26.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.01.2016 - 09:36
Infants i joves s’emmirallen en els referents que la societat els proporciona. És moda ser futbolista, periodista o cuiner. No és pas atzar, és fruit dels senyals i missatges que donem famílies, docents, mitjans de comunicació i més agents de la societat. Cal prendre consciència de la capacitat i la responsabilitat col·lectiva i dirigir-les de manera acordada cap a un lloc o un altre.
Alguns agents fa temps que posen de manifest el pes i la importància de la indústria en el manteniment de la societat del benestar. Dins el sistema industrial, la baula més feble és la manca de vocacions. Aquestes vocacions són el futur talent que ha de permetre de sostenir la competitivitat.
Hem estat capaços de potenciar l’STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) en algunes escoles a través de mercats de tecnologia i activitats de robòtica, entre més activitats. El resultat és un creixent interès pels graus universitaris en enginyeria o dins el món científic. Tanmateix, la indústria necessita més que ciència, necessita el gust per la fabricació, per la construcció, per la millora de tota mena de dispositius.
La gent que no té contacte amb la indústria pot pensar encara que és un món sòrdid i brut. No ho és. És un món tecnificat, segur, ple d’oportunitats per a créixer. Un món tan fèrtil i flexible o més que, per exemple, el de la cuina, que hem vist –a través dels mitjans– com desperta tanta passió entre els infants.
L’administració ha fet un esforç per incorporar l’assignatura de tecnologia al currículum. És una pena que hagi acabat essent una ‘maria’ a la majoria d’escoles, com ho eren les manualitats de l’antiga EGB. La indústria necessita un seguit de competències personals que tenen poc a veure amb els materials i les tècniques de fabricació tradicionals.
Algunes escoles defensen l’aprenentatge per projectes, una revolució pedagògica que fins i tot alguns pares i mares tenen dificultats per a valorar. Sovint sembla que si a l’escola els alumnes no fan prou deures de matemàtiques i llengua no aprenguin res.
L’aprenentatge per projectes és molt més exigent per als docents, però en definitiva acaba treballant les matèries de manera transversal i permet la integració de coneixements d’una manera molt més activa i retentiva per mitjà de les demandes que cada un dels projectes requereix en el seu desenvolupament.
La creativitat, l’ús de materials i components ‘low-cost’, el relat, la solució a un anhel o demanda quan es requereix la tradicional ‘resolució de problemes’ integren molt millor competències que els joves necessitaran en qualsevol professió, incloses les industrials.
Contra la passivitat tradicional de l’aula, l’experiència al taller com a mitjà per a arribar a l’alumne. Palpar què som capaços de fer amb el nostre talent. Tenim molt clar el mecanisme d’afinitat i fidelitat al mercat i com a consumidors. La clau és l’experiència, formar part activament d’un projecte o procés.
Encara que la societat i els mitjans donessin un missatge alineat amb la indústria, la dificultat més gran per al treball per projectes a primària i a secundària és la de les competències dels docents. Els estudiants de magisteri són sovint persones amb passió per l’educació, les llengües i les lletres, però amb poques capacitats de fabricació.
Els jocs orientats a la fabricació, com fa anys ho era el Mecano, continuen fora de les escoles. Avui encara s’ha eixamplat més l’àmbit de fabricació: mecànica, electrònica, programari. Són tècniques molt senzilles, que pot fer servir un infant, però que culturalment signifiquen barreres. Aquest és el punt en què el sistema pot treballar. Donar eines als docents actuals perquè s’atreveixin a fabricar coses a classe, a integrar els continguts de les seves matèries en l’experiència constructiva, anglès, català, matemàtiques, tecnologia, empresa, medi social. Tot hi cap si l’experiència fa entrar en ressonància la necessitat de fer amb les mans allò que el nostre cervell imagina.
Per tal que sigui un procés natural, hem de revisar els continguts del grau de magisteri. No cal esperar vint anys que els nostres infants esdevinguin docents. Podem seleccionar també els candidats a docent, des d’avui, per les afinitats també de fabricació, modificar els plans d’estudi per a potenciar-les. En definitiva que la cultura ‘maker’ –com s’anomena en el món anglosaxó– formi part de les nostres vides quotidianament. Si més no, perquè sigui un àmbit d’elecció amb igualtat d’oportunitats que els altres: futbolistes, periodistes i cuiners. El país ens ho agrairà.
Anna Mates
amates@industria21.cat
@mates_anna
