Marta Rojals: volar al cel, volar a la terra

Cada vegada que llegeixo un llibre que m’entusiasma em vénen ganes de fer dues coses: tornar-lo a llegir de seguida i escampar a tothom la bona nova.

Justament això m’ha passat amb El cel no és per a tothom, la tercera novel·la de Marta Rojals, una arquitecta nascuda el 1975 en terres de la Catalunya Nova bastant enigmàtica, perquè declina de mostrar-se en públic o promocionar personalment els seus llibres. Una presa de posició que, vistos els temps que corren, demostra una confiança absoluta en la força d’allò que escriu, en oferir-lo desprès dels oripells habituals del mercat literari.

M’he permès aquest breu preàmbul en atenció als lectors que van per feina i volen clavar immediatament queixalada al llibre. Endavant, doncs: ja teniu una idea del pa que s’hi dóna, a can Rojals. Però als que són un pèl més pacients m’agradaria preparar-los una mica la cadira perquè poguessin afrontar de manera ben profitosa aquestes quasi sis-centes pàgines que no m’estic de qualificar d’esplèndides i memorables.

Llegir novel·les: el què i el com
De sempre, el noble art de llegir novel·les ha demanat al lector un esforç d’aprofundiment en dues direccions: el què i el com. És a dir, quina història ens vol explicar l’autor i de quina manera s’ho fa venir bé al llarg del text perquè el resultat sigui el desitjat.

D’uns anys ençà, però, al noble art de llegir novel·les hi he afegit el qualificatiu de ‘lloable’ i tot fa pensar que no trigaré gaire a posar-n’hi un altre –’heroic’– atesa la tirada del personal a consumir històries en sèrie a través d’alguna de les nombroses pantalles que ens envolten i a prescindir del plaer de la cita solitària, íntima, amb les pàgines d’un llibre.

Una mica de tot això em rondava pel cap quan a final de juliol vaig saber que la temporada literària s’obriria amb algunes novetats de gruix de les quals la més prometedora era la que portava la signatura de Marta Rojals.

Però, què és exactament El cel no és per a tothom?

Retrat de família
La família Costa la formen els pares –Josep i Natàlia–, dues filles bessones –Eva i Sara–, nascudes el 1963, i el Pep, nascut dos anys després. Residents inicialment a Barcelona, el 1971 han de traslladar-se a viure a les Cases, un poble de l’interior, a causa de la malaltia pulmonar del pare, que exigeix una atmosfera lliure de contaminació.

Els papers tradicionals del matrimoni són canviats, perquè en aquella casa qui treballa és la mare, perruquera en un petit local a sota del domicili familiar, mentre que el pare, de salut feble, viu d’una indemnització per malaltia laboral i quan convé es posa el davantal per escombrar la botiga, saludar les clientes, rentar els estris i canviar les tovalloles. A estones perdudes, però, el Josep es dedica a la seva gran afició: muntar maquetes d’avions i documentar escrupolosament cada model. El corol·lari de tot plegat és que la relació de la muller vers el marit és despòtica, mancada de consideració i sense cap mostra de respecte. Sobretot de portes endins de la llar, on les dues bessones i el noi creixen envoltats d’un ambient viciat i ple d’hostilitat.

Les dues bessones, tot i ser idèntiques físicament, tenen caràcters molt diferents. L’Eva fa costat a la mare i, com ella, viu en un estat de perpetu malestar amb ella mateixa i amb l’entorn. En relació amb la seva bessona, tranquil·la de caràcter i molt més propera a son pare, Eva viu amb el sentiment de ser la meitat d’un conjunt o el doble d’una altra persona, mai un element prou individualitzat. Entremig, el Pep fa el paper al qual sembla predestinat des que va nàixer: fer de frontissa entre les germanes i, tant com sigui possible, d’element neutralitzador de l’ambient volcànic que es viu entre aquelles quatre parets.

A El cel no és per a tothom Marta Rojals ens explica, doncs, la història d’aquesta família peculiar i situa el present del seu relat el setembre de 2007 quan, després d’uns anys de distanciament total entre les dues bessones, un inesperat SMS de l’Eva convoca els tres germans a una reunió urgent. La trajectòria des dels últims anys seixanta de cada un –la Sara, que ha aconseguit el seu somni de convertir-se en pilot d’avions, l’Eva, que ha continuat al poble al costat dels pares i que ha pujat una família, i el Pep, que ha anat trampejant mil oficis relacionats amb l’hostaleria i que acaba de ser pare–, les seves trajectòries, dic, són el nucli argumental de la novel·la. Un nucli que ens arriba tesat, a més a més, per un doble fil d’intriga: el primer, al voltant de la resolució del problema que origina el retrobament dels germans i, el segon, derivat de la importància d’un diagnòstic mèdic que la Sara és a punt de conèixer i que podria condicionar el seu futur laboral.

A les portes de la gran crisi
Com a bona professional de l’arquitectura, Marta Rojals sap la importància de bastir estructures sòlides i, alhora, ben pensades per fer-hi encaixar correctament els petits detalls que donen sentit final a l’obra. He de dir, per tant, que el recurs dels bessons –al llibre ens les havem amb dues parelles: les germanes Costa i els germans Ferragut– em sembla molt hàbil perquè li permet de jugar d’una manera natural amb aspectes com la duplicitat de caràcters, l’alteritat o les premonicions entre l’un bessó i l’altre. Però no és només per aquesta banda que el repertori argumental d’El cel no és per a tothom va desplegant els seus aspectes diversos.

Marta Rojals ha construït una història en què furga en elements troncals del nostre sistema, com la família –i les relacions de poder i dominació que pot allotjar en el seu si–, el paper de la dona –la maternitat, les relacions de parella, el sostre laboral en un món dominat pels homes, la discriminació social, l’autoestima o el rol de tenir cura dels familiars de més edat– i el preu que hem de pagar per disposar de plena llibertat de decisió sobre les nostres vides. No són pas problemes trivials i, en aquest sentit, he de remarcar que la mirada de l’autora, directa a barraca, és implacable i no es perd en divagacions ni mitges tintes.

També ens parla de la precarietat damunt la qual sovint edifiquem els nostres somnis. En aquest sentit el lector s’adona de seguida, perquè li va tocar patir-ho en la seva pell, d’una cosa que els protagonistes encara ignoren: que l’escenari de prosperitat sense límits d’aquell 2007 amb què es tanca la novel·la (‘El totxo no baixa mai’, deien) s’acabarà poc després amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la dura crisi que encara cueja.

(En aquest punt no puc ometre l’extraordinari retrat d’aquells anys en forma d’article titulat ‘Creients‘ que el 2011 Rojals va publicar a VilaWeb i que em sembla de lectura obligada, aleshores i ara.)

El muntatge d’una novel·la
Si el lector ha arribat fins aquí, ja deu haver vist que El cel no és per a tothom no és pas una novel·la escassa d’ambició ni fàcil de despatxar a còpia de lectures superficials. I això es percep quan analitzem els recursos de tècnica narrativa que Marta Rojals ha emprat a l’hora d’escriure el llibre.

Un llibre al qual, per cert, li vaticino un llarg recorregut per aquest circuit de vegades no prou conegut i valorat del nostre sistema literari que són els tallers d’escriptura o els clubs de lectura. Dit d’una altra manera, un dels grans moments de plaer que ens reserva El cel no és per a tothom és quan ens posem a ponderar de quina manera –el ‘com’, que deia més amunt– l’autora s’ho ha empescat per explicar-nos la història que tenia entre mans.

El primer tret que crida l’atenció és el muntatge de l’argument a base de l’alternança d’escenes del present (2007) amb episodis del passat que d’alguna manera ajuden a avançar la història, a entendre les reaccions dels personatges i, en resum, a orientar el trajecte del lector per les pàgines del llibre. A més a més, quan, com és el cas, una narració no avança en sentit lineal l’autor ha de sotmetre’s a un estricte control sobre la manera com administra la informació. És a dir, ha de tenir molt clar què sap ja el lector, què li falta encara per saber i, potser la cosa més important, de quina manera i per quin ordre li anirà facilitant el que falta. Si parléssim de música parlaríem del tempo; en una novel·la, en canvi, una bona dosi d’intuïció i un munt de feina serien les claus per a la resolució de l’enigma.

I, ja que ha aparegut fugaçment la música, aprofito l’avinentesa per recordar que una novel·la és també un seguit de veus que ressonen i acompanyen el lector al llarg d’un recorregut. I aquí és on em sembla que rau un dels grans valors de Marta Rojals que ha sabut combinar la veu neutra del narrador (que ja coneix tot allò que ha de passar) amb les veus diferenciades de cada personatge, fins al punt de poder seguir perfectament converses a dues o a tres veus sense cap acotació indicativa de qui parla en cada moment.

L’autora va deixant pistes subtils en el curs del relat –i molt especialment en les primeres pàgines– que potser passaran desapercebudes a la primera lectura, però que en una segona, quan entrem a fons en els secrets de cuina d’El cel no és per a tothom, el lector descobreix amb plaer. Per raons òbvies, no en donaré cap detall.

El pas del temps, els detalls
El pas de les quatre dècades que van de final dels anys seixanta al 2007, a cavall d’una estructura narrativa fragmentada com la que tenim a les mans, demana subtilesa i imaginació a l’hora de situar les escenes en relació amb fets d’abast general que orientin cronològicament el lector. Per això, de manera clara o només suggerida, trobem referències a l’arribada a la lluna, al cop d’estat de Tejero, al Fòrum de les Cultures, als Jocs Olímpics o a la mort de Franco. També a programes de la televisió i a músiques (poques vegades com ara he trobat, per exemple, un Perales tan ben posat enmig d’un argument).

Però, com he dit més amunt, El cel no és per a tothom és una novel·la plena de detalls que ajuden a donar al relat aquelles dues virtuts tan difícils de mantenir: la credibilitat i la versemblança. Parlo de detalls com la posició d’unes fotografies familiars en una prestatgeria que controla la mare de l’Eva, la Sara i el Pau; o la presència d’una polsera que el pare va regalar a les dues noies el dia que complien quinze anys; o la febre dels ajuntaments de construir piscines, auditoris i pavellons poliesportius més grans i més ben dotats que els del poble del costat; o la càrrega de profunditat de fets en aparença poc significatius com la transformació de la perruqueria en un locutori o del nom de tota la vida del bar Esport que passa a dir-se ‘El Mos, platets i degustació’.

Detalls que a mi em fan pensar en una Marta Rojals atenta als signes de mudança dels temps i, alhora, constructora d’escenes de gran força i emotivitat, com la conversa d’Eva amb la seva sogra, el vol amb avioneta pilotada per Sara en honor del seu emocionat pare, les fugides amb moto del Pep, la lectura del testament del pare o quan la Sara passa per la casa familiar a recollir les maquetes, fitxes, fotografies i retalls de revistes d’aviació del seu pare amb la rematada final, a la pàgina 542, d’aquest apartat en forma de frase per treure’s el barret.

Un ventall de moments acompanyats de grans frases com la de la pàgina 349: ‘L’Eva ja es mira el Miquel amb la mirada que ell s’esperava: la de la dona que veu el seu home volgut per una altra.’ O la de la pàgina 477, que pronuncia la Sara però que, ben mirat, em sembla que pot servir perfectament de resum de l’actitud de les dones que habiten en aquestes esplèndides pàgines que ha escrit Marta Rojals: ‘No només vull volar a l’aire, sinó que vull volar també a terra.’