Vostè per què és ací, avui, senyor Camps?

Després de sortir innocent de l’Audiència espanyola, Francisco Camps fa una ronda triomfal pels diaris, per les ràdios i per les televisions on el conviden a explicar la seua veritat. D’aquesta manera ha començat la carrera del retorn a la primera línia política, tretze anys després d’haver dimitit el càrrec. O això es pensava ell, fins que ahir al matí va anar a À Punt, la ràdio i la televisió públiques que el Botànic va inaugurar quan feia cinc anys que el seu successor, Alberto Fabra, havia tancat Canal 9, els mitjans que Camps va contribuir a afonar i a arruïnar.

Com que les instal·lacions d’À Punt a Burjassot són les mateixes que ocupava Canal 9, Camps va arribar al plató i va tenir el miratge de pensar, encara, que tornava a casa i que es trobaria amb un equip de periodistes mesells que en compte d’una entrevista li farien un massatge que l’ajudaria a complir aquests plans que en la seua bombolla, en el seu món, semblen tan justs com necessaris: tornar a liderar alguna cosa, tornar a les urnes per la porta gran i que els ciutadans el tornen a absoldre. Amb tot, en els dies que han passat d’ençà que va eixir la sentència, Camps ha rebaixat el to de les seues expectatives i ha reconegut que ell ja va ser president i que, per tant, no aspira a tornar-hi, i que tant la batllessa de València com el president actual, Carlos Mazón, són excel·lents.

Immolació i alleujament al PP

L’absolució de Francisco Camps ha caigut com una pedra enmig del llac de les aigües plàcides de la celebració del primer aniversari de la victòria electoral. És molt probable que després de l’espectacle que va protagonitzar ahir al matí davant les càmeres, aquells dirigents del PP a qui se’ls feia costera amunt tornar a encaixar Francisco Camps dins l’engranatge del partit, respirassen alleujats. Aquells que de bon començament veien que era impossible de rehabilitar políticament Camps es donen colpets a l’esquena i diuen allò de “jo ja ho deia”.

Perquè ahir a l’estudi d’À Punt no hi havia amics, sinó quatre periodistes que no feien més que la seua faena: preguntar al convidat. Una pregunta darrere l’altra. Sobre la sentència, sobre el seu futur, sobre les seues sensacions. I sobre tots els alts càrrecs del seu govern, entre ells una consellera, que sí que han estat condemnats i han anat a la presó per algun dels processos judicials relacionats amb la trama Gürtel. Les primeres preguntes del director del programa en aquesta línia ja el van posar nerviós, tot i que les va esquivar tot dient que allò era el passat i que ara es tractava d’ell. Però quan el responsable de la Cadena SER al País Valencià, Bernardo Guzmán, va insistir en la idea i li va recordar que va ser amb el seu mandat que el Bigotis i Francisco Correa van començar a fer negocis ben lucratius al País Valencià, es va desfermar la tempesta.

La pregunta no li va agradar i, gràcies a un oportú doble pla que va oferir la realització del programa, es va poder veure com tot ell es transmutava. El seu rictus parlava per ell i, com fan tots els dictadors, va intentar que el periodista no acabàs de formular la pregunta incòmoda. I quan el periodista hi insistia, a Camps li va eixir ben espontani, tal com rajava, un “a vostè no li permet parlar!” que va reiterar amb un to entre altiu i repressiu.

L’intercanvi va continuar durant molts minuts i tant el llenguatge verbal com el gestual de Camps van ser el d’aquell que s’enfaristola quan li duen la contrària, quan no li agrada la imatge que veu en l’espill que li posen davant. I va perdre tant les formes que el retrat va ser del natural i amb un detallisme incontestable. “Vostè per què és ací avui?”, “No li permet que em faça cap pregunta”, “Vostè no és un demòcrata”, “És la persona, no la pregunta”… Tot això en directe, davant les càmeres i davant els periodistes, que no acabaven d’entendre aquell atac d’ira sobtat de l’ex-president.

O potser sí, que l’entenien. Davant un contratemps, una entrevista que li va resultar inoportuna o inconvenient, li va ser impossible de dissimular l’enuig. Li van eixir els trets del tirà que porta dins i que habitualment intenta dissimular amb unes formes pretesament refinades i amb hemorràgies verbals que tapen els fets i la pregunta amb un discurs enganxifós, quasi messiànic, que no duu enlloc i que no diu res. Però ahir, com a l’escorpí que travessa el riu damunt la tortuga, la punxa li va eixir de manera sobtada i descontrolada. Francisco Camps va ser incapaç de contenir l’atac d’ira i el verí. I va perdre els estreps. I ja no va saber on era. “He tornat per primera volta en molts anys a Canal 9”, va dir un parell de vegades, enganyat pel subconscient i com cercant refugi, com recordant quan aquella casa, manant ell, era un lloc segur.

A partir d’aquest incident, l’entrevista, tot allò que pogués dir Camps no té gens d’importància encara que digués frases tan buides com que ell no hauria tancat mai Canal 9 perquè tenia un pla formidable i que ell és el PP. Ho va dir així. Com l’exabrupte al periodista, Camps va dir “jo sóc el PP”; després va provar de matisar aquest excés de megalomania, però el mal ja era fet. Una bomba inoportuna que cau en els darrers dies de la campanya de les eleccions europees, quan el PP ha pretès mantenir un paper discret en relació amb l’ex-president. Tan discret que Carlos Mazón encara no l’ha rebut, però ja va avançar que fins que la sentència no siga ferma s’han de mantenir prudents. Una manera de fer-lo passar amb cançons. Alberto Núñez Feijóo, el cap espanyol del PP, sí que li va agafar el telèfon i li va dir que sí, que després de les eleccions ja mirarien què feien. Una altra manera de dir-li aquell “si de cas ja et trucarem” tan cruel i tan habitual en les entrevistes de faena.

La nova llei d’À Punt

Aquest incident de Francisco Camps coincideix amb la reforma de la llei d’À Punt que han pactat el PP i Vox. A l’argumentari emprat per tots dos partits hi ha el seu desig de “despolititzar” els mitjans públics que, a parer seu, han estat un instrument de manipulació al servei del Botànic. Entre més canvis, en refan l’estructura directiva i limiten el nombre de membres del consell rector que han de ser tots triats per les Corts. Amb la nova llei s’elimina la representació, tant dels treballadors com dels ciutadans en el màxim òrgan de gestió de l’empresa.

També canviarà el model i el paper del consell d’informatius, que ahir va ser molt dur amb el capteniment de l’ex-cap del Consell. En una nota en què defensaven el dret de llibertat d’expressió, li recordaven la gestió que ell va fer de Canal 9 i els resultats que va donar.