Votar és ser lliure. Estat: atrapada

Indignació, ràbia, tristesa… No sabria trobar la paraula que millor podria definir el que sento. Sóc l’Anira Ruiz Sánchez, una noia de 22 anys, nascuda a Barcelona i de tota la vida de Badalona. Ara mateix estic a Gorinchem, una ciutat de la província de Zuid-Holand, als Països Baixos. Fa poc vaig començar un ‘internship’ en una empresa relacionada amb el sector alimentari, perquè el curs passat vaig acabar el meu grau en ciència i tecnologia dels aliments (UAB); perquè s’entengui, un Erasmus + pràctiques.

No sóc adscrita a cap partit polític, ni participativa en assemblees (tot i que alguna vegada m’ho he plantejat), però m’agrada la política. Perdó, rectifico, no m’agrada la política actual, la política que no és ni democràtica, ni igualitària, la que deixa impunes els culpables, la corrupta i que la gent amb proves no gosa desmuntar, no, no m’agrada. És per aquest motiu que m’agrada estar al dia del que passa, qui diu què, qui defensa o dóna suport a qui o què per poder decidir lliurement qui crec que em representa millor en aquest tipus d’organització que té actualment el país.

Crec de veritat que és realment bo que hi hagi diversitat d’opinions i partits polítics. Així tothom pot trobar amb què encaixa millor i en la varietat hi ha la intel·ligència. Que un país sigui durant dècades únicament governat per dos tipus de partits polítics és una aberració. Això denota la poca riquesa en el vessant governamental que té el poble; perquè no s’ha inculcat un pensament crític o perquè simplement no es vol que es tingui.

Abans de marxar sis mesos de casa sabia que seria fora durant les eleccions i durant la Diada. Em va saber molt greu no poder gaudir de la Meridiana plena i de l’ambient festiu, i més no poder estar al costat dels que més m’estimo, però ara puc afirmar, el dia 15-9-15, que ha estat la Diada que més m’ha fet sentir i m’ha remogut l’interior.

Estava convençuda que jo no seria el dia 27 a Catalunya, però el meu vot sí. La primera setmana del mes d’agost que era possible demanar el vot per correu, ho vaig fer, dos o tres dies després de l’inici (13-8-2015). Volia rebre aviat la carta a casa per retornar el sobre amb el meu vot dins. Sóc conscient que, estant a l’estranger, es pot demanar el vot a través del consolat, però els tràmits són més carregosos, t’hi posen més inconvenients, els horaris que fan aquests estaments tampoc no són prou extensos perquè tinguis facilitat d’anar-hi i ja m’havien alertat de possibles ‘pèrdues o retards’ i que, per tant, el vot no tindria validesa.

Vaig creure que el vot per correu era la millor opció. El vaig demanar, omplir l’adreça, fotocòpia del DNI i res més: ‘A partir de X dies es començaran a rebre les cartes certificades’; aquesta va ser tota la informació que em va donar l’home malcarat de l’oficina de Correus. Conscients que la carta anava adreçada al meu nom i per si sorgien imprevistos, a casa vam voler ser previsors i per quan arribés el correu tindrien una fotocòpia del meu DNI i una autorització escrita ‘del meu puny i lletra’ que donava via lliure al meu pare per recollir-la.

La tarda del 14-9-2015 cap a les 17.30 hores el carter va trucar a l’intèrfon del bloc de pisos de Badalona i va preguntar per Anira Ruiz. La meva mare, a través de l’aparell, va dir que jo no hi era, però que podien recollir la carta. L’home pujà fins al 10è pis, segons ell, amb l’única intenció d’explicar als meus pares per què no podia lliurar la carta (fet que va generar neguit en la meva mare i el meu pare).

El noi va dir que mentre pujava va trucar a la seva directora (devia pujar els deu pisos per les escales, perquè dono fe que dins l’ascensor no hi ha cobertura) i que li va comentar que a causa d’una ‘nova’ normativa la carta certificada de vot només es podia lliurar a aquell qui la sol·licités. Això va motivar una discussió entre ell i els meus familiars, que van parlar telefònicament amb l’esmentada ‘directora’ i li van demanar per escrit una còpia de la normativa. Després de tres hores la suposada normativa encara no havia aparegut i durant la discussió al noi se li va escapar que era una cosa nova del dia abans (quina casualitat!).

El meu pare va preguntar què passava si ell agafava la carta per poder votar i el carter li va explicar que llavors hauria de trucar als mossos d’esquadra i correus denunciaria el meu pare per furt i li seria imposada una falta.

Simplement, dos incisos respecte a les cartes certificades i el correu per a vot, per reflexionar:

–Personalment he recollit cartes certificades de la meva mare i el meu pare i quan he hagut de signar m’han demanat el número del DNI (ni veure’l), he dit que era la seva filla i he signat. Tan simple com això. Fins i tot, el meu germà que és menor d’edat, ha recollit cartes certificades dirigides al meu pare o mare. Com s’explica l’inconvenient que ha sorgit avui?

–Ahir a la tarda el meu pare i la meva mare van fer una visita a Correus i als Mossos d’Esquadra i vam revisar els papers del vot. Amb tot això hem après unes quantes coses:

1) Durant la petició del meu vot per correu no he fet res equivocat. Compleixo el primer requisit per poder votar d’aquesta manera: ‘Poden votar per correu electrònic els electors residents a Catalunya que prevegin que en la data de la votació no seran a la localitat on els correspon exercir el dret de vot o que no puguin personar-se en el lloc de votació’ (subratllo dret!).

2) La informació obtinguda de Correus, empresa pública que depèn de l’estat, va afirmar que tant el carter com la directora feia només deu dies que hi treballaven i només va aparèixer un senyor que feia vuit anys que hi treballava, que va poder explicar correctament que sempre s’havia fet així i va lliurar al meu pare una còpia de la normativa interna de Correus (nota: Pel que jo sé crec que és il·legal fer pública una normativa INTERNA d’una empresa), on deia que la persona sol·licitant havia d’acreditar-se i signar ‘PERSONALMENTE’ (sí, la normativa posa entre cometes la paraula). Aquesta frase també la diu als papers informatius de vot, però el que no s’especifica en cap moment és que sigui una carta certificada especial o doni la font de la llei o reglament pel qual això és així. Tinc el dret de saber quina és la normativa que em denega la possibilitat de votar i si sorgeix res nou, per part de Correus, tenen el deure d’informar (però si no ho saben ni els seus treballadors temporals…).

–A la comissaria el meu pare volia posar una denúncia a Correus per haver coartat el meu dret de vot. La resposta dels Mossos va ser que no es podia denunciar; que algú no et deixi votar o t’ho impedeixi no és un delicte estipulat al codi penal. Per tant, no s’hi pot fer res (el mosso que els va atendre també va haver de trucar al seu cap per preguntar-ho).

–A la constitució, segons Espanya l’axioma per excel·lència, unes bases que la majoria de la població actual del país no ha votat, diu a l’article 23 que tothom té el dret d’exercir el vot o col·laborar. («El artículo 23 de nuestra Constitución presenta un contenido complejo y en realidad recoge tres derechos autónomos: el derecho a la participación política directamente o a través de representantes (apartado 1); y el derecho de acceso a cargos públicos en condiciones de igualdad (apartado 2) que se desdobla, según la jurisprudencia del Tribunal Constitucional, en el derecho de acceso a cargos públicos representativos que incluye sufragio pasivo, pero no sólo, y el derecho de acceso a la función pública conforme a los principios de mérito y capacidad invocados en el artículo 103.3 CE.»)

Després de la mala gestió de la informació, la no-informació dels participants, etc., faig aquestes reflexions:

És una estupidesa que demanin que el destinatari de la carta sigui el que hagi de signar obligatòriament el resguard. En un dels pitjors casos suposem que una persona tetraplègica o malalta vol votar. Llavors què? En aquest cas cal autoritzar una persona que ho faci, per l’individu que no pot, de manera notarial o consular (és clar que de manera gratuïta, però com sempre fent les coses fàcils).

Si demano el dret de vot és perquè no hi seré el dia de la votació, però si a mi ningú no em notifica quin dia exacte arribarà la carta, com puc saber si hi seré o no. A més a més, les dates de lliurament depenen de les possibles impugnacions a la proclamació de candidats. Això vol dir que si demanes el vot per correu, un cop ho hagis fet queda’t tancat a casa perquè si arriba i no hi ets perdràs l’oportunitat. Deixa de treballar, deixa d’estudiar, no facis res fins que no tinguis la carta. És molt lògic!

Rumiant sobre l’embolic que han construït pregunto: La normativa/llei/ el que sigui que determina que només puc agafar la carta, d’on surt? Si algú ho sap necessito saber-ho. És idea/culpa de la junta electoral? De Correus i, per tant, del govern espanyol?

No ho puc denunciar, no és cap delicte, però se’m nega no únicament un dret constitucional, sinó un dret universal i, seguint el mateix cànon temàtic d’Espanya, quelcom que vagi en contra o negui la Constitució s’hauria d’anul·lar la normativa de manera cautelar fins que s’hi trobés una solució, no? No és el que s’ha fet des de fa força temps? Si, tot i que diguin els mil penjaments dels catalans i catalanes volen que siguem espanyols, perquè sinó l’aixeta es tanca, que m’apliquin a mi el mateix procediment que a la resta. No pots fer coses que només et beneficiïn a tu i que quan també beneficiïn la resta, però a tu no et convinguin, oblidar-les.

Votar és un deure que tots els ciutadans i ciutadanes haurien d’exercir i per sobre de tot és un dret que ningú no ens pot prendre. Votar ens fa lliures, ens implica amb el que passa al nostre voltant i poder tenir l’oportunitat de canviar les coses cap allà on creiem que poden ser millors o ens poden beneficiar. No vull que cap normativa de moment no existent o que la decisió de certes persones faci que no pugui dur a terme una cosa tan senzilla com votar, un verb, una acció que a tanta gent li cou i tot per por. A mi el que em fa por és que un país que diu ser democràtic permeti que les bases d’aquest pensament i la llibertat de les persones sigui coartada de manera tan fàcil i ràpida i segons la convicció de cadascú.

Faig públic aquest escrit per fer palesa la situació en què em trobo. Abans del dia 23 de setembre s’ha de lliurar el vot correu i ho vull fer. Ho faré, faré el que faci falta, vull decidir qui vull ser, on, com, amb qui i que NINGÚ no ho faci per mi, únicament JO.

Anira Ruiz Sánchez (15-9-2015), Gorinchem (Països Baixos)