L’incendiari vot discrepant que el Tribunal de Comptes espanyol va voler amagar

Entre avui i demà quaranta-un polítics, alts càrrecs, funcionaris i delegats del govern a l’estranger són citats al Tribunal de Comptes espanyol, que els reclama que paguin les despeses del Diplocat entre els anys 2011 i 2017 per l’acció exterior de la Generalitat. En aquesta vista, els podrien imposar una nova fiança milionària. Entre els quaranta-un citats a declarar hi ha els presidents Puigdemont i Mas, el vice-president Junqueras i els consellers Romeva, Turull, Mas-Colell, Munté i Homs. Però la causa d’aquest tribunal administratiu polititzat i amb vincles amb el franquisme tardà té un punt feble: el vot discrepant d’una consellera, María Dolores Genaro Moya, que posa en qüestió tot el procediment.

És un vot discrepant molt contundent, de cinc pàgines, contra l’informe que el març del 2019 posava el fonament d’una gran persecució patrimonial. Cinc pàgines perdudes en un volum de set-cents setze fulls, que és l’informe sobre el qual el Tribunal de Comptes va engegar aquesta investigació. El vot particular d’aquesta consellera es troba perdut entre els centenars de fulls amb què la resta de membres de l’organisme pretén justificar la persecució contra tots aquests ex-alts càrrecs; perquè ni tan sols consta en el sumari de continguts que hi ha a l’inici. Com si el volguessin amagar.

En primer lloc, cal entendre d’on ve aquest informe acusatori, perquè arrenca de la voluntat d’acarnissament del PP, el PSOE i Ciutadans contra els càrrecs que hi havia a la Generalitat el Primer d’Octubre, que s’estén fins al govern d’Artur Mas i que en cerca la ruïna econòmica i patrimonial. Aquests partits van encarregar al tribunal, a final del 2017, quan ja hi havia presos i exiliats, que examinés tota la despesa de l’acció exterior de la Generalitat. Sabien què implicava, això: la inevitable causa per un ús de diners que qualificarien d’irregular, perquè el Tribunal de Comptes és controlat totalment pels grans partits espanyols, PP i PSOE –i sobretot, actualment, pel PP.

I tal dit, tal fet: el tribunal, en el vast informe que li havia encarregat la comissió mixta del senat i el congrés espanyols sobre la despesa en acció exterior de la Generalitat, va concloure que hi havia un munt de despeses (fins i tot les ampolles de vi dels sopars amb diputats de parlaments estrangers) que “interferien, pertorbaven i condicionaven la direcció pel govern [espanyol] de la política exterior del regne d’Espanya”. Però María Dolores Genaro Moya no hi estava pas d’acord. I els seus arguments són contundents.

Els arguments de María Dolores Genaro

En primer lloc, Genaro denunciava la pressa que hi havia per a aprovar l’informe, que desfermava la persecució contra totes aquestes persones: Carles Puigdemont, Artur Mas, Oriol Junqueras, Neus Munté, Raül Romeva, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell, Javier Acín, Roger Albinyana, Amadeu Altafaj, Martí Anglada, Virginia Astigarraga, Luca Bellizzi, Luis Bertrán, Albert Carreras, Adam Casals, Francesc Cubel, Ewa Adela Cylwik, Ramon Font, Francesca Guardiola, Erick Hauck, Marie Katinka, Elisabeth Kapretz, Manuel Manonelles, Sergi Marcén, David Mascort, Joaquim Nin, Maryse Olivé, Mar Ortega, Juan Prat, Pere Puig, Albert Royo, Andrew Scott Davis, Jordi Serra, Josep Manuel Suárez Iborra, Mireia Vidal, Rosa Vidal, Jordi Vilajoana, Aleix Villatoro i Pau Villòria. Són presidents, vice-presidents i consellers, però també secretaris generals, delegats a l’estranger…

“No puc votar a favor d’un informe del qual, quan es va debatre en la reunió del ple, jo no sabia la versió definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de la incomprensible urgència per aprovar el projecte d’informe”, es queixava. Genaro deia, a més, que aquesta pressa en la tramitació és contrària a les normes del tribunal. Tanta pressa li va impedir de fer-hi totes les observacions tècniques que hi volia fer.

Però el fet més greu és el fons, el contingut definitiu de l’informe, que segons la consellera és ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficàcia econòmica. És a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. I això es nota en tota la resta d’esmenes que la consellera fa als arguments de l’informe.

Ho deixa ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi en aquests casos una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en relació amb les competències que li corresponen.” Heus ací la base de la irregularitat en la persecució contra la trentena de càrrecs del govern; que allò que van fer durant tots aquells anys era justificat per la competència que la legislació els conferia. L’argúcia que destapa Genaro és la següent: en l’informe detallen tot un seguit de despeses que s’inclouen “dins les competències autonòmiques”, però “els confereixen caràcter irregular, al viatge o l’activitat, a conseqüència de les declaracions fetes a la premsa després de l’acte”.

I posa l’exemple d’un viatge del president Mas a Amsterdam per a participar en la segona trobada de dirigents europeus liberal-demòcrates (25 de febrer de 2013) i un del president Puigdemont a Copenhaguen per a inaugurar la seu de la delegació als països nòrdics (31 d’agost de 2017) També diu que és excessiu de qualificar d’il·legals activitats que clarament són “accessòries d’una activitat principal desenvolupada dins l’àmbit competencial”. I afegeix una pràctica més greu encara: el Tribunal de Comptes utilitza com a mitjans de prova per a certificar una despesa irregular notes de premsa i no pas la documentació integrant dels expedients de despesa. Tota una violació de les normes de fiscalització recollides en les Normes Internacionals per a Entitats Fiscalitzadores Superiors en què s’hauria de basar aquest tribunal.

Però encara més: la consellera discrepant compta cinquanta-dues activitats que, tot i que tenen a veure amb el procés d’independència, són “meres declaracions polítiques o ideològiques i expressen opinions, sense cap mena de transcendència econòmica ni comptable i que, per tant, han de ser objecte de consideració en àmbits diferents del de l’exercici de la funció fiscalitzadora del Tribunal de Comptes, que s’ha de circumscriure estrictament a l’anàlisi de l’activitat econòmico-financera del sector públic”.

Per exemple, inclouen com a despesa il·legal una entrevista que va fer el secretari d’Afers Exteriors per a la UE el 2014 amb un periodista txec que es volia documentar i conèixer de primera mà la realitat catalana per fer un reportatge. I com que el periodista li demanava per les opcions d’una Catalunya independent i la viabilitat d’un referèndum, aquella despesa ja és qualificada de sospitosa. Passa això mateix amb una entrevista d’un periodista japonès i d’un de xinès. I encara hi ha més coses: la participació en tot d’actes i conferències on no s’indica cap mena de despesa associada, però que tanmateix consten en l’informe, per a inflar la dimensió política de tota l’acció que es volia qüestionar i impugnar. Hi inclouen també l’enviament d’una carta a l’alt representant del govern del Kurdistan a Itàlia el setembre del 2017 i, en paraules de Genaro, “l’insòlit fet d’haver rebut una carta enviada des del Ministeri d’Afers Estrangers de Polònia el 2016”. Una carta que el Tribunal de Comptes aporta com a prova que la Generalitat volia establir relacions bilaterals amb el govern polonès. Però no hi fa constar cap despesa associada, no hi ha pas res d’irregular d’un punt de vista comptable, i tanmateix incorpora una valoració i una crítica política que ultrapassa les seves competències.