Votaré per tu, Marc

No puc deixar de pensar en tu, Marc. El cor et va fallar el 24 de setembre. Inesperadament. Sense possibilitat de retorn. Res no ho feia pensar. Venies de celebrar els quaranta anys. Eres d’aquella generació que sempre heu estat independentistes. Amb naturalitat, sense fer-ho transcendent. Com si ho portéssiu a l’ADN.

Segurament, no sabies res d’aquell Macià que l’avi Pau tenia penjat a la porta. La iaia Elisa m’ho explicava com d’amagat, amb inquietud, com si encara la trastoqués alguna cosa quan ho recordava. A tu no et calia beure directament d’aquell passat, amb un fons d’eixida plena d’hortènsies i marqueses, per a voler ser lliure. T’hi senties i en volies més per al teu fill, l’Oleguer, de quatre anys. Formaves part de la ‘generació independència‘, com l’ha batejada en Francesc Marco Palau. Una generació que no heu conegut la por i ens heu fet créixer.

L’últim dia que ens vam veure va ser quan et vaig dur les samarretes grogues de la mani de l’Onze de Setembre i el domàs del ‘Sí’. Ens vam acomiadar amb un guanyarem. Però tu no vas poder votar l’1 d’octubre. No vas poder fer pinya amb la teva gent defensant els col·legis electorals a Arenys de Mar. Després de veure les imatges tan bèsties de com atonyinaven la gent, ningú no es va moure. La majoria es van quedar a defensar els col·legis. La policia espanyola, els molt covards, se’n van anar a Sant Iscle i a Sant Cebrià a fer mal, pensant que, com que eren pobles més petits, els podrien esporuguir. No ho van aconseguir.

D’aquests dies de foscor, la cosa que més greu em sap és que gent que et pensaves que tenia els principis de la democràcia ben inoculats, quan veuen que ens vulneren els drets miren cap a una altra banda. Això fa mal i sovint hi penso, perquè no entenc que les seves ganes de ser espanyols o la por de perdre l’status quo tingui més força que no pas defensar-nos d’aquesta actuació que té més de barbàrie que no de política.

Sovint fan befa i això és traspassar una ratlla perillosa i innecessària. Fer burla de la repressió arbitrària que reben uns ciutadans no és banal. Una cosa són els insults a la xarxa, els exabruptes que rebem tots, d’un cantó o d’un altre, per qualsevol qüestió i una altra de ben diferent és fer-ne per escrit, des de posicions culturals privilegiades. N’hi ha mil casos cada dia. No fa pas gaire, per exemple, la Rosa Cullell ens deia ploramiques. Com que ploramiques, em preguntava jo? No m’ho podia creure. De plorar, sí que hem plorat i encara ho fem. Ho fem plens de ràbia perquè empresonen sense cap raó persones que estimem.

Anem a dormir capficats i ens llevem capficats. No els podem oblidar, ni els de la presó ni els de l’exili, ni tampoc els centenars de persones que han estat interrogades, encausades, intimidades o multades perquè pensen diferentment. A tu també et preocuparia. Jo, passi què passi avui, demano més respecte i més empatia d’aquesta gent que saben perfectament què passa, però prefereixen xiular i anar inflant una bola, que un dia també es pot girar contra ells. Aquesta repressió brutal i selectiva que vol que la nostra vida –la dels independentistes– només sigui una ombra de la por, no els fa perdre l’alè.

No continuo. No vull afegir més tristor a la gent que t’estima. Aquest article és per dir-te que votaré per tu, Marc. El teu record m’arrela al compromís, a continuar lluitant per fer un país millor. Amb un discurs ple de falsedats, ens han obligat a centrar-nos a defensar els mínims d’una democràcia. Però volem el pa sencer i tot això ho fem per viure en un país més just. No ho oblidem, encara que no ens deixen temps ni per a explicar-ho. Ho aconseguirem i llavors aquest cel on t’has convertit en estrella, la més brillant per al teu fill, serà més lluent.

Ara, mentrestant, sabem que aquell trencament incomparable amb cap altre dolor que significa la mort, en dies com avui, moltes persones el reviuen. I el reviuen amb una estima íntima i serena que fa que la lluita anterior de tanta gent prengui tota la magnitud. Segur que m’enteneu, perquè és el moment en què allò individual es torna col·lectiu dins la soledat del silenci. Guanyarem, Marc, guanyarem gràcies a tots els qui com tu avui no hi sou però ens sou imprescindibles per a continuar endavant.