‘Vora el mar’, els contes d’Univers per a l’estiu

Llucia Ramis, com a bona mallorquina, controla les ombres a la perfecció i troba la millor al petit jardí interior de la Central del Raval. Falten pocs minuts perquè en teoria comenci la presentació de Vora el mar (Univers) i l’escriptora ha vist el panorama que els espera i decideix d’agafar ombra a l’avançada. Fa pocs dies Jordi Badia en aquest mateix diari recollia expressions per a referir-se a la calorada, i el mes de juliol és perfectament justificat emprar la de “fa un sol que torra el cul a ses llebres”. Fins al punt que Sergi Pàmies, en vista que la presentació s’endarrereix, decideix d’anar-se’n “a prendre l’aire condicionat” i ja l’avisaran quan s’hagi de començar. Arriben els fotògrafs i, arran de la lluminària i que el pati és entre sol i ombra, decideixen d’emportar-se els autors que a poc a poc han anat compareixent a fer-se una fotografia amb un fons uniforme. Sensacional, els periodistes veterans –qui sap on són els becaris d’antany, potser a les redaccions a la vora de la refrigeració?– ocupem els llocs més ombrívols i ens preparem per a constatar una cosa que ja sabíem: no hi ha notícia en queixar-se de la calor a l’estiu i del fred a l’hivern, però ho fem cada any.

Així, com si fos una tradició, acaba d’aparèixer el tercer volum de contes amb què l’editorial Univers vol celebrar l’arribada de l’estiu i aconseguir de fer bona la dita: “En el nostre mercat no hi pot haver reentrée si no hi ha hagut sortida.” Sigui com sigui, l’editora Esther Pujol diu que acaba de pensar el tema per al quart títol de la sèrie, amb la qual cosa podem parlar de consolidació. Hi deu haver els anuncis de com viure la vida mediterràniament i els contes universals. Algú fins i tot proposa un maridatge possible, però de moment compareixen gerres enormes de suc de taronja acabats d’esprémer i entrepanets de pernil i croissants de xocolata i només falta una piscina de boles perquè això sembli la festa d’una comunió, tot i que no sé si ara s’estila això de combregar, en aquests temps que tota la cosa capellanesca va de baixa.

Roc Casagran, Xavier Mas Craviotto, Stefanie Kremser, Jordi Lara, Empar Moliner, Jordi Nopca, Marta Orriols, Sergi Pàmies, Llucia Ramis, Carme Riera i Natàlia Romaní són els onze autors que formen l’equip a qui l’editora ha encomanat la defensa del relat breu aquest estiu, el gènere literari que tots convenen que és el més difícil d’escriure, tot i que aviat comencen les discussions tècniques i entren els jocs i matisos entre conte, relat i narració, les característiques de cadascun i les dificultats específiques i el tema es converteix en apte només per a creadors primmirats, filòlegs a la recerca d’una frase genial i estudiosos que han de presentar ponència en un congrés. Restem en l’essència: tots diuen que escriure curt és molt complicat, però les cares de satisfacció que fan –ara que hem fet una rotllana i que han vist que no hauran de fer servir el factor cinquanta per a protegir-se del sol– demostren que s’ho han passat força bé confegint el seu text.

Esther Pujol diu: “A l’editorial vam donar llibertat creativa total als autors i, ara que el futbol és moda amb això de l’Eurocopa, hem creat la nostra selecció. Hi ha autors que són nostres, autors que són nostres i de més editorials i autors que solament són d’unes altres editorials i que tan sols participen en aquesta selecció perquè ens agraden molt. Aquest és el criteri d’elecció. Evidentment hi ha una cosa important: quan vaig pensar en aquest títol de seguida em va venir al cap la Carme Riera amb el seu Te deix, amor, la mar com a penyora, del 1975, una autora que hi havia de ser forçosament, i que hi és.” És al volum, sí, però no a la festa de presentació perquè és a Mallorca. Tampoc no hi és Roc Casagran, que fa un acte a favor de la Bressola a Catalunya Nord, ni Empar Moliner, que només arriba a temps per a les fotografies de família noves, però no per a poder explicar el seu relat.

Els autors s’expliquen

La primera és Llucia Ramis (Mallorca, 1977), que ha escrit “Una ferida al peu” i que s’havia proposat de no escriure la paraula “mar” en tot el relat. El relat s’interroga sobre la identitat i la pertinença, sobre quin lloc ocupem quan deixem de ser allò que érem i passem a ser una altra cosa, com ara la protagonista del relat, una dona de trenta-sis anys que se separa i passa a ser ex-moltes coses.

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) escriu per primera vegada en català i presenta “Triangle de marees”, en què parla de tres mars possibles: el del Nord, amb les marees de centenars de metres; l’oceà Atlàntic, amb recorreguts importants però més moderats; i la Mediterrània, on són quasi imperceptibles. En parla a través dels records d’una noia filla d’un capità mercant. Les marees es converteixen en un moviment de la vida, l’amor i la memòria.

Jordi Lara (Vic, 1968) explica que per a ell la mar evoca el futur i que el seu relat, “Illot”, el protagonitza una dona que treballa en un hotel de relacions públiques i espera la jubilació i un home que es fa la casa en un espai que hi ha en una cruïlla de camins, en una rebava de la civilització. “Per mi, les fugides sempre són cap endins”, explica.

Sergi Pàmies (París, 1960) es vanta d’haver fet el relat més breu del llibre, “Palamós”. “Aquests darrers temps escric contes sobre coses que m’expliquen, i aquesta és una història que em va explicar l’editora, cosa que mostra la meva ganduleria a l’hora d’investigar.” Però Pàmies diu que hi havia interès per a escriure-la perquè té elements que lliguen amb l’actualitat.

Natàlia Romaní (Tarragona, 1967) és la gran sorpresa del recull perquè la periodista és debutant del gènere, de fet encara ha de publicar amb Univers la primera novel·la, La història de la nostàlgia. En el conte titulat “Sal a la memòria” esmenta la mar contínuament i explica un record propi del primer dia que va aguantar la respiració sota l’aigua en una platja de Tarragona: “Una de molt bonica que no us diré quina és perquè així no hi vindreu.”

Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és reincident en aquestes antologies d’Univers i ell, que és mig de Sant Pol, on mai no ha volgut tornar d’ençà que en va marxar, ha escrit un conte, “Una corretja invisible” sobre el passat. Ha trigat divuit anys a poder escriure sobre aquesta vila i ho fa amb una noia de catorze anys, l’Emma, i algunes anècdotes viscudes per ell com ara haver treballat en un pàrquing il·legal a la mateixa edat que la protagonista.

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) és el benjamí de la selecció i escriu “Carcanada”, amb una gènesi ben particular: la notícia de la troballa d’una balena avarada a Mèxic. És un monòleg que parteix de la troballa i de tota la gent del poble que n’aprofita la carn abans no es faci malbé.

Marta Orriols (Sabadell, 1975) escriu “Falses aigües”, un relat colpidor en què ens explica la història de la mare d’una nena morta i en què demostra que vora la mar poden passar coses terribles. Aprofita per al títol el concepte obstètric de les falses aigües, quan una dona creu que va de part i que ha trencat aigües però encara no.

Diversitat temàtica, diversitat de procedències i diversitat d’edats i generacions en aquesta selecció de relats amb anècdotes estatístiques incloses: entre el més veterà (Carme Riera) i el més jove (Xavier Mas) hi ha cinquanta anys de diferència. Això vol dir que si la tradició es consolida, d’aquí a cinquanta anys en Xavier Mas serà el més veterà dels autors de l’antologia, que farà cinquanta-tres anys que es publica. Serà l’any 2071. I l’autor més jove haurà nascut el 2046. Segur que llavors al pati de la Central del Raval hauran solucionat el problema de l’ombra.