08.11.2024 - 19:41
“Això que farem és cansat, és tediós i és avorrit. Som peons, anem fer un servei, no a molestar. No som els protagonistes, els nostres problemes no importen. Anem allà a fer el que ens demanin, però hem d’entendre que no només hi anem a ajudar, també hi anem a portar esperança. Aquella gent se sent molt abandonada i la nostra simple presència els fa sentir que importen. Sigueu-ne conscients i estigueu a l’altura d’aquest sentiment. Anem per feina.” Enfilat en un petit mur, el filòsof Jordi Graupera dóna les darreres instruccions a un grup de voluntaris que són a punt de pujar a uns autocars que els duran de Barcelona a l’Horta Sud per ajudar en els municipis afectats per la gota freda. Ara fa una setmana, ja hi van anar dos autocars i alguns cotxes, un centenar de persones, i avui seran vora set-centes persones repartides en tres autocars que surten al matí i sis més a la tarda. La setmana passada, es van centrar principalment a ajudar a netejar fang i ara les feines seran, sobretot, descarregar dels camions material donat i fer-ne tria, organitzar magatzems, repartir aliments i objectes necessaris a domicili i, per descomptat, continuar netejant.
“Sóc d’Oliva, però fa uns quants d’anys que visc a Barcelona i quan va passar tot això vam buscar alguna manera d’ajudar”, explica Alba Olaso, de 26 anys, mentre espera instruccions de l’organització de l’expedició. S’hi ha apuntat amb Sonia Padilla, també d’Oliva i companya de pis d’Olaso. “A Barcelona et sents un poc impotent de no poder fer res mentre veus que els teus amics van a les zones afectades a ajudar”, afegeix ella. Al record, hi ha la pantanada de Tous del 1982, que també va mobilitzar molts voluntaris i forma part de la història més íntima del poble valencià. “És una cosa que el meu pare sempre m’explicava. En eixe moment estudiava en València i quan alguna vegada ha plogut fort sempre recorda la pantanada i està pendent dels rius. Em conta el desastre que va ser, que la gent no sabia què fer, intentant treure el fang”, recorda Padilla, que ara pren el relleu a l’hora d’arremangar-se i ajudar.
Molts dels qui aquest matí pujaran als autocars ronden la vintena, però també hi ha gent com Luisa Fernández, que té 58 anys i és veïna de Cerdanyola del Vallès. Treballa com a cuidadora en una residència de gent gran i diu que hi va amb el suport de tots els avis que hi viuen. “Porto el voluntariat a la sang, en faig des dels divuit anys”, explica. “Quan vaig veure tot allò, vaig sentir que havia d’anar-hi i posar-hi el meu gra de sorra. Que aquestes persones que ho han perdut tot tinguin una qualitat de vida millor, encara que sigui una mica”, diu. S’hi ha apuntat tota sola, però poc després d’haver arribat a l’estació de Sants ja xerra amb Sandra Colines (34 anys, Rubí), que també va sola. “Sóc auxiliar d’infermeria, tot i que ara estic de baixa perquè vaig tenir un càncer. Ja estic a punt, però no em donen l’alta fins al febrer”, diu. Té una filla de tres anys i diu que això la fa pensar com ho deuen passar els infants afectats per la gota freda: “Penso en els petits, com estaran. Encara que potser no ho entenen, deu ser molt dur psicològicament.” Clàudia Morales, de 24 anys i escombriaire a Barcelona, també viatja sola i celebra haver trobat aquesta iniciativa: “Des que vaig veure a les notícies que hi havia hagut la inundació que volia anar-hi a ajudar, i quan vaig veure que sortien voluntaris des de Barcelona m’hi vaig apuntar.”
La majoria de voluntaris que baixen en aquests autocars valoren especialment l’organització de la comitiva. Tothom qui va amb ells va equipat, assegurat, amb una tasca concreta, té menjar i dormirà en espais facilitats per les administracions locals. Tot plegat, ho ha coordinat Voluntaris Catalunya DANA, una iniciativa promoguda pel partit de Graupera, Alhora, l’associació juvenil Nosaltres Sols! i la Societat d’Estudis Militars. “La idea original va ser fer una caixa de solidaritat, però quan vam parlar amb regidors i batlles ens van dir que calien braços”, diu Graupera, que també va formar part de la comitiva que va anar-hi la setmana passada. “Ens hi vam trobar molta feina, necessitat d’abraçades, descoordinació i absència de les forces de l’estat. La implicació de les que hi havia, Guàrdia Civil i unitats militars d’emergències, era més aviat escassa, qui feia la feina bruta eren els veïns i els voluntaris.”
“La primera setmana vam treure molt de fang i vam obrir magatzems. Hi havia un polígon tot enfangat que calia netejar, descarregar camions, endreçar una allau de material. Un cop fet, ara podem avançar en la logística de classificació i de repartiment a domicili”, diu. També ha canviat el tipus de material que reparteixen: “Ja no demanem pots de cigrons o llaunes de sardines, sinó que amb els diners que recaptem es compra producte fresc perquè les línies de subministrament comencen a estar una mica més normalitzades.” Júlia Ojeda, també d’Alhora, explica que, davant el col·lapse de les administracions, van voler bastir una organització paral·lela per a donar estructura i cobertura als voluntaris que treballen per revertir el desastre: “La gent no ha de baixar unilateralment, sense organització. Moltes vegades, per molta bona voluntat que hi hagi, acaben essent un problema.” La setmana passada, van ser a Picanya, Sedaví i Paiporta, i ara, que són més, també podran ajudar a Algemesí, Alfafar i Catarroja.
“Quan m’hi vaig apuntar no coneixia aquest partit polític, però no em va importar que hi fos al darrere. Per a mi, en aquestes coses és igual què pensi cadascú, hi vas a ajudar i prou”, diu Sandra Colines. És una opinió similar a la d’una altra voluntària, Laura Singla, de 46 anys: “No hi ha un tema polític. M’és igual, al final és anar-hi a ajudar. Hem de deixar una mica els temes polítics, som persones i quan cal ajudar, s’ajuda i prou.” És a l’atur i, justament per això, va sentir que havia d’anar-hi a donar un cop de mà. “Crec que és el moment de demostrar la solidaritat amb la gent que ho ha perdut tot. Fer alguna cosa, sentir-te útil dins de tota aquesta desgràcia.” Duu amb ella una pala, tot i que l’organització ja els ha dit que els subministraran material per a treballar. Ells només han de dur roba de recanvi, mudes per a dormir abans i moltes ganes de treballar.
En una època que les imatges de les inundacions i la devastació recorren sense parar les pantalles dels telèfons mòbils i s’alternen amb tot de continguts banals, veure de tan a prop tot aquest patiment ha fet de motor perquè molts ciutadans s’apuntin a fer de voluntaris. “Veia a Twitter les imatges de Catarroja, de Paiporta… I em va aparèixer un missatge de Voluntaris Catalunya DANA i no em vaig poder aguantar i m’hi vaig apuntar”, diu David Sanz, de 22 anys, que s’hi ha apuntat tot sol. Mireia Lozano, de 20 anys, Daniel Ortiz, de 18, i Carlota Vargas, també de 20, són tres estudiants d’infermeria que no volien quedar-se a casa. “Ho havíem de fer tant sí com no, més encara essent sanitaris. Ho vam tenir molt clar”, diu Vargas. Van mirar si valia la pena agafar el cotxe i baixar-hi pel seu compte, però es van decantar per afegir-se a alguna de les múltiples iniciatives que havien sorgit. I de totes, aquesta és la que els va donar més confiança, per com estava organitzat. “Sabent que ens trobarem coses molt fortes, crec que ens n’emportarem coses bones, l’experiència i el fet de saber que hem ajudat en tot allò que hem pogut”, diu Vargas, i Lozano afegeix: “Ha passat una setmana i les coses continuen molt malament. No ens n’hem d’oblidar.”
A la xerrada, Graupera ha avisat els voluntaris que els espera un cap de setmana dur, tant físicament com emocionalment, i que és important que, si algú se sent superat, s’aturi. “És molt cansat, no és com treballar vuit hores i marxar a casa. La setmana passada vam treure fang a Picanya durant dotze hores i després vam passar vuit hores més carregant material a un magatzem. Treballes vint hores, en dorms quatre i et tornes a llevar. És esgotador, però es tracta de concentrar en un cap de setmana tota la feina física que puguis fer”, diu. I a la tornada, tampoc no és fàcil: “Hi ha gent que ha passat dies per pair tot allò que havia vist, sobretot els més joves. La gent és molt agraïda i a vegades se’t trenca, i sents un agraïment desproporcionat amb la feina que has pogut fer. És estrany.”
Voluntaris reconvertits en part de l’organització
Aquella primera setmana, va ser un aprenentatge per a molts dels voluntaris, que no s’havien trobat mai en una situació similar, i aquesta setmana, molts dels qui van treure fang ara tornen a l’Horta Sud reconvertits en part de l’organització de l’expedició. És el cas de Pau Maria, que és de Picassent, la vila on es dirigeixen els autocars i que els fa de centre neuràlgic abans no es distribueixin cap allà on els necessitin. “Estem coordinats amb els ajuntaments dels pobles que ens acullen i els d’allà on anem a ajudar. La setmana passada, ens vam haver de buscar la vida perquè va ser tot molt immediat, però aquesta ja hem pogut trobar grups de coordinació d’allà i hi estarem constantment en contacte per veure què hem de fer”, diu. Amb en Pau Gener, alumne de Graupera a la Universitat Ramon Llull, ajuden els voluntaris a saber a quin autocar han de pujar. “Per a aquest cap de setmana, s’ha posat molt d’èmfasi en el tema sanitari i la higiene. Portem desinfectants, màscares, guants… Ja en dúiem la setmana passada, però aquest cop som molta més gent i, a més, sembla que el risc d’infecció ha pujat”, diu.
Aquest cap de setmana és el segon que hi envien comitives, però esperen de continuar anant-hi tants com calgui. “També dependrà de com evolucionin les coses. No s’hi ha d’anar per anar, sinó per ajudar i estar coordinat. Ara molta gent hi vol anar, però haurem de veure què cal i quins recursos tenim”, diu Gener. Una voluntat que Júlia Ojeda resumeix en una frase: “Intentarem ser tan útils com puguem durant tot el temps que duri la tragèdia.”
