30.07.2023 - 21:40
Per obtenir la ciutadania americana, vaig haver de fer un examen oral sobre coses molt bàsiques de la història i la constitució del meu nou país. Vaig respondre correctament totes les preguntes menys una. De tan òbvia com era no la vaig pescar. Fou com no veure’m la punta del nas. Era aquesta: quin és el principal benefici de la ciutadania? N’hi ha tants que no sabia per quin decidir-me. Passats uns segons, l’examinadora em va donar la resposta: poder votar a les eleccions.
Hom pot preguntar-se de què serveix votar, si no puc posar a la Casa Blanca qui més em vingui de gust i si a més les opcions són binàries. Hi ha si més no dues explicacions sobre per què vota la gent. Una, per a promoure l’interès particular, els desigs, les obsessions o els prejudicis a través d’una representació que tothom voldria feta a mida. L’altra, per a superar la perspectiva personal amb més altura de mires i comprensió de l’interès públic, de l’interès general, que en deia Rousseau. Evidentment, cadascú és lliure de dipositar la papereta en un sentit o un altre, o de no fer-ho, pensant-se fins i tot reforçar la democràcia no participant-hi. Darrere de tots aquests casos hi ha una qüestió de principi consistent a creure en la virtut de la democràcia i la necessitat d’auscultar el batec del seu cor, el procés electoral. Quan aquest cor no batega amb prou força, és un símptoma que la democràcia decau. Les democràcies pericliten quan la gent deixa de creure en la política parlamentària i demana solucions expeditives. Franco recomanava de no ficar-se en política. Volia dir, és clar, la dels partits que amb els seus debats i diferències entorpeixen els governs que van per feina.
Quin és el principi subjacent al sistema democràtic? No crec pas que costi gaire de trobar-lo. El principi de representació distributiva de la totalitat dels ciutadans sols pot ser la justícia. És just que tothom tingui veu mitjançant algú que l’interpreti tan avinentment com sigui possible. I és just que qui no reconeix mínimament la seva voluntat en cap candidatura es guardi el vot per a una altra ocasió. Votar opcions en què hom no creu per castigar-ne unes altres, com els independentistes que han votat el PSOE, equival a treure’s un ull per a treure’n dos a qui ens ha traït, com fan els amants despitats. N’hi ha de tan recaragolats que arriben a convèncer-se de la genialitat de perpetrar una injustícia. I n’hi ha de tan obnubilats pel poder que creuen ser més grans perquè menyspreen la impotència.
La justícia solen representar-la amb una bena als ulls i a les mans unes balances i una espasa. Però aquesta figura sols representa la justícia dels tribunals. Més exactament, en representa la idea. La realitat sovint té més a veure amb la sordidesa de la llei vista per Kafka que no pas amb el cosmos equilibrat per Temis, deessa de la saviesa i el bon consell. La magistratura espanyola fa la impressió de no tenir els ulls embenats ni les balances anivellades. La raó és que no serveix la idea abstracta de justícia sinó l’interès de l’estat. En això no s’aparta pas gaire de la pràctica universal. David Hume, reflexionant sobre l’origen del sentiment de justícia, decidí que es funda en la utilitat pública, que aquesta i cap més és l’arrel de la seva força. Per tant, si no és un sentiment innat ni una entitat metafísica, l’única manera de determinar la utilitat pública és participar en la seva creació.
Molts independentistes que la setmana passada volgueren empènyer les formacions independentistes contra les cordes ho feren al·legant la utilitat de no votar en aquesta ocasió. Alguns fins i tot defensen de no votar mai en cap elecció espanyola, la qual cosa, per a la majoria dels catalans, vol dir no tornar a votar mai més. Com en tota argumentació, en la decisió d’abstenir-se oportunament hi ha una part lògica, si hom accepta determinades premisses. Per exemple, que els partits han traït els compromisos electorals i esgotat la paciència dels electors. Que els votants –a diferència de la militància– sols disposen d’aquest correctiu per a fer-los anar de dret o pel pedregar, segons què convingui. Aquestes premisses molts les comparteixen; així és com han esdevingut axiomàtiques i part inapel·lable del relat. En canvi, n’hi ha de més discutibles. Una, que tots els partits han decebut de la mateixa manera. I una altra, que és possible fer a les institucions la revolució que els electors no troben mai el moment de fer al carrer. Potser cal recordar que l’ampliació dels poders de la cambra catalana amb la llei del referèndum l’estat ja la va declarar anticonstitucional i que aquest camí continuarà barrat mentre no hi hagi prou força política i social per a aixecar la barrera.
En altres casos d’abstenció s’observa una necessitat de justificar-se al·legant una utilitat ulterior o reclamant el dret de no votar, com si discutir-ne la utilitat comportés la restricció del dret. Ningú no pot forçar el sentit del vot de ningú, però la democràcia consisteix precisament a intentar-ho apel·lant a la raó. La política democràtica és l’art de la persuasió, no de la trencadissa. I si l’abstenció és un argument, que no en dubto pas, també cal defensar-lo honradament, considerant-ne totes les conseqüències. En l’argument que hom s’absté perquè cap polític del procés no inspira confiança grinyola precisament l’ocasió. Si els polítics independentistes van trair el poble l’octubre del 2017, si tots col·legiadament havien ordit un engany, per què no van ser castigats en les eleccions del 21 de desembre d’aquell any? Per què els electors els van regalar una victòria èpica que humilià l’estat? Per què han trigat sis anys a fer la introspecció en la pròpia consciència i concloure que cap partit del procés ja no val res i cal escombrar-los tots per bastir-ne uns altres amb un personal més sòlid i més sacrificial?
Tothom té el dret d’arribar a aquesta conclusió, si la lògica l’hi porta, però també hi ha el deure d’avaluar-ne els efectes, car els actes polítics tenen conseqüències imprevistes. I és per les conseqüències en la vida de la gent que la funció primordial del discurs públic és distingir entre justícia i superstició. Després de tota una vida punxant les supersticions populars i les vanitats polítiques, Sòcrates acabà defensant la justícia de les lleis que el condemnaven a mort. En paraules actuals, defensà el sistema, imperfecte i corrupte com era, perquè no en coneixia cap de millor.
Hi ha creences que en vista dels fets es descobreixen falses i tanmateix continuen governant la mentalitat de la gent, no pas per ignorància sinó per la força del prejudici i la passió, o per l’educació rebuda. Puix que la superstició no és cap error de l’enteniment, és inútil intentar de combatre-la amb raonaments. El filòsof David Hume observà que la mateixa reflexió es pot fer sobre el sentiment de justícia. Es preguntà si aquest sentiment no deu ser tan infundat i tan independent dels objectes com ho és la superstició. I respongué que són diferents, que la superstició és frívola i inútil, mentre que la justícia és necessària a la societat. Això equival a dir que la societat en depèn per mantenir-se i s’esfondra quan no n’hi ha.
Alguns defensors de l’abstenció l’han justificada per l’aritmètica del resultat electoral, que posa un poder inesperat a les mans de Junts. Aquestes persones passen per alt el petit detall que els escons de la formació provenen de les persones que la van votar, no pas de les que es van quedar a casa. N’hi ha que fins i tot pretenen que el seu vot absent decideixi la política del partit. Però com ha dit Puigdemont: “Junts no deu res a ningú més que als seus votants.” És just que sigui així.
Finalment, hi ha qui es vanta d’haver sacsejat el tauler i reordenat la partida. I a fe de Déu que ho han aconseguit. El PSC, plenament recuperat, esdevé primera força a Catalunya, el PP avança, i la força independentista s’encongeix fins a la irrellevància, si no fos perquè la sort, les parques o l’ardit de la raó de Hegel es complauen en la ironia que la bèstia negra de l’estat, el perseguit a l’exili com un escurçó esdevingui l’àrbitre de la investidura del poder legislatiu de l’estat.
Encara es pot fer una altra concessió als partidaris de l’abstenció: que els mals resultats d’ERC han contribuït a aquesta benastrugança, perquè si haguessin estat millors ja els haurien ofert al PSOE sense ànsia ni penediment. Ara bé, els quatre-cents mil vots perduts per aquesta formació i els cent cinquanta mil cedits per Junts són més de mig milió de vots malaguanyats per l’independentisme, i una força que mancarà als partidaris de confrontar-se amb l’estat quan, passat el tràngol de la investidura, el nou govern espanyol ja no tingui cap mirament amb una minoria gairebé testimonial. Seria útil tenir-ho en compte si la investidura queda blocada i cal repetir les eleccions.
M’acomiado dels lectors desitjant-los un bon repòs durant les vacances, especialment als qui he fatigat amb elucubracions massa llargues i feixugues. Qui les signa no ha après l’art insigne de la piulada ni ha escrit mai per ajudar a fer la digestió. Bon estiu a tothom!
