“Volem un tercer Botànic”, o tots els colors d’un crit

La platea del Teatre Micalet es va omplir ahir de gent amb ganes de participar en la presentació del manifest “Volem i necessitem un tercer Botànic. Fem-lo possible”. Aquesta frase, aquest prec, aquest crit, aquest desig, es pronuncià de totes les maneres possibles, i en espais diversos: de la reflexió a l’acció; del sindicalisme a la cultura; dels moviments socials a l’ensenyament; del feminisme a l’acolliment dels nouvinguts. Tota l’esquerra ideològica era representada damunt l’escenari i a les butaques del teatre.

Es va pronunciar també amb tots els accents, en les dues llengües oficials, amb diverses entonacions i amb un bon catàleg de grans de veu. L’altre leitmotiv de la vesprada fou el de l’advertiment. Els promotors del manifest són conscients que ni el primer Botànic ni el segon no ho han fet tot bé, que hi ha moltes mancances. Però, arran de la possibilitat que la dreta i l’extrema dreta tornen a governar el país, cal mobilitzar els ciutadans.

Entre els assistents a l’acte, Papi Robles i Àgueda Micó de Compromís; la consellera d’Unides Podem Rosa Pérez Garijo; el número dos dels socialistes valencians, José Muñoz; el sindicalista Vicent Maurí; el professor Rafa Xambó; el secretari general d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert… La llista és molt més llarga i diversa. I aquesta diversitat, abans de començar l’acte, ha afavorit converses i abraçades en aquest magma que s’anomena societat civil i els seus representants a les institucions.

Tres minuts per a repassar el passat i enfocar el futur

Tonetxo Pardinas, com a president de la Societat Coral el Micalet, donà la benvinguda als assistents. Som gent preocupada pel país, va dir. “No hem de permetre que la foscor ens ofegue una altra vegada. No volem tornar enrere. S’han de redoblar esforços per a reforçar el teixit cívic i social del país. Ens hem de defensar d’aquests que ataquen el català, hem de normalitzar la llengua”, afegí.

En representació de la gent més jove, Laura Alcaide parlà de la vergonya de la corrupció i de l’elitisme sense escrúpols de la dreta. “La resposta del Botànic –va dir– ha estat diferent de les diferents crisis que hem viscut.” I parlà de salut mental i de crisi climàtica i de violència masclista. Ofelia Vila, representant dels col·lectius feministes, recollí el guant i recordà els darrers casos de violència exercida sobre les dones, i l’escletxa salarial, que encara és d’un 20%. I va fer un prec als polítics presents a la sala: que totes les polítiques, tortes les lleis, es facen amb perspectiva de gènere.

La portaveu d’Intersindical Valenciana, Beatriu Cardona, va reivindicar el paper dels ciutadans fora de les institucions. “Per a fer política en majúscules, no cal dedicar-se a la política de partits”, digué. I va jugar amb el concepte de jardí botànic i les flors que cal que nasquen a cada instant. “Us imagineu la pandèmia gestionada per ments psicòpates com la d’Isabel Ayuso?”, digué. I, tocant de peus a terra, recordà que el Botànic havia incomplert algunes coses. Potser massa. Però després es va preguntar si Carlos Mazón o María José Català les complirien.

El secretari general de la UGT, Ismael Sáez, va fer seu el vell lema de José María Aznar: “La Comunitat Valenciana va bé, molt millor que llavors.” Després va retreure els casos de corrupció passada i recordà tots els indicadors d’aquesta millora que, a parer seu, fa necessari que el Botànic es repetesca: la desocupació, la cotització a la seguretat social, la cobertura social… Anna Garcia, la secretària general de Comissions Obreres, va citar Joan Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà.” I fou molt dura amb els partits del Botànic: “Preservar el dret de la classe treballadora és una necessitat i una obligació.” Va recordar als polítics que el Botànic no és res més que el cansament de la ciutadania d’un temps molt negre. I féu un advertiment: “La dreta està mobilitzada, i espanta de debò.”

Papa Bala, un ciutadà del Senegal que fa quinze anys que viu al País Valencià, va parlar en nom de la federació d’immigrants. Recordà la importància del número tres i de les trilogies i va recordar als polítics que després d’aconseguir coses importants s’ha d’insistir en aspectes com ara les dificultats dels immigrants per a empadronar-se o per a aconseguir un habitatge o una faena dignes.

Antonio Montiel, que ara és l’advocat de la Comissió Ciutat-Port, va ser el cap de llista de Podem a les eleccions del 2015 i, per tant, va formar part de la comissió negociadora del primer pacte del Botànic. En la seua intervenció d’ahir, va recordar que l’11 de juny del 2015 tots els presents tenien clar que allò no era un acord entre partits, sinó un acord amb els ciutadans. “Parlàvem de la quarta pota del Botànic”, digué, abans de reflexionar sobre el perill de caure en els defectes que els ciutadans van rebutjar l’any del canvi. Va lamentar certs entrebancs de la política per a ser efectiva, per a fer coses tangibles, més enllà de les propostes i proclames. “Encara tenim un problema d’habitatge, d’especulació, tornen els grans projectes i s’han ressuscitat alguns PAI que estaven adormits”, digué. I va reclamar polítiques de defensa del litoral, de l’albufera i de l’interior per a evitar que siga el lloc on va a parar l’especulació dels oligopolis elèctrics.

En representació de la coordinadora d’associacions per la memòria democràtica, Maria Navarro cridà “No passaran! No passaran!” i va recordar que el Botànic havia fet coses com ara obrir fosses, missions de la memòria o un banc d’ADN, però que no n’hi ha prou.

I en l’àmbit de la cultura, el dramaturg Manuel Molins va recordar també les errades del Botànic, però va reconèixer que culturalment s’està infinitament millor. “Hem de consolidar, esmenar errades perquè tots els àmbits de la cultura no tinguen cap retrocés. Esmenem, avancem, consolidem”, demanà.

El manifest imperatiu

Abans de tots aquests parlaments, la periodista Rosa Solbes i el director del col·legi major Rector Peset, Carles Xavier López, van llegir el manifest que fa una setmana que és a la xarxa. Ja ha aconseguit unes 600 signatures i és obert perquè s’hi adheresca tothom.

El manifest repassa la història dels dos Botànics, però recorda que el primer, que va nàixer de les urnes del 2015, va ser possible gràcies a un impuls ciutadà molt important. Moviments socials, sindicats, plataformes de defensa del medi, feministes, de joves, de pensionistes… tot de gent que clamava per un canvi després de més de vint anys d’hegemonia conservadora.

Tot allò és història, i el present i el futur tenen cara d’emergència climàtica, de treballadors que s’han empobrit, de gent que continua vivint en exclusió social, de dones que pateixen violència masclista i de fosses que encara romanen sense obrir en cementeris i cunetes.

En vista d’aquest panorama, plana el fantasma del descontentament, de l’abstenció i del vot de càstig dels actuals governants. És per això que els impulsors del manifest fan una crida a la societat organitzada a recuperar la iniciativa i impulsar, una altra volta, els partits que ara governen el País Valencià a continuar al capdavant de la Generalitat després del 28 de maig.

El fantasma de Francisco Camps, a Madrid

Tot això passava a València mentre encara ressonaven les converses obscenes i vergonyoses entre l’ex-president Francisco Camps i el seu amic Álvaro Pérez, que s’havien sentit durant el matí a l’Audiència espanyola. Escenes ocorregudes abans del Botànic i que, probablement, en van precipitar l’adveniment. Pérez plora quan recorda el casament. Camps renega de l’amistat, el desdenya i el menysté. I menysté la fiscalia anticorrupció. I menysté la intel·ligència dels ciutadans que el veuen anar i venir cap a l’audiència, posar els ulls en blanc i respondre amb indolència i supèrbia.