L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar fa poc El ‘Vocabulario de Enguera y de la Canal de Navarrés’. Els parlars d’Énguera, Anna, Xella, Bolbait, Navarrés, Quesa i Bicorb. És una obra de Joseph Gulsoy, que parteix d’un Vocabulario enguerino, de Jaime Barberán, i de la tasca de Manuel Sanchis Guarner per a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. El vocabulari en si ocupa 455 pàgines del volum i va acompanyat de tres estudis de l’autor sobre els dialectes de l’àrea castellanoparlant del País Valencià, els anomenats parlars xurros. Aquests estudis van precedits d’una presentació de Verònica Cantó, presidenta de l’AVL, i d’una introducció de l’autor.

Qui és Joseph Gulsoy?

El professor Joseph Gulsoy (1925) és un lingüista nascut a Ordu (Turquia), d’origen familiar armeni i nacionalitzat canadenc. Es va formar com a enginyer a Turquia i el 1950 es traslladà al Canadà per prosseguir els estudis. Però va canviar d’opinió i es matriculà a la Universitat de la Colúmbia Britànica, a Vancouver, per cursar estudis de llengua i literatura anglesa, francesa i alemanya. Tanmateix, acabà especialitzant-se en l’estudi del castellà. El 1955 es traslladà a la Universitat de Chicago, als Estats Units, on fou deixeble de Joan Coromines i s’introduí en la recerca de la llengua catalana. Es doctorà el 1961 amb una tesi sobre el Diccionario Valenciano-Castellano, de Manuel Joaquim Sanelo (obra publicada el 1800).

Coromines el convencé perquè l’acompanyés en alguns dels seus viatges pels Pirineus i pogué aprendre’n la metodologia per a l’estudi dialectal i, sobretot, la manera de relacionar-se amb els informants, majoritàriament pagesos, per establir-hi una relació de confiança. El 1957 va fer el primer viatge al País Valencià, on travà amistat amb Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Josep Giner i Marco.

Una recerca llarga i interrompuda, però rigorosa i minuciosa

La història del vocabulari és llarga i curiosa. Va vinculada a tres personalitats del camp de la filologia: Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner i Ramón Menéndez Pidal. Aquest darrer va deixar escrit en el Manual de gramática histórica española (edició del 1941) el desig que algú estudiés el dialecte de dos municipis de la Canal de Navarrés, Énguera i Anna, sobretot perquè hi havia observat l’oposició entre els sons de la essa sorda i la essa sonora, un tret considerat un arcaisme dialectal del castellà. Joan Coromines va convèncer Gulsoy que se n’encarregués. El 1962 hi va anar per primera vegada, a fer enquestes a la població, i va comprovar in situ que aquella característica fonètica era plena a Anna, força completa a Énguera, ja no tant a Xella, Bolbait i Navarrés i gens a Quesa i Bicorb; és a dir, aquest sol fenomen dividia en quatre parts la comarca.

Però en aquell viatge va descobrir una altra cosa: la gran riquesa lèxica d’aquells parlars, especialment  la gran quantitat de catalanismes. Alhora, va restar fascinat pel “Vocabulario enguerino”, de 1.200 entrades, elaborat per Jaime Barberán el 1934-1935, quan tenia dinou anys. Va conèixer personalment Barberán, que era batlle d’Énguera (ho fou entre el 1958 i el 1970), i que Gulsoy defineix així: “Un intel·lectual apassionat per la cultura i la parla del seu poble.” Barberán l’ennovà sobre l’existència de revistes escrites en enguerí i Gulsoy forjà la idea de “compilar el vocabulari més ben documentat dels dialectes hispans”.

Del 1964 al 1968 va recollir material per al seu vocabulari i, tot d’una, va saber que l’eminent filòleg Manuel Sanchis Guarner també volia estudiar aquests parlars. Es van posar d’acord i es van repartir la feina: Sanchis Guarner s’encarregaria de l’estudi fonètic i gramatical i Gulsoy del vocabulari en general. Del 1970 al 1975, tots dos van aplegar materials.

I el 1975, quan ja volien començar a redactar el vocabulari, Joan Coromines –mestre de Gulsoy– el va convidar a col·laborar amb ell i Max Cahner en la redacció del gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, una col·laboració que es va allargar amb la confecció de l’altra obra magna de Coromines: l’Onomasticon Cataloniae, que s’acabà el 1988. Amb això es va estroncar l’obra començada amb Sanchis Guarner, que es va morir el 1981.

Gulsoy no comença pròpiament la redacció del vocabulari fins l’any 2006. I l’acaba el 2020, quan ja té noranta-cinc anys. “Vaig començar la redacció del Vocabulario en edat avançada, i he tingut moments molt difícils amb el deteriorament de la salut, especialment de la visió i de les forces mentals”, diu a la introducció.

Malgrat això, el llibre és d’una exhaustivitat i d’un rigor exemplars. Conté 6.700 entrades, de mots corresponents al vocabulari tradicional de la comarca. I cada entrada conte les dades habituals en aquestes obres (categoria lèxica, definició i accepcions), però també exemples d’ús recollits per l’autor i explicacions etimològiques detalladíssimes. A més, al costat de cada accepció s’indiquen –quan cal– els pobles on s’empra; i al costat de cada exemple, la font (oral o escrita). Així mateix, hi ha, ara i adés, comparacions amb les llengües o dialectes veïns: valencià, aragonès, murcià…

Dialectes xurros i dialectes mixtos

Els diccionaris no s’acaben d’avenir a l’hora de definir els parlars xurros. El DIEC diu que el xurro és la “varietat de l’espanyol parlada a les comarques occidentals del País Valencià”. El diccionari d’Alcover i Moll diu que xurro vol dir “pertanyent a la part de l’antic Regne de València on parlen aragonès o murcià”. El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana precisa: “parlar de l’àrea de llengua castellana del País Valencià, especialment de l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó, els Serrans i la Foia de Bunyol.” Tanmateix, en els estudis publicats en aquest volum, el professor Gulsoy afina més la definició: “parles castellanes de base aragonesa i amb molts elements valencians.” Les quatre comarques on es parla xurro són –de nord a sud– les que esmenta el diccionari de l’Enciclopèdia. Però la comarca que estudia Gulsoy és la que hi ha a continuació, més al sud, la Canal de Navarrés, amb més elements catalans que no pas les quatre anteriors. Tots aquests trets van cridar l’atenció del filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal, que va demanar que s’estudiessin específicament els parlars d’aquests pobles. Aquesta és la tasca que van començar durant els anys seixanta Manuel Sanchis Guarner i Joseph Gulsoy i que ara, finalment, ha vist la llum amb aquest volum.

Algunes característiques de l’enguerí

Gulsoy destaca d’entrada la diferència entre les característiques d’Énguera, Xella i Anna i la resta. En aquests tres pobles, per exemple, es manté la diferència entre sibilants sordes i sonores: casa i queso es pronuncien amb essa sonora; en canvi, pasar amb essa sorda.

Així mateix, en aquestes tres localitats es distingeix la pronúncia de la b (boca, árbol, abeja…) i de la v (cavallo, uva, vaca…, a més dels imperfets com ara cantava, comprava…).

A Énguera i Anna hi ha un bon nombre de termes catalans. Criden l’atenció, per una banda, mots pronunciats amb o oberta, com ara bigot, fesol i garrot. En alguns casos, la o és tan oberta que es confon amb una a. És el cas d’àliba (òliba, amb el significat de ‘badoc’) o de batistat (és a dir, batistot, ‘desmai, pèrdua dels sentits’).

I, per una altra banda, hi ha tot un seguit de mots amb el so de xeix, com ara aixá (aixada), aixeta, caixa, coixín, arruixar i madeixa. Per a veure la diversitat d’aquest parlar, vegem l’exemple d’aixada. El Vocabulario ens informa que es diu aixá o ixá a Énguera i Anna; ajada o jada (amb j castellana) a Xella i Bolbait; asada (amb essa sorda) a Navarrés; i azá (amb la z castellana) a Quesa i Bicorb.

Gulsoy estudia a fons l’origen dels mots que aplega i arriba a aquesta conclusió: “El parlar d’Énguera té afinitats aragoneses i ha de considerar-se com de base aragonesa essencialment. La seva valencianització es deuria majorment al nucli de població de llengua catalana. Els parlars de la Canal tenen també trets aragonesos i llur mescla amb el valencià es deuria, com l’enguerí, als pobladors de llengua catalana.”