Vols la meva plaça d’aparcament? Queda’t també les meves circumstàncies

Una vegada, una amiga em va enviar una fotografia que havia fet a un cartell d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda, en una ciutat italiana. S’hi veia el símbol blanc d’una persona amb cadira de rodes, sobre un fons blau, i un missatge que deia: “Vuoi il mio posto? Prendi il mio handicap! (Campagna di sensibilizzazione sociale)”, és a dir: Si vols aparcar aquí, estigues disposat a assumir les meves circumstàncies. M’ho enviava perquè una vegada que havia quedat amb ella, no trobava lloc on deixar el cotxe i vaig acabar aparcant en una plaça per a persones amb mobilitat reduïda. Ella em va esbroncar quan ho va saber, i jo li vaig dir: “No passa res, només seran cinc minuts.”

Tot i que des que m’ho va enviar no he tornat a aparcar on no em toca (el seu missatge va fer efecte en mi), feia temps que no pensava en aquella frase, però l’altre dia, parlant amb la meva amiga Carme, em va tornar a venir al cap. La Carme no parla sovint de la seva situació familiar, és una persona discreta, forta i positiva, i suposo que per això em va sorprendre quan em va dir: “Estic farta de queixar-me, de ser una molèstia.” Jo li havia preguntat com havia acabat el tema de l’autobús. Us ho explico: el seu fill Jan, de 12 anys, actualment es veu obligat a caminar amb una crossa, perquè va tenir un càncer de maluc, i en lloc de fèmur, té una pròtesi tumoral. Fa poc, va agafar un autobús, i quan va treure la targeta rosa (un títol de transport de tarifació social, personal i intransferible –que cal sol·licitar– i que permet viatjar gratuïtament o amb tarifa reduïda), la conductora li va dir que no es creia que aquella targeta fos seva, perquè anar amb crossa no es pot considerar mobilitat reduïda. I per acabar-ho d’adobar, va arrencar l’autobús sense esperar que el noi tingués temps de guardar la targeta al moneder, mentre aguantava la crossa sota l’aixella. I encara sort que un amic va evitar que caigués amb l’embranzida de l’arrencada.

En Jan és un noi amb una energia brutal, extravertit i alegre, però aquell dia es va quedar tocat, perquè el van acusar de mentider, i van faltar-li el respecte. Va patir ell, i van patir els seus pares, que van decidir no deixar l’incident en no res. Durant uns mesos, van invertir hores i hores en una batalla de tràmits per a ser escoltats: mesos de trucades i missatges dirigits a l’AMB, el Síndic de Greuges, Soler i Sauret i l’ajuntament del poble. Van rebre respostes tard, amb missatges proforma, fredes, i sense donar explicacions. L’ajuntament del municipi no va contestar mai directament a la família. Els pares d’en Jan volien una reunió presencial amb les parts implicades. Doncs, bé, no va ser fins que van contractar un advocat i van procedir per la via judicial que no hi va haver la reunió. En Jan va voler ser-hi present, i quan es referien a les seves circumstàncies anomenant-les “el teu problema”, els va donar una lliçó dient que ell no en tenia cap, de problema, que el problema el tenien ells.

Quantes persones tenen els recursos de temps, i de diners, que jo, com a persona més privilegiada que unes altres, he pogut invertir a lluitar perquè em fessin cas, perquè em responguessin?, es pregunta la Carme.

Ella i la seva parella m’explicaven tot això, compungits, cansats (sense lamentar-se malgrat que hi tenen dret, això també ho vull dir), i concloent que, com que ja s’havien queixat molt amb el tema de l’autobús i hi havien dedicat moltes hores de lluita, ara ja no gosaven dir res quan l’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda de davant l’escola estava ocupat per un vehicle sense el distintiu corresponent. Unes places d’aparcament on gairebé sempre acaben estacionant pares o mares que tenen pressa per deixar la canalla, i s’hi aturen justificant-se amb allò de “per un dia no passa res” i “només són cinc minuts”. I un dia un, i un altre dia un altre, i cinc minuts d’uns i d’uns altres que s’acaben convertint en hores. Persones que, sense mala fe, com ho vaig fer jo aquell dia mentre esperava la meva amiga, aparquen allà per comoditat, i no s’adonen que el seu gest pot comportar, per exemple, que algú amb crosses o amb cadira de rodes hagi de caminar més metres, o tingui més dificultats per baixar del vehicle.

“Estic farta de queixar-me, de molestar la gent.” Em va dir la Carme. Me la vaig mirar i li vaig dir: “Entenc que estiguis farta, però no diguis la paraula queixa. Perquè no us esteu queixant, esteu recordant, una vegada i una altra, aquí i allà, que no es respecten els drets del vostre fill. Sé que les administracions us tenen molt oblidats i que, al patiment per tot el que heu viscut, s’hi suma el cansament de la baralla constant. Però no pot ser que quan jo, o qualsevol altra persona, actuï de manera incívica, no hi hagi conseqüències, perquè això us esborra.” I va ser en aquell moment que vaig decidir que escriuria aquest article, per oferir una mica d’ajuda que no em van demanar.

He posat el focus en aquests dos casos de negligències entre els molts que pateixen en Jan i la seva família, i tantes altres famílies. Parlar amb la Carme sempre em fa prendre consciència. Em passa el mateix quan llegeixo piulets de la Noemí Font (@ratolineta). Amb les dues, em brollen dos sentiments: l’admiració cap a la seva fortalesa i per la seva lluita, per l’amor i la dedicació incansables a les seves criatures, i la vergonya de veure la desatenció que reben, sobretot, per part de l’administració. I en diria moltes més coses, per donar-los veu a elles, però l’article s’ha d’anar acabant, així que tanco dient-vos que passeu pel Twitter de la @ratolineta, que obrireu els ulls, que bé que ens cal. I que si ho feu, ja no podreu deixar de veure el món com elles el veuen: quan aneu a un parc infantil i no hi tinguin material adaptat, us bullirà la sang, o quan descobriu que a tal estació de tren no hi ha ascensor ni rampa, o quan sapigueu els preus desorbitats de la majoria de productes d’ortopèdia, i la manca d’ajuts que reben, i totes les traves que han de suportar.