Votar independència

Ho hem tornat a tornar a aconseguir. Cada vegada que ens planten unes urnes al davant sembla que entre tots ens conjurem per clamar enmig del desert que som molts els que volem la independència. Que som més que els qui no la volen. També aquest 26 de maig.

A les eleccions municipals, els partits independentistes han aplegat cap a 1.500.000 vots, i en canvi els unionistes poc més d’un milió i tot just 300.000 els comuns. A la ciutat de Barcelona, per exemple: les quatre candidatures independentistes han obtingut cap al 38% dels vots, una mica més que no en sumen les quatre sigles unionistes. Que Ernest Maragall, en nom d’Esquerra, hagi estat el candidat més votat, i que per tant esdevingui alcalde de la capital, ajudarà a fer-ho visible. Però encara ho hauria estat molt més –i fins i tot podria ser que no hagués minvat el nombre de regidors independentistes, que ara ha passat de 18 a 15– si el 6% dels vots que s’han repartit estèrilment la CUP i en Graupera s’haguessin sumat a Esquerra i a Junts.

Sí, ja em podeu dir pesat, però el cas és que junts sumem més. I sí, ja sé que a les eleccions municipals elegim regidors i batlles i el govern que volem per al nostre poble o ciutat i tot això. Però per mi, ara com ara, fins i tot això és secundari davant el primer objectiu que tenim: conquerir la independència. Tot s’hi supedita. Tot. I per això encara em costa tant d’acceptar que els partits que aspiren a representar-nos ho facin cada vegada amb tan poca traça que es passen més estona esgarrapant-se entre ells que no pas construint l’horitzó comú que jo els reclamo. Que vull creure que molts dels qui els votem, fins a ser infatigablement majoria convocatòria rere convocatòria, els reclamem.

I a les europees? Els comuns han rebut el suport de gairebé 300.000 votants, els unionistes 1.400.000 i les candidatures de Puigdemont i de Junqueras en sumen 1.800.000. El 49,7%. Per ben poc no hem pogut dir que ultrapassàvem la barrera psicològica del 50%. Però la tenim a tocar. I que no l’hauríem abraçada si la candidatura hagués estat única i hagués comptat també amb el suport de la CUP?

Torneu-me a dir pesat, si voleu, o mireu d’entendre’m abans de desqualificar-me: la qüestió no és si anar a les urnes tots plegats o cadascú amb unes sigles pròpies. La qüestió és proposar un projecte de futur engrescador capaç d’aplegar el màxim de voluntats. Com ho vam saber fer el Primer d’Octubre. O aquell dia únic no vam anar a votar per la independència més de dos milions de persones? Si l’aritmètica no em falla, són significativament més que els vots d’aquest diumenge, tant als ajuntaments com a Europa. Doncs això.