Laura Fa i Marta Pontnou: “Riguem-nos-en, del patriarcat”

Laura Fa (1974), periodista especialitzada en afers del cor, i Marta Pontnou (1980), estilista, assessora d’imatge i articulista a Núvol, han escrit a quatre mans Els pecats de la xona, i tot allò que la Moreneta ens perdona (Rosa dels Vents). Aquest llibre posa humor a la vida quotidiana de les dones, i fa una repassada al patriarcat, l’amistat femenina, les sèries de televisió, la infidelitat dins la parella, les festes infantils, Nadal, Sant Jordi o la comunió, per mitjà de capítols curts que són com entrades d’un dietari. Quaranta-vuit dies d’un any explicats per dues narradores que volen treure càrrega mental i culpabilitat a les dones.

—Per a algú que no s’hagi llegit el llibre, de què va?
—Laura Fa [L. F.]: Volíem explicar una realitat d’una manera divertida. Ens trobem amb càrrega mental, a la feina, a la família, a la vida. I per lluitar en contra d’aquesta càrrega que ens fa sentir culpables, i que quan s’ho llegeixin les amigues, les lectores, diguin que bé, que divertit, encarem-la amb rialles, aquesta vida que ens ha tocat. Potser unes altres generacions gaudiran de tota aquesta lluita. Però ara, que tenim el patriarca aquí a l’esquena, doncs riguem-nos-en. I a veure si ho portem una mica més bé.

—Riguem, sí. Al llibre dieu que si ell s’afaita els ous, què hi hem de veure?
—L. F.: Mala peça al teler. S’afaita els ous per anar a fer mal a algun lloc. Quedeu avisades.
—Marta Pontnou [M. P.]: Si durant vint anys de matrimoni no s’ha afaitat els ous, i ara comença, no és que vulgui practicar qualsevol mena de fantasia amb tu, és que practica a fora. Amb una altra.
—L. F.: És un avís. Amiga, adona-te’n.

—Ha! En el capítol del divorci, interpreto que dieu: “Enganya’m, però que no me n’adoni, per l’amor de Déu.”
— L. F.: Ho has entès!
—M. P.: És el primer consell que et donem. Si em vols enganyar, fes-ho, però no ho expliquis mai. Fes-ho molt bé perquè no se’t vegi, perquè no se’t noti.
—L. F.: Sobretot perquè no tenim una parella oberta. I amb els anys, a les relacions, o hi ha la infidelitat d’ella, o la d’ell. O la de tots dos. Però no hi ha cap opció més, amb els anys. Per tant…
—M. P.: És impossible que durant vint-i-cinc anys encara estiguis enamorada i només vulguis cardar amb el teu marit.
—L. F.: És empíric, ho hem comprovat. Tema estudiat.
—M. P.: Si has de ser infidel, que no ens n’assabentem.

—Dieu que no a la parella oberta. Per què?
—L. F.: Amb les amigues que parlem, algunes ho han proposat, algunes ho han fet, a nosaltres ens pot haver passat, o no, pel cap. Aquest llibre no és ben bé allò que nosaltres vivim, sinó una realitat de les dones de la nostra edat.
—M. P.: La societat no està preparada ni per a la parella oberta, ni per al poliamor, i així ens va.
—L. F.: Potser ens falten algunes generacions per a arribar-hi. Nosaltres no ens en veiem capaces. I estimem prou els nostres marits per a voler morir al seu costat. Almenys, jo.

—I, alhora, dieu que la fidelitat està sobrevalorada. Per què, sobrevalorada?
—L. F.: La fidelitat no és real, ni natural.
—M. P.: I després vénen els drames. Jo, amb tu, per sempre, fins als quaranta-cinc anys de matrimoni. Doncs potser no.

—Jo, casat. Dotze anys. I vosaltres?
—L. F.: Vint-i-set anys amb el meu marit. Vaig començar amb ell a vint anys. I també dic que després de la pandèmia de la covid, hi ha hagut la pandèmia del divorci. Les amigues les tinc gairebé totes separades. I feia els mateixos anys que anaven junts.
—M. P.: Jo, divuit anys.

—Som tres casos estranys.
—L. F.: No sé què dir-te. La major part de les amigues que van venir a la presentació fa molts anys que són casades.

—Frase del llibre: “Els catalans no vestim bé.”
—M. P.: Em faig un fart de dir-ho a tot arreu. Sobretot quan anem als premis amb texans. Esdeveniments de catifa vermella que ni la catifa és vermella. El fotoreclam (photocall) no llueix ni s’il·lumina bé, ni hi pot passar tothom. Als premis Gaudí tan sols pot anar-hi una llista de trenta persones. No ens ho creiem, no ho fem gran. Tenim la síndrome catalana de l’impostor a sobre. No ens ho creiem com a país, ni com a res. I, per tant, no ens vestim creient-nos-ho. Ni la vice-presidenta del Barça, ni l’escriptor de torn.

—Encara vestiu Aragonès, Marta Pontnou?
—M. P.: Jo vesteixo ERC, sí. Entre ells el president Aragonès.

—I Aragonès quan vestirà Marta Pontnou?
—L. F.: Ha!
—M. P.: Per què m’ha de vestir? Què vols, que em posi seriosa? És una persona que té el càrrec que té, sempre ha estat conscient de com havia de vestir. Persona molt aplicada i constant. I em fa cas, així com fa cas a tot el seu equip de comunicació.

—Senyora Fa, frase del llibre: “Volem veure la nova cita de Toni de Cruanyes amb Marc Giró. Les esquiades a Vaquèira de la Maria Xinxó i la Patrícia Plaja, que s’han embolicat aquesta tardor, i les fotos de la nova promesa de Carlos Cuevas… que ens avancin el divorci d’Òscar Dalmau i que si el Clapés s’embolica amb algú de la Cope al Luz de Gas, ens n’arribin fotos.” Això són coses que sabeu, i no dèieu fins ara, són rumors, invents?
—L. F.: Tot això ho explicaré el dia que em donin un programa a TV3. Però, oi que t’interessa? I queda en la imaginació de la gent saber si algunes coses han passat o no.

—Vós us queixeu dels pocs programes de safareig que tenim. Però hi ha En Blau…
—L. F.: En Blau fa molta feina. Però fa uns anys hi havia la Tere Bere, l’Alcázar, etc. Era un altre tema de premsa del cor, més d’abans. Ara, la premsa del cor d’aquí la gràcia és que és una mica més reivindicativa. M’agrada aquest punt de donar-li la volta a la premsa del cor, i si hem de parlar de feminismes i racismes, està molt bé i és propi d’aquí. I sí que és veritat que reivindico molta la feina d’En Blau. Tot i que tiri molt del pescaclics, com tots els digitals, en totes les notícies, no sé per què ho han de pagar més que ningú. Però això no ho posaràs, perquè és competència. I publiquen temes d’aquest star system català que tant reclamo. Ho fan sense miraments i sense complexos. Això és una feina que amb un altre estil i una altra manera m’agradaria poder fer.

—Em pensava que ja la fèieu.
—L. F.: Tinc una secció de deu minuts a TV3 un dia la setmana. Jo en vull més. I crec que Catalunya en vol més.

—Frase del llibre. L’star system català “existeix, però no llueix”.
—L. F.: No es fa res perquè creixi. A Barcelona fa uns anys hi havia presentacions i estrenes amb Harrison Ford, Leonardo DiCaprio. I ara ja no es fan. I teníem la gauche divine. I ara, què hem de fer? Barcelona ja no sembla Londres, ni Madrid, ni qualsevol ciutat cosmopolita. I volen que ho sigui. I si no s’ho treballen, serà una ciutat avorridíssima, que l’única sort que tenim és que té mar, i això ens dóna vida. Si no, es morirà d’avorriment.

—Fins a quin punt es culpa del mòbil, que la gent ja no surti?
—L. F.: Els mòbils els tenen a totes les ciutats i la gent surt. La ciutat és morta.

—Hi ha un capítol de sèries.
—L. F.: Ai.
—M. P.: T’ha agradat veure què volem, oi?

—Escriviu que voleu que us llepin el cony al mig d’una escala de caragol sense demanar res a canvi.
—M. P.: Exacte. Volem que ens llepin el cony al mig d’una escala de caragol. Heu de ser generosos a la vostra vida.
—L. F.: Sigues generós.
—M. P.: No ens hi posem per a res.

—I per què ha de ser en una escala de caragol?
—L. F.: Perquè és el que surt a la sèrie Bridgerton. No l’has vista? Mira-la, mira-la.
—M. P.: Passa justament així.

—La miraré. Vosaltres coneixeu la humorista políticament incorrecta Ali Wong? Diu: “Per què ens hem hagut de posar a treballar, les dones? Abans ho feien ells i prou. Que treballin ells!”
—M. P.: No la conec. Me la miraré. Jo parlo dels embarassos, i de la lluita que hi ha entre les dones a veure qui ha treballat més estant embarassada fins a l’últim dia. La que s’emporta tots els mèrits és la que va parir treballant a l’oficina. A ella, totes l’aplaudim. Hauríem de tombar-ho. El dia que ens quedem embarassades ens haurien d’ingressar en una clínica de cures exprés. I que ens fessin la manicura.
—L. F.: I això si ets lliure de decidir. En el meu embaràs, em vaig reincorporar al cap de cinc setmanes a treballar. I no era per vacil·lar (que ràpid he tornat a treballar). No. Havia de fer-ho. No desaparec ni a l’estiu. Des de fa set anys. No es pot.
—M. P.: Jo escric tot l’any. Cada divendres a Núvol. A la ràdio, vinc tot l’any els dilluns.

—Els vostres marits tenen sou fix?
—L. F.: Sí. És una mica el secret de combinar-ho amb nosaltres. Si no, seria una anarquia de difícil combinació.
—M. P.: Sí. Tenen una feina estable, de vint-i-cinc anys al mateix lloc. Enginyers. Zeros i uns.

—Reivindiqueu la festa de Sant Jordi. Us volia demanar com acaba la llegenda de Sant Jordi.
—M. P.: Es casen, no? És la gràcia.
—L. F.: Se la menja, no?

—Ha! No, no es casen. El militar, que en dieu, se’n va. I no es casen.
—L. F.: No se la menja?
—M. P.: Ah, no carden?
—L. F.: Li fa ghosting d’entrada?
—M. P.: Però està bé, també, mira. Per què per haver-la salvada s’hi ha de casar? Potser ella no volia. La primera dona alliberada. Però queda clar que ens agrada la festa, no?

—Us puc fer una crítica?
—L. F.: Endavant.

—I si heu fet un llibre conservador? Us faig la llista. Dieu: és millor no cardar amb l’entrenador personal.
—L. F.: No diem això.
—M. P.: No, no.
—L. F.: Diem que l’entrenador personal no te l’agafis del sexe i tipus que t’agrada, perquè hi cardaràs.
—M. P.: Donem un consell.
—L. F.: No és que no vulguem.

—Esteu encantades amb els marits que teniu.
—L. F.: Sí.

—Dieu que sí a Montserrat.
—M. P.: Home, sí.

—Dediqueu el llibre als fills.
—L. F.: És clar.

—I esteu favor de la comunió.
—M. P.: No. Diem que les mares que van a la comunió, agafades de la mà al mig de la plaça, cap a l’església, i el dia abans han estat amorrades a la barra de bar, llepant tots els tamborets, després fan el paperot per a arribar a missa. I que tothom ens vegi, que no es pensin que hem arribat borratxes a casa.

—I dieu sí als caps de setmana amb amigues per a agafar forces… i tornar al matrimoni. I si és un llibre conservador, en el fons?
—L. F.: Mira, voldríem ser modernes, però tenim unes vides molt conservadores. Potser sí que és cert. Potser per això hem escrit el llibre. Majoritàriament, és el reflex de què és Catalunya. Bastant conservadora, en el fons. El llibre forma part de la vida de les catalanes que coneixem, i amb qui hem parlat.

—Ara que presenteu el llibre, de la gent que us ha entrevistat, quants eren homes i quantes, dones?
—M. P.: Una dona [Laura Rosel]. La resta, homes.
—L. F.: Quanta gent encapçala programes de ràdio i televisió? Doncs això.

—Un dels homes, he vist, és Marc Giró. Quin as.
—L. F.: Professionalment, és el millor que m’ha passat a la vida. Posa-ho.
—M. P.: La persona més generosa que hem conegut mai en l’àmbit professional.
—L. F.: I més intel·ligent, brillant. Ho té tot. Amb el permís de Pere Aragonès, hauria de dirigir aquest país. Mediàticament, potser tenen més poder uns altres presentadors, i si el tingués ell, Catalunya aniria sobre rodes. Volaria.

—Res a afegir?
—M. P.: Que ens ha agradat molt que t’hagis llegit el llibre abans de fer l’entrevista. I que, com a home, hagis après coses.