Una volta didascàlica per la ‘Ilíada’

“El desenllaç de la guerra el determina la força dels braços! És en l’assemblea on manen les paraules! Per això no convé que ens allarguem parlant, sinó que hem de lluitar!”, diu Pàtrocle a Meríones a la Ilíada (XVI, 630, versió de Montserrat Ros, Adesiara). A la guerra es venç l’enemic amb la força, el coratge, les llances, els arcs i les espases; a l’assemblea, en canvi, preval l’ús de la paraula (Aquil·leu, majoral dels herois grecs, es troba amb dificultats a l’assemblea) per a resoldre les lluites intestines. D’una altra banda, quan als propis rengles caldria un clima de pau i concòrdia, els herois homèrics es barallen per a prevaler a tot preu, sigui sobre l’enemic sigui sobre els companys, o per a reivindicar drets negats, com el mateix Aquil·leu enfront d’Agamèmnon. Arreu de la Ilíada bufen vents de guerra, no solament per la brega entre grecs i troians, sinó entre els mateixos grecs, que litiguen tota l’estona, a vegades amb solucions nefastes. Us sona?

L’exèrcit grec reuneix forces de diverses regions, políticament autònomes, però lligades per una llengua i una cultura comunes. El cabdill suprem –Agamèmnon, “rei de reis”– no disposa del poder pel seu valor militar (inferior, per exemple, al d’Aquil·leu); convoca l’assemblea –un àmbit institucionalitzat, on es reivindiquen els drets propis i es refermen els propis mèrits–, però no hi pot imposar les seves propostes (no disposa d’instruments de repressió); en conseqüència, la resta de cabdills l’hi poden discutir i, si cal, rebutjar-les en benefici d’unes altres de més escaients, tot i que les responsabilitats últimes recauen sobre Agamèmnon, que ha causat la divisió entre els altres cabdills, es troba en una posició dèbil i posa els seus en perill de ser derrotats. Us sona?

El poder militar grec es fonamenta, doncs, en la dialèctica entre manar i discutir. A l’assemblea, hi ha oradors institucionals (Nèstor), populars (Odisseu), o plebeus (Tersites): les propostes s’han de validar per consens, i, després de discussions violentes, i a voltes devastadores, el parer més assenyat és acceptat per cadascú individualment, amb tot el pes i totes les responsabilitats. Tant de bo aquí poguéssim dir això mateix. El debat polític a l’assemblea no s’ha de traslladar a la tàctica militar: al camp de batalla, hi ha de prevaler la unitat. Us sona? Arrenglerades l’una rere l’altra, les falanges gregues van al combat en silenci, sense aturar-se, respectant les ordres rebudes com un sol home. Tant de bo aquí poguéssim dir això mateix. Quan Agamèmnon convoca els cabdills per comunicar-los la decisió d’abandonar l’empresa i tornar a casa, el jove Diomedes ho desaprova, protesta contra l’autoritat del cabdill suprem i s’imposa a l’assemblea. Hi ha llocs on els joves són deixats a mercè de la justícia enemiga. Per a superar la discòrdia entre Agamèmnon i Aquil·leu, es convoca a sopar els ancians, tot esperant que prenguin la solució més assenyada. Hi ha llocs on els ancians han de formar part d’una Assemblea de Representants per a ser escoltats. Us sona?

La supremacia militar no mana entre els grecs, sinó el criteri just, el triomf de la racionalitat, capaç de contravenir els desitjos dels propis déus. A fi que els cabdills puguin avaluar millor les aportacions de les hosts respectives, els grecs entren en combat per fratries i tribus separades. Ara bé, davant el desafiament individual del temible troià Hèctor, fan figa: refutar el repte els és un afront, però acceptar-lo els atemoreix (Menelau els tracta d'”aquees”, en lloc d'”aqueus”, però el rei d’Esparta era un masclista de manual). La por col·lectiva dels líders s’haurà de superar triant-ne un entre nou voluntaris. Us sona?

L’exèrcit troià consta d’una coalició de diverses ètnies que no poden dialogar, la comunicació entre elles es fa mitjançant senyals –com si fos un butlletí oficial de l’estat, ja em perdonareu– que cada cabdill transmet a la seva gent. El sistema de poder troià és centralitzat; l’estructura, autàrquica i patriarcal, confereix al cap militar –Hèctor– poder de decisió omnímode; els subalterns no han de discutir amb el cap suprem ni en la guerra ni en l’assemblea; aquesta no té una funció consultora, sinó que sovint és el lloc –les portes de palau– on rebre les ordres emeses per la casa reial. Us sona? Quan Aquil·leu torna al camp de batalla i Polidamant exhorta els troians a tancar-se a la ciutat per evitar-hi el xoc frontal, l’assemblea no l’escolta: la decisió, tan indiscutible com errònia, incumbeix Hèctor, que és aclamat com un Aznar qualsevol arran de la invasió de l’Irac. L’autoritat indiscutible, que no respecta el just equilibri entre força i lògica, entre braç i paraula, menarà els troians a la derrota. Que el temps hi faci més que nosaltres!

Ens trobem, doncs, davant dues dinàmiques: d’una banda, la d’un poble contenciós, que aborda dialècticament qualsevol parer (Odisseu s’oposa a Agamèmnon després que aquest proposi de fugir quan els troians han enfonsat el mur aixecat pels grecs), però que actua unit i silenciós en la batalla. Tant de bo n’aprenguem. D’una altra banda, hi ha un exèrcit que obeeix les ordres del cabdill suprem, però que no té cohesió ètnica: en termes contemporanis, té força però no s’ha fet nació. Us sona?

La guerra de Troia no es presenta a la Ilíada com una topada entre civilitzacions distintes. Els troians no són pas bàrbars, encara que s’aliïn amb qui calgui, bàrbars inclosos, per frenar els grecs; contràriament, els excessos es troben entre els grecs, que poden estossinar els enemics capturats vius o desfigurar-ne els cadàvers. Avui diríem que l’estat espanyol presenta dues cares: la formalment grega i la profundament troiana. Entre grecs i troians no hi ha diferències culturals substancials, tot i que una lectura idealista d’empremta alemanya veu la Ilíada com la celebració del triomf definitiu de la civilització grega sobre l’Àsia. Sempre donant voltes entre l’Orient i l’Occident, els europeus. Però, a la Ilíada, Troia és presentada com una ciutat hel·lènica –Homer era jònic, i escombra cap a casa–, on, igual que a l’Àtica, les dones porten el vel d’Atenea i no s’hi rebel·len; d’una altra banda, els troians descendirien míticament de Zeus, pare de Dàrdan, fundador de la casa reial de Troia. Les diferències rauen en la dislocació espacial d’arrel mítica: Troia pertany al regne de la llum i de la riquesa, amb Apol·lo de protector, i els grecs, protegits d’Hera i Atenea, divinitats tel·lúriques, van lligats al regne de la nit i de la terra, que han d’esquinçar les tenebres amb l’ajuda de la intel·ligència per sobreviure. Què no daríem per ser de nit troians i de dia grecs!

A la Ilíada, el poble grec es troba dividit i disgregat políticament, però es reconeix en una tradició mítica, una religió, una llengua, i una praxi de lluites compartides (us sonen “Els segadors”, “La balanguera”, “La muixeranga”?); cada vegada que es reuneix, ha d’abordar conflictes: la unitat és anhelada, però quasi impossible d’assolir. Són aqueus, dànaus o argius, una nació paradoxalment articulada en moltes nacions. Ara en diem països. I, en aquestes condicions difícils, en el feixuc tribut que els ha calgut pagar per conservar la seva autonomia, han pogut derrotar exèrcits a vegades notablement superiors des del punt de vista numèric. Que el temps hi torni a fer més que nosaltres!

Quan arribin els perses, serem davant els bàrbars de debò: els grecs, que combaten cos a cos, no són subjectes de cap senyor. Som, doncs, davant dues concepcions de la política i de la llibertat: els grecs defensen la democràcia i la llibertat individual com a característica essencial de la seva cultura, però no fan estat (si de cas, un “estat de gresca”: us sona?). Els perses, en canvi, sostenen la superioritat del govern monàrquic respecte a la democràcia i viuen sota un “estat protector”, amb l’autoritat indiscutible d’un cap suprem. Us sona?

Remena i tria, lectora, que deu anys no són re.

PS1: No són temps de peix al cove, com diuen alguns, sinó de sargir les xarxes per tal que el peixet que ens donen no s’esmunyi pels forats.

PS2: Jo també hi era.