Vols diàleg? Defensa la DUI

Dissabte les places s’han omplert de gent vestida de blanc. Demanen diàleg. Em nego a pensar que tots són uns manipuladors, i manipulats, membres del PSC que només volen imposar la unitat d’Espanya, i a sobre quedant bé. No. Aquí també hi ha bona gent espantada que reclama diàleg sincer sense apriorismes. Sé de què parlo. Conec gent que anava de blanc. Aquests dies, més que mai, els he vist espantats i jo no puc sinó entendre la seva petició. A sobre, sóc optimista. Hi ha una manera d’aconseguir el diàleg: declarant la independència aquest dimarts. Vols diàleg i mediació? Fes la DUI.

Aquí només el simple avís que declararem la independència ha fet saltar multitud d’ofertes de mediadors. Suïssa, d’entrada. El Quebec, després. Aquí, la DUI i la mediació han anat de la mà. I ja no et dic quan la independència es declari efectivament. Anaves de blanc i vols diàleg? Doncs pressiona perquè Puigdemont declari la independència aquest dimarts. El govern espanyol potser acceptarà seure a la taula si l’altra opció que té és una Catalunya independent. Sense aquesta amenaça, no es mourà. I tot i que a mi em segueix costant molt veure Rajoy acceptant un referèndum acordat, si és això, o la independència de Catalunya….Ell sabrà.

Sóc partidari de declarar la independència aquest dimarts sota una premissa: anem-nos-en perquè ens peguen. Porres? Adéu. Sang als avis? Adéu. Puigdemont perseguit per helicòpters? Adéu. No tenim garanties dins Espanya.  Adéu siau. És com ho veig. Però entenc que hi hagi gent que vulgui anar-se’n, o quedar-se, després d’un diàleg entre les parts. Aquests són els qui necessiten que Puigdemont declari la independència dimarts. Si el que volen és diàleg, han de confiar que la DUI no es faci efectiva perquè un mediador potent s’interposi entre les dues parts, anul·li la repressió espanyola i la DUI catalana. I comencin aleshores unes negociacions per a tenir, finalment, un referèndum acordat. Aquesta és la vostra esperança. Això és el que demanava el diari The Economist. Però no tindràs diàleg  sense moure peça. Sense DUI Rajoy no seu. El govern espanyol no negociarà res si abans no té una DUI damunt la taula. I encara. la Unió Europea no es presentarà com a mediador entre les parts si no té una DUI damunt la taula. I encara.

Vols diàleg? DUI. I encara.

Hi ha vegades que anar lent és irresponsable. La velocitat pot anar plena de seny. Només cal recordar la infantesa, la bicicleta, els genolls pelats i aquella micona de pols bruta als llavis. Només cal recordar el somriure dels grans: ‘Pel teu bé, accelera o cauràs.’ Aquest penso que és ara el perill que tenim damunt la taula els catalans: anar massa lents. La Declaració d’Independència deu dies després de l’1 d’octubre, a mi personalment em semblen massa dies. Si deixem de pedalar, caurem. Dimarts la DUI la necessitem uns per a arribar a la independència. Els altres, per a lluitar encara pel diàleg.

Dijous, al col·legi del nen, la vaig reconèixer a la cua. Una votant del no. Mare d’un amic del nano. La meva edat si fa no fa, aquesta catalana ja fa dècades que va venir a viure al país. Espanyola de naixement, traductora de professió, per mi una de les heroïnes de l’1-O. Ella, i tants altres votants del no. Sense els dels no, els del sí no som res. Grandiosa abraçada li vaig donar. Glòria i honor a la gent com ella. I més que li’n donaré. Orgull de gent: diumenge els violents van ser els policies. Els a por ellos. Mai els votants del sí, ni els del no.  Quan ens trobem ens ho hem de dir més. Visca els votants de l’1-0. En fi, que ella és dels meus ja ho sabia de fa temps. Però aquests dies, notar-ho, em va treure nervis i em va fer sentir molt més segur. Gràcies per tant, bicicletes incloses, camí de la DUI.