“Hem nascut aquí i no tenim dret de votar. És una discriminació molt gran”

La filòloga i activista social Safia El Aaddam (Tarragona, 1995) ha nascut i crescut a Catalunya, però no ha tingut el dret de votar mai en unes eleccions. Igual com Mostafà Shaimi (Oujda, Marroc), que viu a Catalunya d’ençà de mitjans dels anys noranta i tampoc no pot votar perquè no té la nacionalitat espanyola i és considerat un estranger per les institucions espanyoles. “Com a ciutadà, tens les mateixes obligacions, com ara pagar imposts, però et neguen el dret d’expressar el teu vot”, denuncia Shaimi, que és filòsof i professor de la Universitat de Girona (UdG), on prepara la seva tesi doctoral.

Exclosos de les eleccions municipals

Els ciutadans de Catalunya, les Illes i el País Valencià són cridats a les urnes el 28 de maig per triar els representants polítics municipals. Tanmateix, hi ha una part de la població que en quedarà exclosa, tot i que viu, treballa i és arrelada al país. Segons l’Institut d’Estatística espanyol, a Catalunya, les Illes i el País Valencià hi ha 2.278.296 estrangers. Són un 16% de la població. D’aquests, només una minoria podrà votar a les municipals: els qui són originaris d’algun país de la Unió Europea o d’un país amb què l’estat espanyol ha signat acord de reciprocitat. La llista de països amb reciprocitat inclou Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea del Sud, l’Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, el Perú, el Regne Unit i Trinitat i Tobago.

Tot i això, hi ha uns quants països que no tenen convenis amb l’estat espanyol, com ara el Marroc, Argentina, la Xina i el Paquistan, que conformen algunes de les diàspores més importants a casa nostra. Això fa que aquestes persones no puguin participar en les decisions que afecten la seva vida quotidiana, com ara la gestió dels serveis públics, la urbanització, l’habitatge, l’educació, la cultura, la salut, la seguretat, la mobilitat o l’ocupació.

“Hi ha paquistanesos que fa més de quinze anys i vint que viuen aquí i no poden votar tot i que ho voldrien. Coneixen el sistema polític i tenen ganes de votar, però els neguen aquest dret. És trist”, diu Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Paquistanesos de Catalunya. “Al Paquistan, tenim una forta tradició política i a molts paquistanesos ens interessa. Estic convençut que participaria molta més gent en la política, si poguessin votar. I se sentirien més part de la societat catalana. Ara ens sentim ciutadans de segona”, afegeix.

Aconseguir la nacionalitat, un procés lent i burocratitzat

A l’estat espanyol, el requisit per a poder votar a qualsevol elecció és tenir la nacionalitat espanyola. La llei espanyola de nacionalitat estableix que cada nadó que neix a l’estat espanyol té la nacionalitat dels seus progenitors. És un criteri jurídic anomenat ius sanguinis, una locució llatina que significa “dret de sang”. Implica que si un dels pares té la nacionalitat, el fill també. Però si cap progenitor la té, el fill, tot i néixer en territori espanyol, és considerat estranger. Aquesta casuística pot fer que una persona nascuda i crescuda als Països Catalans no tingui dret de votar ni de presentar-se a unes eleccions ni a unes oposicions públiques.

És el que ha viscut Safia El Aaddam durant més de vint anys. Després d’un tràmit ben llarg, fa uns pocs mesos que té la nacionalitat. Les eleccions municipals vinents seran les primeres en què podrà participar. Li ha costat mans i mànigues.

Com que els seus pares són del Marroc, era considerada estrangera. Per això, va decidir d’obrir un tràmit de nacionalitat per residència. Aquesta via demana d’acreditar deu anys de residència continuada al país, no tenir antecedents penals i fer un examen de coneixements constitucionals i socioculturals i un altre examen d’idioma DELE A2 de castellà.

La lentitud burocràtica l’ha feta esperar molts anys: “Vaig demanar la nacionalitat amb divuit anys. Em van donar una primera cita a dos anys vista. Quan vaig anar-hi, em van dir que havia canviat el procés i que s’havia de demanar telemàticament. Ho vaig fer. Després vaig demanar la dispensa de l’ESO, que t’eludeix de fer l’examen sociocultural i em va trigar dos anys. Més tard vaig demanar els antecedents del país d’origen, tot i que no hi he viscut mai a la vida. En definitiva, tot el procés s’ha allargat anys i anys.”

En aquest sentit, Mostafà Shaimi, que també és membre de l’Espai Antiracista de Salt, critica que la nacionalitat sigui la via d’accés als drets. “Els drets estan vinculats a les persones, no a l’origen que tenen. Hauríem de permetre que una persona immigrant que té un permís de residència pugui votar a les municipals”, reclama.

“Frau democràtic”

Hi ha ciutats del país en què la manca de sufragi dels immigrants afecta especialment la política municipal. És el cas de Salt, on, segons dades de l’Espai Antiracista, un ciutadà de cada tres empadronats no pot votar. El professor de la UdG Mostafa Shaimi qualifica la situació de “frau democràtic”. “Si hem establert que en democràcia la població escull els seus representants, el frau és que aquesta tria no és democràtica, perquè tens un gran nombre de gent que no té la possibilitat d’escollir, ni de ser escollida”, manifesta. Shaimi considera que això fomenta l’auge de l’extrema dreta. Diu que si a Salt la població immigrant pogués votar, “Vox no tindria els tres regidors que té ara”.

El filòsof creu que el fet que els immigrants no puguin votar és un “acte majúscul de racisme d’estat”. “Una persona, perquè es pugui desenvolupar de manera digna, necessita participar de la política. Com que ets del Marroc, de Gàmbia o del Senegal, et neguen dret de votar, però, en canvi, sí que tens totes les obligacions: pagar els imposts, respectar la llei, etc.”, retreu.

En una línia semblant, Safia El Aaddam considera que no es pot parlar de democràcia plena si hi ha “persones nascudes i crescudes a un país que no els permet de votar.” I afegeix: “Hem nascut aquí i no tenim dret de votar. És una discriminació molt gran. Això vol dir que persones nascudes aquí no podem votar, no podem ser funcionaris, no podem ser candidats a eleccions…” “Et neguen la teva identitat. I veus que tens menys drets que altres persones pel fet de ser filla d’immigrants”, denuncia.

Una campanya per a reclamar el dret de vot

Arran d’aquesta situació, les organitzacions socials exigeixen que s’ampliï el dret de vot a la població immigrant, fet que consideren que és una qüestió de justícia i de democràcia. Demanen que es modifiqui la llei electoral perquè es reconegui el dret de vot a totes les persones que resideixen al país, independentment de la seva nacionalitat o de la seva situació administrativa.

Mentre això no passa, les entitats fa anys que organitzen campanyes per a reclamar el dret de vot. La primera a casa nostra va ser durant les eleccions espanyoles del 1992, quan SOS Racisme va impulsar “Vota en color”. L’experiència d’alguns països europeus va tornar a inspirar SOS Racisme el 1996, quan va organitzar unes eleccions simbòliques per a immigrants a la Rambla de Barcelona.

Precisament, aquests darrers anys, Safia el Aaddam ha estat una de les cares visibles del moviment per a reclamar el dret de vot per a tothom. A les eleccions municipals del 2019, va impulsar la campanya “Votar és un dret, et cedeixo el meu vot”, en què ella posava en contacte persones que no voten amb immigrants o fills d’immigrants sense dret de vot. Així va fer que 2.000 persones sense sufragi poguessin votar de manera simbòlica.

El Aaddam explica que enguany tornarà a impulsar la campanya. “M’ho han preguntat molt. Hi ha gent que vol votar i gent que vol cedir el vot. Tornaré a activar la campanya, com en totes les eleccions d’ençà que la vam començar. No pararé fins que tothom pugui votar.”