07.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 08.05.2023 - 08:05
Aquesta setmana comencen oficialment les campanyes de les eleccions a les Corts Valencianes, al Parlament Balear i als consells insulars, al Parlament de l’Aragó per als ciutadans de la Franja i a tots els municipis del país, tret dels de Catalunya Nord i Andorra.
Són unes eleccions evidentment importants, per moltes coses, però que arriben també en un moment especialment complicat. Molta gent està decebuda amb els polítics, especialment amb aquells que els haurien de representar més. Al País Valencià, per exemple, el balanç en termes nacionals del pas de Compromís pel govern és ben trist, especialment en relació amb el requisit lingüístic, la reciprocitat televisiva i sobretot la destrucció de les línies escolars en català. I al Principat no cal dir que la decepció i la indignació envers els tres partits que es proclamen independentistes, amb matisos entre ells, es fa impossible d’amagar.
En aquest darrer cas, hi ha un factor que causa un dolor especial a molts ciutadans: el record dels dies que votàvem amb un somriure a la cara. El 27-S, el Primer d’Octubre, evidentment, i potser fins i tot a les eleccions del 155, molts de nosaltres vam anar a les urnes amb un somriure d’orella a orella, per primera vegada en la nostra vida, i amb un convenciment absolut d’allò que fèiem. I vam aprendre que votar somrient és una de les coses políticament més emocionants que pot fer un ciutadà.
Fou una de les grans lliçons de la revolució democràtica catalana. I ho fou també per contrast amb els altres; perquè la realitat és que en la major part dels països democràtics el costum de votar amb una pinça al nas –de votar no a qui tu vols, sinó a algú que tu no voldries votar, però que et trobes impel·lit a votar per impedir que guanye algú pitjor– ha esdevingut costum i estratègia i fa un mal enorme al sistema democràtic.
L’expressió “votar amb una pinça al nas” no és pas un eufemisme ben trobat. Respon a uns fets reals que van passar el 2002 a l’estat francès. En aquelles eleccions presidencials van arribar a la segona tanda Jacques Chirac i Jean-Marie Le Pen, el pare de l’actual dirigent feixista francesa. I aquella circumstància va portar els partits d’esquerra a demanar el vot per Chirac. Molts ciutadans es van sentir amb la necessitat de votar el candidat de la dreta gaullista, però alhora van expressar l’espant, el dolor, pel fet de trobar-se empesos a votar aquell personatge sinistre. I arran d’això van néixer nombroses iniciatives, la més sonada de les quals va ser la que cridava els electors a votar Chirac posant-se, literalment, una agulla d’estendre al nas, en el moment d’entrar al col·legi electoral. Hi va haver una gran controvèrsia, perquè l’article 59 del codi electoral francès diu que no es pot declarar qui votes, i Chirac no en va tenir prou d’aprofitar-se de la situació, sinó que a més va intentar que aquells que l’anaven a votar amb una pinça al nas se la traguessen, recordant-los que podien rebre una multa de quinze mil euros.
D’això ja fa vint-i-un anys, i com qui diu fa quatre dies, a les darreres eleccions presidencials, milions de francesos es van tornar a trobar en la mateixa situació. Havien de votar Macron per a frenar una altra Le Pen? La majoria ho van tornar a fer i el resultat avui és ben palès: la imposició autoritària del macronisme en relació amb la jubilació i les mobilitzacions desesperades i indignades al carrer contra aquell a qui molts van donar el vot a contracor, però que ara es troben que, gràcies a aquell vot, pot fer allò que li plagui.
Però no cal anar-se’n a França per entendre fins a quin punt el segrest instrumentalitzat del vot per part dels partits és el principal mal de la democràcia. El 14 de febrer de 2021, més d’un milió tres-centes mil persones vàrem votar ERC, Junts o la CUP perquè formassen un govern independentista, que a més per primera vegada superava la barrera del 50% dels vots. I és a partir d’això i a causa de tots aquests vots que Pere Aragonès avui governa com governa i fa allò que fa. Que és ben evident que no té res a veure amb el que molts de nosaltres pensàvem que faria quan vàrem anar a votar un dels tres partits que formaria la majoria al parlament.
I després de passar aquest tràngol, ens trobem novament davant un grapat d’eleccions i tornem a veure com tots els polítics, una altra volta, demanen el vot amb deler, prometent qualsevol cosa que calga per a aconseguir-lo. El cinisme d’una campanya electoral és insuperable, perquè els candidats no és que no tinguen vergonya d’enganyar-nos: és que no tenen vergonya de dir i prometre coses que tots sabem que són falses.
Per això fa temps que creixen les veus que diuen que, en vista del xantatge institucionalitzat, si no es té l’oportunitat de votar somrient va més abstenir-se que no anar a votar amb la pinça al nas. I jo hi estic completament d’acord. Pot passar que això vulga dir un govern del PP i Vox a la Generalitat Valenciana? Sí. I pot ser que això deixe moltes batllies en mans del PSC al Principat? També. A curt termini és evident que es posen en risc unes quantes coses. Però a mitjà i a llarg termini, a què ens enfrontem si, solament per aquesta por, dimitim del dret de conformar la nostra societat de la manera més acostada possible al nostre pensament? Macron o Pedro Sánchez són dos monstres amorals que fan tot això que fan perquè la gent no és prou valenta per a deixar-los caure. I ells se n’aprofiten, d’això. Com se n’aprofiten Pere Aragonès i Ximo Puig. Amb el PP no tindríem requisit lingüístic ni es veuria TV3, exactament igual com passa amb Ximo Puig. I amb el PSC tindríem castellà a les escoles o jocs olímpics al Pirineu, exactament igual com amb Pere Aragonès. Jo sóc d’esquerres i independentista, però quan l’esquerra o l’independentisme són immorals jo no puc votar-los. Per a mi el binomi dreta-esquerra, o independència-unionisme, no pot ser posat en una balança sense posar al costat el binomi veritat-falsedat, el binomi autenticitat-falsificació, el binomi just-injust, el binomi bé-mal, per dir-ne uns quants.
És evident que no és pas funció meua aconsellar a ningú què ha de votar i què no. Tinc un respecte enorme per la decisió individual de cadascú i no m’atreviria mai a dir una cosa així. Però crec que sí que puc dir, ara que comença aquesta campanya, que el vot somrient no tan sols ens fa feliços sinó que conforma una societat sana. I que si teniu aquesta possibilitat us envege. Però que penseu que si aquest vot no és possible –i això cadascú ho sap en la seua intimitat– aleshores somriure i no anar a votar és una alternativa vàlida de la qual no ens hem d’avergonyir ni cal justificar. Perquè la pinça al nas ja ha demostrat de sobres que acaba creant més problemes que no pas aportant solucions.
PS1. Avui us oferim una entrevista amb el president de la República Àrab Sahariana Democràtica Brahim Gali. Gali precisament es pregunta sobre el sorprenent tomb de Pedro Sánchez respecte del Sàhara, que anomena “la tercera traïció al poble del Sàhara”. I també us oferim, entre més coses, un dossier per a mirar d’explicar-vos per quines raons és tan perillós donar les dades personals al ChatGPT.
PS2. VilaWeb viu bàsicament dels diners que ens aporteu els subscriptors del diari. Ja anem pel camí dels 25.000 subscriptors, però en necessitem molts més per a poder competir i continuar creixent. Si podeu, i ho voleu, feu-vos-en subscriptors, per favor.
