22.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 27.05.2024 - 13:02
Fa pocs mesos, la reelecció de la demòcrata-cristiana Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea fins l’any 2029 semblava dada i beneïda. Però, després d’una primera legislatura en què havia aconseguit bastir ponts amb els socialistes i els verds, els passos en fals en matèria de política exterior –principalment arran de la seva posició acríticament pro-israeliana en la guerra de Gaza– l’han deixada contra les cordes en el moment clau de la legislatura. Aïllada i amb la reelecció com més va més llunyana, Von der Leyen ha optat per obrir la porta a la ultradreta per salvar les seves possibilitats de revalidar la presidència de la Comissió, de manera que ha estès la catifa vermella a una família política que els sondatges pronostiquen que creixerà molt en les eleccions europees del 9 de juny.
La política exterior aïlla Von der Leyen
Gairebé 1.200 ciutadans israelians, incloent-hi 767 civils, van morir en l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023. Sis dies més tard de la matança –el dia més mortífer per al poble jueu d’ençà de l’Holocaust– Von der Leyen era a Israel per a fer pinya amb l’executiu israelià. “És moment d’unir forces contra el terror, i Israel pot comptar amb la UE”, digué en una intervenció conjunta a Israel amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, i el primer ministre i el president del país, Benjamin Netanyahu i Isaac Herzog.
La visita institucional de Von der Leyen i Metsola a Israel, tanmateix, no trigà a aixecar polseguera a Brussel·les. Que la matança del 7 d’octubre hagués suscitat un rebuig unànime a les altes esferes europees no necessàriament volia dir que tots els estats membres del bloc estiguessin disposats a oferir carta blanca a Israel en la seva incursió a Gaza. La presidenta de la CE no tan sols s’havia immiscit en la política exterior comunitària, que és competència dels governs dels estats membres en coordinació amb el Consell Europeu, sinó que a més s’havia desmarcat unilateralment de la posició de la majoria de capitals europees eludint la necessitat que Tel-Aviv respectés el dret internacional humanitari a l’hora de respondre l’atac d’Hamàs. Tot això, enmig d’una onada d’indignació internacional pel caràcter indiscriminat dels bombardaments israelians a Gaza. “Sé que la resposta d’Israel [a l’atac d’Hamàs] demostrarà que és una democràcia”, s’havia limitat a dir Von der Leyen durant la visita a l’Orient Mitjà, en què havia evitat de reunir-se amb cap alt representant palestí.
El contrast amb la posició d’Antony Blinken –secretari d’Estat dels Estats Units, un país poc sospitós de distanciament amb la causa israeliana– era especialment clamorós: en una visita a l’Orient Mitjà poc després dels atacs, Blinken no tan sols havia demanat proporcionalitat a l’exèrcit israelià a l’hora de reaccionar a l’atac d’Hamàs, sinó que s’havia desplaçat a Ramal·lah per a reunir-se amb Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Palestina.
Els correctius no van trigar. L’endemà mateix que Von der Leyen i Metsola compareguessin amb els caps del govern israelià, el president del Consell Europeu, Charles Michel, va convocar una reunió extraordinària per a fixar la posició comuna dels vint-i-set en el conflicte. Tan sols vint-i-quatre hores després, un diumenge, el bloc emeté un comunicat en què condemnà “el terror d’Hamàs” i reivindicà “el dret d’Israel de defensar-se” però –en una desautorització implícita a Von der Leyen– reiterà “la importància d’assegurar la protecció dels civils en tot moment, en línia amb el dret humanitari”.
L’endemà passat el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va ser encara més contundent. “La posició de la Unió Europea en política exterior la determina el Consell Europeu i el consell de ministres d’Afers Estrangers, perquè la política exterior comuna de la Unió Europea és una política intergovernamental, no és una política comunitària”, digué en resposta a una pregunta d’un periodista sobre el viatge a Israel de Von der Leyen.
Després de dies de pressió, encapçalada per Michel i Borrell, Von der Leyen semblà desdir-se del seu suport implacable a Israel i entonà un discurs més matisat. “Deixo clar que, en els seus legítims esforços per a lluitar contra els terroristes d’Hamàs, Israel ha de cercar la manera de protegir les vides civils i respectar el dret internacional humanitari”, escrigué a X l’endemà del comunicat de Michel.
La discòrdia ja havia esclatat. Aquella mateixa setmana, un grup de 841 diplomàtics i funcionaris de la Comissió Europa van signar una carta conjunta de tres pàgines en què criticaven “el suport fort i immediat de la Comissió [a Israel], sense ni tan sols demanar respecte pel dret internacional humanitari” i deien “no reconèixer els valors de la Unió en l’aparent indiferència manifestada els darrers dies per la nostra institució envers la matança de civils que continua a Gaza, contra els drets humans i el dret internacional humanitari”. I afegia, adreçant-se directament a Von der Leyen: “No podem romandre com a observadors silenciosos quan la institució que representeu no tan sols ha estat incapaç de frenar la tragèdia palestina durant dècades, sinó que també –per via de les vostres desafortunades accions i posicions– ha semblat donar via lliure a la legitimitat d’un crim de guerra a la franja de Gaza.”
La guerra de Gaza ha estat el focus de tensió més significatiu, però no pas l’únic, que Von der Leyen ha mantingut aquests darrers mesos amb les capitals europees en matèria de política exterior. El juliol passat, Von der Leyen ja va desfermar la ira dels vint-i-set per haver ratificat un acord migratori amb el govern tunisià sense haver-los-el consultat prèviament. El memoràndum, que proposava d’externalitzar la gestió de la immigració a un govern que el Parlament Europeu ha acusat repetidament de violar llibertats fonamentals, fou durament criticat per les forces progressistes europees, i acabà caient pel propi pes a causa de desavinences polítiques amb el president del país, Kaïs Saïed.
La ultradreta, l’últim salvavides de Von der Leyen
Les fissures entre Von der Leyen i els estats membres arriba en un moment en què ella vol revalidar la candidatura a la presidència de l’executiu comunitari. Durant la seva primera legislatura al capdavant de la Comissió Europea, Von der Leyen –una demòcrata-cristiana desacomplexada– sovint ha teixit aliances amb els socialdemòcrates i els verds europeus, fins al punt de deixar-ne al marge una part del seu grup, el Partit Popular Europeu (PPE), incloent-hi el president Manfred Weber. Però la crisi oberta arran del fracàs diplomàtic amb Israel sembla haver-la allunyada també dels governs més progressistes del continent, que abans de l’esclat de la guerra a Gaza ja havien insinuat que estarien disposats a facilitar-ne la reelecció. Havent perdut la simpatia de verds i socialistes, i sense haver tingut mai una afinitat especial amb la resta de membres de la seva família política, Von der Leyen ha recorregut a l’últim recurs que li resta: la ultradreta.
No és casualitat, per tant, que a mesura que s’acosten les eleccions Von der Leyen hagi començat a festejar com més va més explícitament l’extrema dreta. A final d’abril, va anunciar en un debat electoral a Maastricht que estaria disposada a pactar amb el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), una família d’ideologia ultradretana que inclou partits com ara els Fratelli d’Italia de Giorgia Meloni, després de les eleccions del 9 de juny.
Si bé Von der Leyen ha descartat de pactar amb el grup d’Identitat i Democràcia, d’ideologia encara més extremista, l’obertura de Meloni a la ultradreta talla definitivament un cordó sanitari que ja s’havia debilitat considerablement aquesta legislatura, amb dirigents com Meloni assumint cada vegada més protagonisme en l’engranatge legislatiu europeu, i amenaça d’escorar encara més cap a la dreta la política europea en una legislatura en què qüestions com ara la immigració o la transició energètica, per no dir els drets de les dones, tornaran al centre de l’agenda. Resta per veure, tanmateix, si els socialistes –que els sondatges preveuen que siguin segons– accediran a un pacte que inclogui també la ultradreta. Nicolas Schmit, candidat del grup a les eleccions, ja ho ha descartat. “Els valors i els drets no poden dividir-se segons la conveniència política”, digué a l’abril. I afegí: “No votarem cap programa que hagi estat negociat amb els ECR.”
