Els nens de blau, les nenes de rosa”, va proclamar la nova ministra de Dona, Família i Drets Humans, Damares Alves, davant un grup de seguidors a la seu ministerial de Brasília, acabada la cerimònia en què va assumir la cartera’, llegeixo. Els presents li van respondre entusiasmats: ‘Això, això’, segons es veu al vídeo que dijous es va fer viral al Brasil. La ministra Alves, pastora evangèlica de l’Església Cristiana Quadrangular –quin nom fantàstic, tot sigui dit– es va explicar l’endemà: ‘Vaig fer una metàfora contra la ideologia de gènere, però els nens i les nenes poden anar de blau, rosa, de colors, en fi, com millor els sembli.’ Tanmateix, en el discurs havia estat expeditiva: ‘L’estat és laic, però aquesta ministra és terriblement cristiana.’ Mira que bé. Mentre allà apel·len al cristianisme, a Andalusia, els homes de Vox no s’estan de romanços ni apel·len a res més que a protegir els seus diguem-ne drets mascles: la llei de violència de gènere els discrimina, va contra els homes! Pobrets.

El monòlit Vox s’alça amb una força que fa pensar en el monòlit de Kubrick, aquella imatge de la guerra que 2001 (el film i, qui sap, potser també l’any que va engegar aquest segle al·lucinant) va posar fa cinquanta anys davant dels ulls dels espectadors. La imatge del monòlit Vox és de Fina Birulés. En va parlar així al novembre, en una sessió a l’aire lliure amb Judith Butler, que ara pareix premonitòria. La filòsofa distingia entre les ocupacions de l’espai públic del 8-M, extensibles a tantes de les de l’independentisme i de més protestes, i les de Vox, que s’acabava de manifestar amb força a Madrid contra les noves formes familiars. Quin pot ser el criteri per a diferenciar-les, es demanava.

‘És molt difícil parlar d’acció col·lectiva, però sí que penso que tot el que siguin ocupacions, aparicions a l’esfera pública —amb esfera pública em refereixo a l’àmbit públic, no em refereixo al parlament necessàriament–, tot el que sigui irrupció i aliança permet que allò que no era visible, de cop i volta ho sigui’, raonava. Però ‘no qualsevol innovació, no qualsevol interrupció és necessàriament bona. I per tant, quin és el criteri? Potser necessitem una teoria de la democràcia radical. O, si entenc bé allò que escriu Judith Butler, podem establir com a criteri tot allò que permeti fer la vida més vivible a un més ampli nombre de gent’. Proposava tot seguit un altre criteri:

‘També el criteri pot ser que no se suprimeixi l’espai “entre”, és a dir, que en aquesta acció, aquesta aliança, hi hagi una certa distància entre els uns i els altres, i que no sigui un monòlit com són els de Vox. És a dir, penso que una de les coses més interessants de Hannah Arendt, no sé què en diria ella, però així la llegim alguns, és la formulació d’un espai “entre” en l’espai públic, és a dir, aquesta distància. Què ens permet això? Ens permet pensar la comunitat en termes de distància i no de proximitat, en termes de relacions i no de unanimitats. Permet considerar la política des d’un altre punt de vista: realment crec que no hi ha acció col·lectiva però sí que hi ha aliances, compromisos mutus que poden ser momentanis, durar un temps determinat, i que permeten justament fer visible alguna cosa nova i que no es podia dir, que posen en evidència els discursos oficials o el discursos que circulen.’

Desconeixem encara què passarà a Andalusia i per extensió en la vida institucional espanyola a partir d’això. El cos de les dones –per extensió, els cossos de totes aquelles persones que no són les que manen– centra l’eix de la ultradreta i de la suspensió política que propugna. Ho sabíem, però no és pas confortable tenir raó. Deixo de nou la paraula a la Birulés:

‘En termes generals, tota la nostra capacitat de resignificar les normes, de posar en joc allò que hem heretat de manera singular i transformar-ho, no implica eliminar totalment les normes, sinó eixamplar un marc de normes. Això és el que s’està utilitzant en aquesta batalla: s’ha generat la possibilitat d’un nou marc de normes més inclusives –que també són normalitzadores, i que per tant també pot ser que en algun moment excloguin–, que s’anomena la ideologia de gènere. Des del Vaticà o des de Vox, per posar un exemple, es reacciona davant del fet que s’està perdent l’anterior forma de normalització. Per aquest motiu reclamen la família natural, que en realitat és la família estandarditzada des del segle XIX, aquest és el papa, aquesta la mama…’ Amb aquesta batalla comença, senyores, senyors, l’any.