La història dels 100.000 vots nuls que van marcar un punt d’inflexió al País Basc

La llarga hegemonia del PNB al País Basc ha estat interrompuda una sola vegada aquests darrers quaranta-tres anys. Fou després de les eleccions del 2009, que van posar fi a deu anys de mandat de Juan José Ibarretxe i van acabar amb el socialista Patxi López de president. Ibarretxe havia guanyat amb 30 escons, cinc més que el Partit Socialista d’Euskadi (PSE), però López va ser investit gràcies als vots d’UPyD, l’extint partit de Rosa Díez, i als del PP, amb qui havia promès en campanya que no pactaria. López no va arribar a complir els quatre anys de legislatura perquè va haver de convocar eleccions anticipades. D’aleshores ençà, el PSE ha baixat en picat: dels 25 escons que va tenir llavors als 10 que té ara. També ha baixat el PP, que li va donar suport, és ara irrellevant: menys de la meitat dels escons que tenia i menys de la meitat dels vots. El PNB, en canvi, va recuperar de seguida el seu poder, ben arrelat. El mandat de López va ser com un bolet. Què va passar?

Hi ha uns quants factors que van contribuir a la majoria de Patxi López. L’afartament pels atemptats d’ETA n’és un. Encara faltaven dos anys perquè anunciés el cessament definitiu de l’activitat armada. Un any abans, el 2008, quan faltaven dos dies per a les eleccions espanyoles que tornaren a fer president José Luis Rodríguez Zapatero, ETA va matar el regidor socialista Isaías Carrasco quan pujava al cotxe per anar a la feina. Patxi López mateix va ser un dels portadors del fèretre. Al País Basc, els socialistes van arrabassar la primera posició al PNB en aquelles eleccions espanyoles. En totes les circumscripcions. Un altre element que va reforçar el resultat del PSE amb vista a les següents eleccions basques va ser el desgast de Juan José Ibarretxe per la fallida del seu pla per a reformar l’estatut del 1979 amb la inclusió del “dret del poble basc de decidir el seu futur”. I encara un altre, tal volta, que el PNB i Eusko Alkartasuna, una seva escissió més esquerrana, van anar separats a les eleccions.

Tanmateix, el factor determinant va ser l’exclusió electoral d’una part molt important de l’esquerra independentista. Batasuna havia estat il·legalitzada l’any 2003, acusada de ser el braç polític d’ETA, i després es va prohibir la participació electoral de totes les noves candidatures que els tribunals espanyols consideressin que n’eren continuadores. En les eleccions d’aquell mateix any a les Juntes Basques, que trien els membres de les diputacions forals, membres destacats de Batasuna van demanar el vot nul, que va arribar a 131.000 vots. Aquell mateix dia es van fer les municipals, on hi va haver una xifra semblant: 126.000 vots nuls. A les eleccions espanyoles del 2004, al País Basc hi hagué 104.000 vots nuls. Per a les eleccions de 2005 hi va haver debats interns sobre si calia repetir la petició del vot nul, però dirigents abertzales com Arnaldo Otegi van demanar el vot per al Partit Comunista de les Terres Basques, un partit llavors minoritari que es va avenir a incloure mesures de Batasuna al programa. La llista va obtenir el 12,44% dels vots, 151.000, xifres no pas tan distants dels vots nuls de dos anys abans.

Per a les eleccions del 2009, es va intentar una maniobra semblant. Per una banda, es va mirar de reactivar un altre partit que tenia onze anys de vida i era gairebé inactiu, Askatasuna. Per una altra, uns quants membres de l’esquerra independentista van presentar l’associació d’electors Democràcia Tres Milions (Demokrazia Hiru Milioi). Després d’un recurs de la fiscalia i del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar totes dues candidatures. El Tribunal Constitucional va avalar la decisió al cap de pocs dies. Faltaven si fa no fa tres setmanes per a les eleccions: els jutges no havien deixat cap marge. Les úniques candidatures abertzales que tenien permès de presentar-se eren Eusko Alkartasuna –l’escissió del PNB– i Aralar, una escissió dels crítics de Batasuna que havien demanat el final de l’activitat armada. En conseqüència, el gruix de l’esquerra independentista va demanar el vot nul amb les butlletes de Democràcia Tres Milions.

La campanya va funcionar. Mai, en la història de la democràcia basca, no hi havia hagut un vot nul tan elevat en unes eleccions al parlament. 100.000 vots nuls, un 8,8% dels vots, cosa que el convertia virtualment en la quarta força, darrere el PNB, el PSE i el PP. Segons els càlculs que els promotors del vot nul publicaren aleshores, haurien obtingut 7 escons dels 75 disponibles, que haurien alterat, és clar, la majoria del PSE i el PP. 100.000 vots nuls era una xifra enorme, molt més que l’habitual. En les eleccions anteriors, el 2005, hi havia hagut 4.000 vots nuls, un 0,3%. En les següents, el 2012, 9.000 vots, un 0,8%. I en les últimes, les del 2020, 7.000 vots nuls, un 0,7%. Però López va haver d’avançar un any les eleccions perquè, va dir, l’oposició del PNB –amb el lideratge renovat– i el PP s’havia dedicat a torpedinar els seus intents d’emprendre grans reformes. La patacada del PSE en aquells comicis va ser estrepitosa: va perdre set escons i 105.000 vots.

En canvi, durant els tres anys de govern de Patxi López hi va haver una forta transformació a l’esquerra abertzale, impulsada també en molt gran part per la dissolució d’ETA l’octubre del 2011. Després dels anys de fragmentació, en el silenci, fora del parlament, va néixer Bildu, el partit que havia de reagrupar tota l’esquerra independentista. S’hi van afegir Aralar i Eusko Alkartasuna, els dos partits que sí que s’havien pogut presentar a les eleccions del 2009, a més a més d’una escissió d’Esquerra Unida del País Basc, i també Sortu, amb Arnaldo Otegi de secretari general, considerat l’espai dels qui s’havien mantingut més arrenglerats amb Batasuna. En les eleccions del 2012, en què Patxi López va perdre el càrrec, Bildu va obtenir 21 escons i 278.000 vots, gairebé el triple dels vots nuls del 2009. Són els mateixos 21 que té ara, i els sondatges preveuen que en les eleccions de l’any vinent encara poden augmentar, i això que encara no se n’ha decidit el candidat. La distància amb el PNB s’estreny. En les últimes eleccions municipals, Bildu superà el PNB en regidors per primera vegada.