El vot exterior, un robatori democràtic

Imagineu-vos que algú decideix que a partir d’ara els ciutadans de la circumscripció electoral de Lleida no podran votar. O, més ben dit, que ho podran fer, però que les condicions seran tan exigents i les traves burocràtiques tan insondables que només un de cada vint ho aconseguirà. I un cop s’hagin recollit els vots, un funcionari qualsevol, per la raó que sigui i sense donar explicacions, en llançarà un de cada cinc. Oi que seria un escàndol monumental? Doncs això és el que passa a cada elecció amb el vot exterior. He posat l’exemple de Lleida perquè el nombre de catalans a l’estranger amb dret de vot és gairebé idèntic al d’aquesta demarcació, uns 300.000.

Les dades de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya són un escàndol: només van arribar a temps 24.233 sobres, que corresponen a un 8,2% dels censats, i llavors 3.472 vots van ser anul·lats per defectes de forma (a Lleida gairebé el 20%). El recompte, fet a les audiències provincials amb una clara voluntat d’opacitat, també ha deixat moltes preguntes. La Junta Electoral de Barcelona va assignar 348 vots a la candidatura de Recortes Cero, més que Alhora, Aliança Catalana, Ciutadans o el PACMA, tot i que en el vot presencial totes aquestes llistes van quedar molt per sobre.

Aquest despropòsit va començar amb la reforma de la llei electoral espanyola del 2011, aprovada per PP, PSOE, CiU i PNB, que va introduir el mecanisme del vot pregat per a evitar possibles irregularitats en el cens. Es va decidir que a partir d’aquell moment s’havia de demanar expressament l’exercici del vot –una aberració democràtica, perquè ningú no ha de demanar permís a les autoritats per a exercir un dret. El resultat va ser l’ensorrament de la participació (d’un 30% a un 5% a les eleccions espanyoles), perquè calia fer dos tràmits per a poder votar, les paperetes no arribaven a temps i a més calia avançar el cost dels enviaments. El vot pregat es va eliminar el 2022, però els problemes romanen. Els terminis són breus, sovint hi ha un caos administratiu amb el cens, es depèn dels serveis postals estrangers, i no tothom viu a prop d’un consolat per a votar en persona. També hi ha hagut escàndols com la pèrdua de les paperetes emeses des d’Itàlia el 2015 perquè l’adreça d’enviament que van donar les autoritats espanyoles era inexistent (el director Vicent Partal en va escriure aquest magnífic editorial).

A Catalunya, a més, s’hi afegeix l’absència d’una llei electoral pròpia, bloquejada des de fa més de quaranta anys per la necessitat d’aprovar-se amb dos terços del parlament (el PSC sempre ha volgut donar més pes a Barcelona, tot i que el repartiment ja és molt proporcional). Sense aquesta llei no hi ha una administració catalana que s’encarregui de les eleccions, i això explica per què del vot exterior se n’ocupen funcionaris judicials espanyols.

Cal deixar ben clar que el frau democràtic del vot exterior no és fruit de la desídia, sinó que té una clara intencionalitat política. Els catalans que vivim en altres països tenim de mitjana una edat més baixa i una formació més elevada que els residents; i hi ha una correlació clara entre els estudis assolits i ser d’esquerres i independentista, i entre l’edat i votar partits que no són els tradicionals. Ara que les opcions polítiques s’han multiplicat i l’últim diputat electe balla per un grapat de vots (uns 5.000 a Barcelona, 761 a Lleida), deixar milers de catalans sense votar només es pot descriure d’una manera: una immensa tupinada.