Voleu fer el favor de callar?

Giro la cantonada i començo a travessar l’avinguda, pel camí del metro. Uns trepants gegants que foraden la vorera. Una màquina asfaltadora. Un gos que borda un senyor que crida. La parada de bus i els busos, les motos, els cotxes. Sonen tots els motors, però no fa tanta gràcia com quan ho cantava Antònia Font. De sobte, em transporto a un curt-metratge de thriller, cada soroll fa créixer la tensió. Se succeeixen les seqüències, cada vegada a més velocitat. Trepant, cotxe, gos. Crits, moto, grua. Més fort. Ta-ta-ta-ta-tà. Bruuuuum. Piiiiip-piiiiip. Bub-bub, BUB-BUB! Tra-tra-tra-tra-trà. Bus frenant i obrint portes. Pau, no cooooorris. Que no em sents? Ja et trucaré d’aquí a una estona, que ara no et sento bé. Em sents? Que ara et truuuco. Niiii-noooo-niiii-noooo-niiii-noooo. Barrabum, bum, bum. Clàxons. Sirenes d’ambulàncies. Enèsima moto que arrenca. Meeeec-meeeeec. Bum-bum, taf-taf, zum-zum i quaranta-sis onomatopeies més rebentant decibels. Gent amunt i avall, atrezzo d’aquest film angoixós. Però no sóc dins de cap film i no puc aturar-me a butxaquejar cap comandament a distància i prémer mute. No puc fer callar ni camions, ni grues, ni trepants, ni tubs d’escapament, ni crits, ni clàxons, ni sirenes, ni lladrucs.

El brogit continua al subterrani, sobre els rails, en els combois. Gent que parla cridant, metros que arrenquen, gent que decideix de fer escoltar la seva música a tot el vagó, i l’enrenou que empeny tothom a apujar el volum, peix que es mossega la cua. Trec el cap en una botiga, pa-tum-tum-tum, pa-tum-tum-tum, i tal com hi entro, en surto. Diuen que el fil musical dels establiments està més que estudiat i respon a estratègies de venda, que es veu que la gent, quan hi ha música forta i rítmica, és abduïda i compra compulsivament. Jo, que em produeix l’efecte completament oposat, me’n faig creus, d’aquestes conclusions.

Retruny, mugit, bramadissa, fressa, retrò, brogit, bramul, bullícia, enrenou, cridòria, rebombori, xivarri, tabola, escarritx, cruixidera, estridència, grinyol, xerric, espetec, eixordadissa. El soroll i la música gratuïta no deixen cap espai de silenci. Invasió sonora de tots els racons. Entro a dinar en un restaurant i he de demanar si poden afluixar una miqueta la música de fons, si us plau. No sé què ens passa. Quan surto, el soroll d’un carrer poc transitat em sembla música celestial.

Més enllà de la sensibilitat de cadascú, podríem parlar d’estudis sobre la contaminació acústica que constaten els efectes nocius per a la salut; de mesures conscienciadores com la Setmana Sense Soroll; dels programes governamentals per a reduir la fressa a les urbs. Podríem recuperar alguna d’aquestes taules comparatives que hi ha a internet amb els nivells de decibels tolerables, els molestos, els greument molestos i els dolorosos, i veuríem com ens els petem prou sovint. Podríem parlar de dolor, de problemes auditius crònics, d’ansietat, d’estrès, de tensió i de tot de mals que sembla que hem assumit com a inevitables d’una vida moderna. Però em penso que encara hem de poder aspirar als espais de calma, bonança, repòs, callament, moixoni, mudesa, quietud, pausa, descans, parèntesi… silenci.

‘No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci?’, es demanava Joan Fuster en un article titulat ‘Contra la música’: ‘Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant.’ També en aquest tema, el temps i els sonòmetres li han acabat donant la raó.

Bel Zaballa