Voler i doldre

No hi ha cap confessió de conformisme tan sincera com jugar la carta de les figures consagrades. Tant li fa que sigui el lliurament d’un premi com una conferència d’honor o l’adjudicació d’un càrrec redundant però ben remunerat, la tria sovint obeeix a un càlcul de dividend revertit. Com si la lluentor del personatge es reflectís en el satèl·lit eventual. Catalunya, sense cap premi Nobel en cap disciplina, té una universitat com més va més necessitada, però destina una part del pressupost a adjudicar el Premi Internacional Catalunya, un premi passe-partout sense discriminació de branca ni arbitri d’experts. Premi de criteri arbitrari i sense cap més finalitat que aparèixer al currículum de persones ja famoses per una raó o altra. Ni al món ni al país no hi ha ningú que n’estigui pendent. En realitat, és un premi performatiu, concebut per a premiar-se ell mateix, com va explicar-me Andreu Mas-Colell arran de la seva constitució. Fa la impressió que Catalunya pretengui enlairar-se a l’altura de Suècia tibant els llaços de les espardenyes. En el millor dels casos, el guardó serveix perquè els membres del comitè passin per experts en excel·lència global, i en el pitjor que algú pugui aplicar el seu criteri privilegiat en interès propi. L’any 2002, quan el premi, dotat amb 80.000 euros, es concedí al crític literari Harold Bloom, corregué la brama que l’escriptor Baltasar Porcel, portaveu del jurat i aspirant al Nobel, hi havia posat interès especial. En qüestió de motivacions mai no se’n treu l’aigua clara, però en tot cas el veredicte es justificà principalment en el fet que El cànon occidental inclou a l’apèndix unes brevíssimes mencions de sis escriptors catalans, tots del segle XX. A Bloom no li constava l’existència de Ramon Llull, d’Ausiàs Marc o de Joanot Martorell, però sí la de Diego de San Pedro. Cànon occidental? Tanmateix, fins ara Bloom ha estat l’únic premiat que, tot i que d’esquitllada, ha pres en consideració Catalunya com a realitat diferenciada d’Espanya, si més no literàriament.

La tendència a agafar-se de la cua del frac (o les faldilles) d’una personalitat totèmica encara és més pronunciada a l’esfera del poder. Fou antològic l’embadalit “gràcies, Kamala!” d’Ada Colau amb motiu dels resultats de les eleccions nord-americanes del 2020, talment com si la vice-presidenta anés a premiar la familiaritat de l’alcaldessa amb un sororal “a disposar, Ada!” És improbable que Colau hagués sentit parlar de la senadora júnior per Califòrnia, però l’endemà de les eleccions Harris esdevingué la dona amb el càrrec polític més important de la història dels Estats Units. A aquest mèrit hi afegeix el d’encarnar una diversitat racial virtuosa i per tant un doblet simbòlic exportable a la imatge ideològica que cerca de projectar la batllessa. Aquesta interpretació de l’eufòria pel resultat d’unes eleccions estrangeres es una suposició, és clar, però fonamentada en la lògica, car, si el regraciament era per haver desplaçat Donald Trump de la presidència, el destinatari congruent no era Harris sinó Joe Biden. Però ni la lògica ni la sinceritat són el fort de la senyora Colau. I ara, té res a dir l’ex-batllessa del fet que, avui, mes de juny del 2023, sols el 13,41% de l’electorat nord-americà tingui una bona opinió de Harris mentre que el 53% la té desfavorable? Segurament és millor que lo passat siga passat i fora borinots, en vista que l’últim baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona abans de les eleccions del 28 de maig suspenia Colau amb una valoració del 4,1. Però no tot serà fora borinots, per més que els ciutadans demanessin un canvi de cicle. Si els darrers vuit anys Barcelona l’ha governada el tàndem comuns-socialistes, els quatre vinents la governarà el tàndem socialistes-comuns. El canvi de cicle queda doncs servit en l’ordre dels sumands però sense alterar el resultat. Res no indica que la vice-presidenta Harris salti d’alegria o tan sols se n’hagi preocupat.

I una darrera observació a fi d’il·lustrar el principi del llustre especular que tan bé funciona a les institucions del país. A principi de mes el CIDOB decidí de celebrar el mig segle de la fundació convidant a conferenciar l’ex-secretària d’estat i ex-primera dama Hillary Clinton. D’acord amb la informació que donà aquest diari, la direcció del centre va pronunciar-se sobre les eleccions nord-americanes del 2016 com si Clinton n’hagués estat la guanyadora moral i li haguessin sostret la victòria. Si fos així, seria una opinió no pas tan diferent de la de Colau, sols que si la batllessa celebrava la relegitimació del sistema per obra i gràcia de Harris, Pol Morillas dubtava de la legitimitat de la derrota de Clinton. Jo no sé pas, perquè no ho han publicat, quant pagà el CIDOB a Clinton, però d’ençà que deixà el càrrec de secretària d’estat la seva tarifa no baixa dels 200.000 dòlars per actuació. I n’ha fetes un bon grapat. L’escenari és irrellevant i si fa vint-i-dos anys l’encantador de serps Bill Clinton afalagà la vanitat nostrada amb una frase tan dejuna de substància com que el futur havia de ser o català o talibà, ara la seva esposa hi ha passat de puntetes sense cap referència al present català. Potser perquè els talibans tornen a ser-hi i en canvi els catalans s’han esfumat de l’horitzó com la boira d’un matí tardoral. Pel que fa a Espanya, hoste oficial de l’esdeveniment, a la gran dama de la geopolítica no se li va acudir res de millor que el tòpic postcolonial rebregat pels governs de Felipe González. Pensant-se de plaure els circumstants, Hillary proclamà magnànimament que Espanya té “l’oportunitat de treballar amb els altres països europeus per tenir una aproximació diferent de l’Amèrica Llatina”. Algú li hauria d’haver preguntat: “Diferent de quina altra?”

Si el CIDOB volia celebrar el cinquantè aniversari exhibint una figura políticament desprestigiada no podia fer res millor que convidar Hillary Clinton. Ningú no li va sostreure la presidència, perquè el 2016 Trump no va guanyar les eleccions. Més ajustat a la realitat és dir que Clinton les va perdre. Tret de l’elit econòmica, dels milionaris de Silicon Valley, de Wall Street o de l’establishment polític de la capital, una part significativa de l’electorat demòcrata tradicional volia un cop de timó. La classe mitjana havia estat molt perjudicada pels Clinton i els Obama, i també per George W. Bush. En política exterior ningú no li havia consultat si tenia gens d’interès a finançar guerres de caràcter dubtós en països que sovint no hauria sabut situar al mapa. Per a molta gent del propi partit, sobretot per als votants joves, Hillary representava la continuïtat d’una política nefasta. Jo mateix feia anys que m’havia promès de no votar-la. El 2003, com a senadora de l’estat de Nova York, on jo residia, havia respost a la meva petició de no donar suport a la invasió de l’Irac tot assegurant-me que teníem un gran exèrcit. Com si disposar de la força justifiqués l’agressió. El 2016 vaig votar Jill Stein, la candidata dels Verds. Era un vot simbòlic que no alterava la balança. Al rerepaís molta gent va votar Donald Trump amb una agulla d’estendre al nas. I malgrat el desastre d’aquella legislatura s’ha de dir en justícia que Trump, com havia promès durant la campanya, ni va encetar cap guerra ni va atiar-ne cap i va ordenar la sortida, finalment precipitada però al capdavall inevitable, de l’Afganistan. Tal com va dir un periodista que li donava suport, “els països feliços no elegeixen Donald Trump. Ho fan els països desesperats”.

Sí, la gent desesperada, una “cistella de deplorables”, com els anomenà Clinton amb un urc digne del millor Trump, li costà la presidència. Hi contribuí ignorar els assessors que li recomanaven d’encarar la frustració de la classe mitjana, aclaparada per la desindustrialització i l’exportació de llocs de feina. Clinton cregué que no calia descendir a aquestes nimietats i que n’hi havia prou d’alliçonar la gent dient-li que el país anava d’allò més bé i aclaparant-la amb l’obligació moral de votar-la a ella, perquè tocava fer presidenta una dona. Tot el sentit de la campanya consistí a fer pinya contra la renovació. Això es traduí en blocar els contrincants demòcrates amb la cooperació de l’aparell del partit. Especialment virulenta fou la conxorxa contra Bernie Sanders. La decepció entre els votants joves fou èpica i molts es negaren a votar Clinton fins i tot quan Sanders els aconsellà de fer-ho per impedir la victòria de Trump. Irònicament, Hillary acabà fent-se nosa ella mateixa. Amb un capteniment de falcó que superà Bush mateix, proclamà que si l’Iran gosava d’atacar Israel, ella anihilaria el país sencer.

Hi ha una diferència no gens exigua entre esforçar-se per ser present a l’escena internacional i comprar l’oportunitat d’alternar amb els astres a un preu que no es pot pas permetre un país petit, econòmicament asfixiat i políticament inexistent. És comprar molt cara la satisfacció de la vanitat. Sense consideracions de cost-efectivitat que havien estat normatives quan el país s’alçava pel propi esforç, el futur de Catalunya serà poc sostenible. En lloc de regalar succedanis de premi Nobel, s’haurien de posar les bases perquè hi hagi premis Nobel catalans. En lloc d’emmirallar-se en els avenços simbòlics de la correcció política convindria reconduir la política local a fi de dignificar el procés democràtic més bàsic: l’elecció de representants. I en lloc d’emprar l’únic centre d’afers internacionals del país (malgrat que de titularitat espanyola) per a patrocinar un polític de trajectòria evanescent, caldria aprofitar-lo per a projectar l’únic polític internacional català en actiu d’una certa envergadura. Parlo, és clar, del president a l’exili i del principal afer internacional del país, avui lamentablement xifrat en la paraula “exili”.