Votar (així) no és sexi

Això de votar amb campanyes electorals, jornades de reflexió sucant els peus a la font, urnes i butlletes de coloraines, apoderats i interventors, personal de mesa que cerca el teu nom en una llista censal tancada mesos abans, el marca amb groc fosforescent i tot seguit l’escriu amb bolígraf en un paper, i que en acabar la jornada va comptant vots i els anota amb ratlletes en un altre paper… és una mica antic. Per no dir antiquat. Per no dir obsolet. Perdoneu, però algú ho havia de dir, ara que hem fet tot el xou dues vegades en un mes.

Segur que hi ha qui troba que el component litúrgic de les votacions presencials té la seva màgia i que es deleix pels ‘m’agrada’ de la fotografia dipositant el sobre a l’urna o, encara millor, fent que sigui la descendència menor d’edat qui acompleixi el ritu iniciàtic d’introduir el vot. D’acord. És tot allò de la festa de la democràcia, que malgrat els presos polítics i els exiliats es veu que sí, que això de votar sense que t’atonyinin és una festa. Després ens invaliden els vots i ens suspenen de drets els càrrecs electes, però la festa que no s’aturi mentre fem xip-xap i esquitxem el personal.

Jo no dic que el vot electrònic sigui la panacea ni que calgui substituir el vot tradicional d’avui per demà. Tampoc no han tancat totes les agències de viatges, encara. Ara, un país que Catalunya observa digitalment de prop, Estònia, fa dies que ha difós el vot electrònic i, malgrat les pors per la seguretat del vot per internet, de moment no sembla que Putin hagi aconseguit de col·locar-los un tsar rus de president de govern. N’hi ha molts, de països que han provat alguna modalitat de vot electrònic (els Estats Units, el Canadà, l’Índia, el Brasil, Suïssa, França…), començant per les targetes perforades i acabant pels moderns sistemes d’escannatge òptic.

La possible intromissió en el vot i la fiabilitat del recompte són els punts febles del vot electrònic. En l’idioma dels experts, que sempre és l’anglès, ens manca encara el model checking, un sistema per a assegurar-nos que el vot és segur i que esquiva totes les errades, induïdes o aleatòries. La dificultat és que en el sistema actual també hi ha fases digitalitzades i tampoc no pot excloure plenament el frau ni les errades. Tothom qui hagi format part d’una mesa electoral sap de què parlo.

En canvi, d’avantatges del vot electrònic, sobretot si és el vot per internet, n’hi ha molts i ben evidents. Començant pel cost: el dispositiu de les eleccions de diumenge va costar més de 172 milions d’euros a tot l’estat espanyol. Poca broma. I milions de sobres i butlletes de vot que no caldria imprimir. I facilitats per a gent amb problemes de mobilitat. I incentius per a un col·lectiu tradicionalment abstencionista, com els joves. I la solució d’un problema escandalós i enquistat, el del vot exterior, que no es resoldrà ni amb les denúncies de Pau Gasol ni amb la tossuderia de Mireia Domènech (@Holaiquetal).

A Catalunya podem adoptar l’actitud conservadora de ‘que inventen’ (i s’equivoquin) ‘ellos’ o podem ser dels qui tirem el carro. Sigui com vulgui, encara hi ha un parell d’elements que no podem passar per alt quan tractem d’això. El primer, que l’empresa més important del món especialitzada en vot electrònic és catalana (Scytl). El segon, que si mai hem de tornar a ser rebels i sediciosos i votar sobre el futur polític del nostre país, amb acord o sense, amb la base més prima o més ampla, no caldrà que anem a passar el cap de setmana a l’escola ni que fem muralles humanes per protegir les urnes de les porres: cadascú tindrà una urna a casa seva.