25.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 02.06.2017 - 17:00
Excursionista, fotògraf, autor d’una vintena de llibres… A setanta-set anys, Ernest Costa ha caminat tota la vida i s’ha dedicat a conèixer, descobrir i explorar a fons, sobretot a peu, els Països Catalans, de dalt a baix. Coneixedor del territori com pocs, fou també un dels portadors de la Flama del Canigó a Barcelona, en ple franquisme, acollida amb honors pel batlle Porcioles. Ell és, de fet, un dels darrers testimonis d’aquella rebuda, per molts insòlita i inesperada, enguany fa cinquanta anys.
A la seva magnífica biblioteca (pleníssima però, tal com matisa, ben ordenada) a Fontcoberta (Pla de l’Estany), i amb un reguitzell de documents que ha classificat i conservat curosament durant cinc dècades, explica, amb tota mena de detall, com s’ho van fer perquè Porcioles els rebés, en un relat fins avui poc documentat. Seguiments amb gavardina i ulleres fumades, visites inesperades a casa del batlle, trucades in extremis, municipals esperant a la Meridiana… Costa, que en aquesta entrevista també reivindica el paper de l’excursionisme a Catalunya durant el franquisme com a font i xarxa cultural, serà un dels protagonistes dels II Simposi Internacional de Focs de la Mediterrània, per recordar i explicar, precisament, els sorprenents primers passos de l’arribada de la flama a Barcelona.
—En quin moment vau entrar en contacte amb la Flama del Canigó?
—L’any 65 vaig tenir notícia que al Canigó, per Sant Joan, s’hi feia la flama. I jo de seguida vaig pensar que hi havia d’anar. Amb tres amics més ens vam arribar a la pica de Canigó i vam participar de l’encesa que es fa a dalt. Recordo que portàvem un feixet de llenya lligat amb la bandera. Aquell feixet tenia molt simbolisme! En Francesc Pujade, d’Arles, un dels impulsors, va estar molt content que gent del sud s’hi presentés, fins i tot sorprès, perquè no comptava que hi anessin quatre personatges de Barcelona. L’any següent en Pujade ens va demanar que hi tornéssim i ens va dir que seríem rebuts amb tots els ets i uts. Així ho vam fer, aleshores ja hi havia la gent de Vic, amb en Martí Cassany al capdavant, i es van començar a moure fils perquè la flama l’any següent, el 67, arribés a Barcelona.
—I hi vau arribar, enguany fa cinquanta anys. Era en ple franquisme i fins i tot el batlle Porcioles va sortir a rebre-us, als portadors, a la plaça de Sant Jaume. Com ho vau aconseguir?
—Qui va centrar els esforços perquè la flama arribés a Barcelona era l’Esteve Albert, però les primeres reunions, algunes accidentades, es feren a Vic.
—Accidentades?
—Sí, accidentades, perquè t’adonaves que et seguien personatges amb gavardina i ulleres fumades. Era com si portéssim bombes a cada butxaca, i en canvi anàvem amb el lliri a la mà per parlar dels focs de Sant Joan! Anàvem jugant al gat i a la rata, però al final es va aconseguir gràcies sobretot a l’Esteve Albert.
—Com s’ho va fer?
—No en sé pas els detalls, però sí que puc donar fe de la manera expeditiva que tenia l’Esteve Albert de fer les coses. Era un activista de cap a peus. I devia tenir moltes amistats en el sistema perquè es permetia coses que aleshores et feien esgarrifar. Recordo que una vegada, a l’Ajuntament de Barcelona, en un lloc noble i central de l’ajuntament, en veu alta, va dir: ‘Com canviarien les coses al cap d’uns anys quan tinguéssim un estat propi i fóssim independents!’ És clar, això, en aquella època, en ple franquisme, era molt fort!
—Va ser ell personalment qui va fer les gestions amb l’ajuntament?
—Sí, en recordo dos episodis. El primer, el 22 de juny de l’any 67, l’Esteve Albert va parlar per telèfon amb el governador civil i li va dir el que no us podeu imaginar si és que no ens donaven l’autorització per arribar amb la flama a l’ajuntament. Era el dia abans! Hores després l’autorització va arribar, adreçada al president del Centre Excursionista de Catalunya, en Ventosa, que és qui formalment havia fet la petició. Però és que pocs dies abans l’Esteve Albert i jo havíem anat personalment a casa d’en Porcioles per convèncer-lo!
—Vau anar a casa del batlle?
—Oi tant! Quan s’acostava la data i com que no teníem resposta, l’Esteve Albert, expeditiu com sempre, va dir que calia anar a veure l’alcalde a casa seva. La casa era a Rosselló amb Diagonal, davant la Casa de les Punxes. I recordo que abans de presentar-nos-hi sense avisar em va donar unes quantes instruccions de gat vell. Em va dir: ‘Possiblement hi haurà algun municipal allà, ens preguntarà què hi fem, qui som, etc., però tu com si sentissis ploure, escales amunt, que jo ja sé quin pis és, no contestis a ningú, no t’aturis i ja veuràs com passarem.’ I quan hi vam arribar no hi havia algun municipal, no, n’hi havia uns quants! I amb cavall i emplomallats, perquè es veu que aquella nit hi havia alguna cosa al Liceu i hi havia d’anar l’alcalde. I jo pensava: ‘Aquí no passarem, mare de Déu.’ Però, disciplinadament, darrere l’Esteve Albert, escales amunt, i sí, ens plantem davant la porta i piquem el timbre. Tal com ens obren i ens diuen que l’alcalde no ens pot atendre perquè l’estan vestint, l’Esteve Albert no va esperar ni que acabessin la frase i, com que devia conèixer la casa, vam entrar de dret a la cambra de l’alcalde, que es trobava a mig vestir, a l’altra banda del llit, en una situació del tot grotesca. I li diu, tot en català: ‘Escolta noi, què hem de fer amb els focs de Sant Joan?’
—Caram, es devien conèixer, que fos tan directe…
—Sí, es coneixien i lògicament l’Esteve Albert devia tenir algun lligam amb ell o amb uns quants, perquè si no tot això no s’hauria permès. No s’explicaria.
—I què va respondre el batlle?
—Al principi s’espolsava les puces. I al final l’Esteve Albert li diu: ‘Escolta, fes com vulguis; si tu no ens reps, aquells avets tan bonics que et faig baixar d’Andorra te’ls pintaràs a l’oli; i si torna a venir una nevada forta com la de l’any 62, que et vaig fer baixar els llevaneu d’en Claret a Barcelona per solucionar-te els problemes, si torna a passar, no mouré ni un dit. I ja t’ho he dit, adéu!’ I no en vam saber res més fins que, uns pocs dies després, com us he comentat, l’Esteve Albert va tenir una tensa conversa amb el governador civil per telèfon i el 22 de juny, in extremis, va arribar l’autorització.
—L’endemà, el 23 de juny, conduíeu un dels dos cotxes que portava la flama del Canigó cap a Barcelona. Com va ser la rebuda?
—Estàvem una mica neguitosos. Jo conduïa, des de Coll d’Ares, un 4L, el meu primer cotxe, amb una cartolina grossa que duia escrit Focs de Sant Joan 1967 (fotografia), amb en Francesc Esteban i la Laura Guevara. Els rossellonesos, que eren un noi i dues noies vestits de blanc, anaven amb un altre cotxe. Només d’entrar a la Meridiana, dos municipals se’ns posen un a cada banda i ens van seguint. Nosaltres ens encaminem cap a la plaça de Sant Jaume però la veritat és que no sabíem si els municipals justament ens acomboiaven cap a la Model! No sabíem què passaria! Però res, ens van anar seguint i escortant fins a la plaça de Sant Jaume, sense saber què ens hi trobaríem. Recordo que vam aparcar abans, no sé exactament on, i vam fer l’últim tros a peu.
(Ernest Costa, el 23 de juny de 1967, poc abans d’encaminar-ser cap a Barcelona amb la flama i amb el seu 4L)
—I allà us esperava Porcioles…
— Sí, l’alcalde ens rep, em sembla recordar que a fora la plaça, per sorpresa dels passejants, que no entenien res perquè allò no havia estat publicitat enlloc. Recordo que en Francesc Esteban, que venia amb mi, em va preguntar si a l’alcalde li havíem de parlar en català o en castellà i jo li vaig dir que en català, home, que ja que havíem arribat fins allà ho havíem de fer bé!
—L’Esteve Albert us acompanyava?
—No, l’Esteve Albert no hi era! Era una cosa coneguda d’ell, sovint desapareixia al moment clau. Feia les gestions prèvies, la part més difícil, i després desapareixia. Era un comportament clàssic seu.
—Continuem: Porcioles us rep amb la flama…
—L’alcalde ens va rebre, ens va acompanyar a dalt a una sala magna, en una sala important, i hi havia de tot. Crec que tinc bon paladar i puc dir que hi havia uns menjars realment exquisits, amb vi, pastissos, etc. L’alcalde va conversar un estona amb nosaltres, ens va dir que allò era casa nostra i després es va excusar perquè tenia un acte a Montjuïc i se’n va anar.
—Us va tractar bé, doncs…
—Oi tant, i va ser sorprenent, no ens ho esperàvem pas. No sabíem què passaria! La previsió inicial era fer una foguera grossa al Tibidabo, que s’havia d’encendre després d’una altra que s’havia de fer a Matagalls, però cap de les dues no es va poder fer, per por, pel que pogués passar. Oficialment, el sistema no ens ho autoritzava. Va dir que era perillós fer foc, però ja sabem que les coses són perilloses segons les ganes que tens de fer-les.
—L’any següent vau intentar repetir l’experiència però ja no hi hagué cap recepció a l’ajuntament. Per què?
—No ho recordo. Sí que recordo, perquè darrerament ho he investigat, que l’any 68 vam fer arribar la flama a la plaça de Catalunya, probablement perquè no teníem autorització per a ser rebuts per l’ajuntament, i hi vam encendre un peveter blanc. En tinc alguna fotografia de molt mala qualitat i mal conservada, però recordo que hi havia molt poca gent, lògicament perquè no n’havíem fet publicitat. Amb tot, s’hi van fer algunes sardanes.
—Alguns anys dels que van venir després la flama va arribar al Guinardó, però fins que no es va restablir la democràcia no va tornar a ser rebuda per l’ajuntament…
—D’això en tinc poques dades, jo ja no hi vaig participar.
—Ara que el PP i Ciutadans es queixen perquè el parlament rep la flama, una fotografia d’en Porcioles rebent-la a l’ajuntament seria una gran resposta…
—Ho seria, sí, però dubto que n’hi hagi cap, perquè prou feina teníem amb tot el que passava. Jo no portava ni la càmera…
—Què sentiu quan veieu que hi ha polítics d’avui que neguen que la flama es rebi al parlament després d’haver-hi lluitat tants anys?
—El que em transmet és una barreja de tristesa i d’indignació, com tantes coses que passen… Encara no hem arribat a allò que deia l’Esteve Albert, a l’estat propi, i encara hem de sofrir aquesta gent. Trobo miserable que ara utilitzin la flama per a rèdits polítics de vol gallinaci. A més, tant abans com ara, com més prohibicions més es magnifica la cosa patriòtica. Els surt l’estratègia al revés. Com deia Ramon Folch en un article recent a El Periódico, ser independentista cansa. Per això vull tenir un estat i deixar de ser independentista per ser normal.
—El veurem aviat, aquest estat propi?
—Jo espero que sí, hi hem de posar el coll per aconseguir-ho i penso morir-me en una Catalunya independent. Però els detalls de com ho aconseguirem no els tinc pas. Si no és ara, serà demà. Crec que la independència l’aconseguirem. En canvi, em fa patir més la llengua, això sí que veig que ho perdem. No se’n parla, hi ha una altra prioritat i no ho posem a primer pla perquè potser seria contraproduent, però a mi em preocupa molt. Les noves generacions perden la llengua perquè la capacitat de penetració de l’espanyol és brutal i molt asfixiant. Jo ho veig cada dia i m’entristeix. No sé què hem de fer, però m’imagino que el primer pas és fer un estat propi.
—D’on us neix aquesta passió per caminar?
—Ahir mateix vaig anar a caminar pel Pirineu, malgrat el refredat. És una passió que he tingut sempre, que em ve de casa. El meu avi caminava i aplegava llibres com ningú i era d’aquelles persones convençudes que el coneixement ens faria lliures. A la meva mare l’excursionisme també l’apassionava. Cal entendre l’excursionisme com a esport i coneixement del territori. En aquest país, a més, com que no és normal, l’excursionisme hi ha tingut un paper fonamental.
—A què us referiu?
—Doncs que en un país normal no seria així, però en aquest país l’excursionisme ha fet un paper de suplència extraordinària de la universitat. Quasi et podria dir que la gran majoria de gent important d’aquest país ha passat per l’excursionisme. Des de l’Antoni Gaudí fins a Santiago Rusiñol, que per cert té unes descripcions fantàstiques de caminades; ara em ve al cap un relat preciós d’una ascensió al Taga, amb uns dibuixos fantàstics. En un país normal el caient més esportiu de l’excursionisme ha guanyat contra el caient més cultural i identitari, però en el nostre país bona part de la cultura i el coneixement es va haver de refugiar en l’excursionisme. Jo vaig aprendre a escriure amb cara i ulls en català al Centre Excursionista de Catalunya, amb l’Eduard Artells. Dit d’una altra manera: un montañero, a Madrid, no és el mateix que un excursionista aquí. Un excursionista té unes connotacions molt diferents. El montañero vol fer bàsicament esport. Un excursionista no només és excursionista perquè fa esport, sinó perquè l’excursionisme era sinònim de xarxa cultural, d’identitat i de país. De fet, els primers impulsors de la flama eren excursionistes, tant de l’una banda com de l’altra. A més, l’excursionisme, i això ho he après a casa, no vol pas dir només veure arbres, muntanyes i rius, sinó que sobretot vol dir veure i parlar amb gent del territori. Vol dir parar l’orella, aprendre i compartir. A les entitats excursionistes s’han fet infinitats de cursos sobre el romànic, el gòtic, la botànica, la llengua, la història dels nostres pobles… No és una manera de dir, és un fet.
—Avui és moda ser, diguem-ne, runner, tothom corre… Aquest esperit del qual parleu potser ja no hi és tan present…
—Sí, jo penso fins i tot que aquest vessant més esportiu, contra el qual no hi tinc res, s’ha imposat i ens hem oblidat de voler conèixer el territori. La gent ja no compra guies, en té prou amb un GPS i hi ha un interès molt escàs per descobrir realment el país. Hi ha molts excursionistes que no interactuen amb la gent amb qui topen durant l’excursió. I jo crec que és molt important no perdre l’esperit de caminar pel territori.
—Per què creieu que és tan important caminar pel país?
—Perquè és la millor manera de conèixer-lo. No n’hi ha cap de millor. Anar a peu i conversar amb la gent. Anar amb cotxe també està bé, però fer-ho, a més, a contrarellotge, com fa ara tanta gent, no deixa temps per a res. Per fer turisme calen diners i prou; per viatjar no calen diners, només cal temps. Viatjar vol dir descobrir, deixar que passin coses, deixar fer, tocar les coses i sentir-les amb calma. I per això viatjar a peu és la millor opció.
—Heu publicat una vintena de llibres sobre els Països Catalans, sobre les caminades que hi heu fet. Ara us demano: com és, el nostre país, viscut sempre a peu?
—Bé, em queden algunes bosses per explorar i no ho he fet de manera sistemàtica, però puc dir que he recorregut tots els Països Catalans, de dalt a baix, sí, i bàsicament a peu. I responent la pregunta: deixant de banda com el tractem, el país, que no ho fem gaire bé, trobo que és un país que té una diversitat envejable. I no és xovinisme. Les dades ho demostren. Tenim unes diferències latitudinals molt singulars en un territori prou petit. Pocs països a Europa, a proporció, les tenen. Hi ha una diversitat altitudinal espectacular. Anem des dels 3.404 d’Aneto fins al nivell del mar amb una franja costanera realment important. Això ens dóna una diversitat enorme d’ocupació humana, paisatgística, botànica, etc. Som un país no tan petit com pensen alguns i amb una riquesa patrimonial notable. Ara, cal conservar-lo, protegir-lo i fer-lo lliure. Anem tard, però encara hi som a temps.
