13.11.2017 - 22:00
Vivim en un estat d’alteració permanent. Sobretot d’ençà de l’1 d’octubre, quan vàrem començar a veure nítidament de què era capaç l’estat espanyol a l’hora d’abocar les forces de seguretat violentament contra la població. Després van venir les detencions i els empresonaments, primer dels Jordis i tot seguit dels consellers de la Generalitat. Han volgut desestabilitzar-nos també en el terreny que és més personal, l’emocional. El fet de pensar que el 2017 tenim un govern a l’exili i presos polítics cou, indigna i ens fa estar en una tensió constant, gairebé tòxica. Tot plegat forma part d’una estratègia vella, antiga, la de la por, i que l’estat espanyol domina de manera magistral, hi té la mà trencada. L’objectiu és esgotar-nos individualment i col·lectivament.
Les mostres de repulsa a les seves estratègies, als seus fets i a les seves mentides es fan efectives de moltes maneres. Tots som necessaris per a combatre aquesta ignomínia. Manifestacions en massa que demostren que les nostres raons continuen tenint tremp, per molt que alguns ho neguin, ho relativitzin o ho vulguin fer invisible. Portar llaços grocs a les solapes, guarnir balcons, fer encartellades defensant la llibertat dels nostres presos és del tot necessari. També ha de ser un objectiu prioritari alimentar les caixes de resistència. Tot, absolutament tot, té impacte: les accions individuals, les col·lectives, de les més grans i genials a les més petites i fins i tot privades que es fan en el clos de la llar.
Caldrà ser molt curosos amb algunes decisions. Moltes les prenem des de la radicalitat que el moment exigeix, però tindran el resultat que desitgem? Ja hi ha hagut nombrosos articulistes que han alertat de la disminució de consum cultural. Teatres, cinemes, llibreries han constatat que havíem alterat els hàbits de consum: les platees són mig buides i la venda de llibres ha disminuït. Ara també podem parar esment en la cultura popular i tradicional.
Faig referència a la suspensió d’actes determinats que formen part de les rutines cícliques de l’any i que comunitàriament són importants, especialment els dies festius, oimés quan tenim les festes de Nadal a tocar. Per exemple, concerts de coral, pessebres vivents, pastorets, ballades d’esbarts, fires, etc. És veritat que no tenim el cos per a gaires festes, però cada vegada que suspenem actes –compte: dic ‘suspendre’, no pas ‘alterar’– ens debilitem com a comunitat i algú, els enginyers de les estratègies de la por, van guanyant a poc a poc. No oblidem que ens volen esgotats i vençuts per a ficar-nos muts a la gàbia.
És per això que considero adient que respectem les rutines comunitàries, sobretot les festives, encara que les alterem atenent les necessitats de cada moment. Si cal manifestar-nos fem-ho, si cal repicar cassoles també, etc. I si això implica alterar horaris o dates de les programacions de les nostres activitats, cap problema. Però, si us plau, no pleguem veles encara que a voltes en tinguem totes les ganes del món. Fer-ho és contribuir a una rendició a terminis, a una agonia.
En canvi, només amb petites accions, podem convertir els nostres actes i activitats en esdeveniments reivindicatius i de resistència molt potents. Una llaçada groga en un diorama de pessebre, unes paraules de record als presos al començament o a la cloenda d’un concert nadalenc, una decoració amb elements al·lusius a la llibertat dels empresonats seran molt efectius i solidaris. Només són idees. De segur que si ens hi posem en sortiran moltes i més efectives.
