Vols ser tertulià?

Haver-ho dit abans, que el problema no eren les tertúlies per se, sinó que cadascú en pogués tenir la seva porció, ens hauríem estalviat malentesos. He anat a mirar quan va ser que vaig escriure sobre el tema i, vist que han passat cinc anys, vint-i-set jornades històriques i dues-centes quaranta trampes al solitari, m’ha semblat que era un marge de temps suficient.

Val a dir que no sóc gaire escoltadora de tertúlies, me les poso de tant en tant per tenir allò que en diuen un fil amb l’actualitat. Les de RAC1 m’alteren els nervis i m’esgoten la paciència massa sovint, mira, ho dic tal com és, i les de Catalunya Ràdio, les escolto fins que l’app del mòbil se’m penja. Bé, ara potser ja ho han resolt, fa dies que no l’encenc. De televisor, no en tinc.

El cas és que arribava el setembre, que és quan tot s’acaba i tot torna a començar, i un altre curs, vambes noves, la verema, llibretes per estrenar i presentació de la temporada mediàtica i els nous fitxatges. Continuo pensant igual sobre les tertúlies perquè continuen essent com eren. Matiso: a mesura que l’arc parlamentari català s’ha eixamplat, la taula de tertulians també. La resta, tot igual. Ai, las! Cada partit vol el seu tall de pantalla i de tertúlia, o què ens pensàvem? Amb tots vostès i en argot de carrer: el cónver, l’erqui, el sociata, el pepero, i encara calentons, el ciudadano, el posco i el cupero. Cenyiu-vos al vostre paper, que sou quota, ja ho anirem equilibrant, però els indepes a una banda i els unionistes a una altra. Em queda un article molt catalunyès, però què voleu que hi faci, si ens posem a parlar de Països Catalans encara ens acusaran de posar bastons a les rodes. Això que dèiem, així van passant hores de xerrameca (fer tertúlia: entretenir-se conversant sobretot per passatemps, diu el diccionari) i van naixent opinadors que no sé què saben i què no, però que opinen del que sigui. Fàcil, no cal pensar ni preparar-s’ho gaire, surt bé de preu i assegura bones dades a l’EGM. Què més es pot demanar?

No sé quantes vegades ens hem queixat d’un format tan ple d’opinions com mancat d’arguments i expertesa. Amb una plantilla d’opinaires que s’emporten un sobresou llaminer pontificant per platós i estudis de ràdios. Avui què toca? Trump, desnonaments, Juncker, eleccions basques? Som-hi, va. I si fa cinc anys, vint-i-set jornades històriques i dues-centes quaranta trampes al solitari lamentàvem el sistema de quotes de les tertúlies i el seu format còmode i buit, no entenc que ara ens hi avinguem, per molt que hi hagi noves veus representants d’ideologies que fins que no van entrar al parlament romanien silenciades.

Potser és que l’establishment només ens fa nosa fins que hi col·loquen un dels nostres, no ho sé. Ah, l’etern dilema del dissident: entrar a formar part del sistema i intentar canviar alguna cosa des de dins malgrat el risc de ser-hi engolit, o quedar-ne als marges. Liberté, intégrité, marginalité? Que les tertúlies ara són més plurals que fa un temps? Sí, com ho és el parlament i la societat, i què? El problema continua essent el mateix. Aleshores la qüestió és si, més enllà de formar part del sistema, hom passa a formar part del problema.