Viviu en un estat autoritari que vol blocar internet? Aquesta és la solució definitiva

Amb la pretensió del jutge espanyol Santiago Pedraz de blocar Telegram fa unes quantes setmanes, finalment bandejada, hem assistit a una nova pulsió autoritària del poder judicial de l’estat espanyol que el situa en la línia d’estats com ara la Xina, Tailàndia, el Paquistan i Rússia. No és pas la primera vegada que el poder judicial espanyol recorre a aquesta mena d’accions, com bé sap el moviment independentista català. I sempre hi ha la possibilitat que ho vulgui tornar a intentar. Telegram és un programa pensat per funcionar en situacions com aquestes, i, tal com us vam explicar a VilaWeb, duu integrades mesures per a evitar-ne el blocatge: l’ús de servidors intermediaris (proxies) dins l’aplicació mateixa.

Tanmateix, ens podríem trobar accions governamentals semblants per a blocar unes altres aplicacions o webs que no tinguessin aquesta mena de funcionalitats integrades. És per això que hi ha una solució general, que una volta instal·lada al nostre ordinador, mòbil o tauleta, se salta aquesta mena d’accions sense que hàgim de fer res més. Són els serveis de VPN (virtual private network, “xarxa privada virtual”) que ofereixen molts avantatges (i també algun inconvenient) i eviten que hàgim de configurar les aplicacions o els serveis afectats per un blocatge.

Una internet com més va menys lliure?

Quan naveguem per internet escrivim una adreça web. El sistema de noms de domini (DNS, domain name system) s’encarrega de traduir-ho a l’adreça IP, la matrícula del servidor que conté la pàgina o servei web que cerquem, i que radica en unes instal·lacions d’una ciutat i país concrets. Els programes i les aplicacions també es connecten a servidors amb unes adreces IP determinades, i fan servir uns ports (protocols) determinats per comunicar-s’hi. Com ara el port 80 per al trànsit web. Quan un estat autoritari vol tallar l’accés a una web o aplicació, fa servir tot això. El mecanisme més senzill és dir als operadors de telecomunicacions que els seus servidors, amb què proporcionen l’accés a internet, no permetin de fer-nos arribar a unes adreces IP determinades o ens impedeixin de fer servir uns ports determinats.

Alguns operadors de telecomunicacions també poden tallar directament uns ports determinats per reduir el trànsit i no tenir col·lapsada la xarxa, tradicionalment aplicats a programes de pirateria de compartir continguts. Blocar ports també és una pràctica comuna en moltes empreses, generalment per qüestions de seguretat, per evitar atacs cibernètics. I com més va més s’estén el blocatge de les IP per països o regions. Hem de tenir en compte que quan naveguem per internet també tenim assignada una IP que mostra en quina ciutat i país som (no sempre acuradament). Així, per exemple, hi ha webs de mitjans de comunicació dels EUA que no permeten que hi accedim amb el nostre ordinador perquè som a la UE, atesa la legislació europea que obliga a mostrar les finestres emergents sobre galetes, i que ells no volen implantar, entre més motius. O dins la Unió Europea mateixa, ens podem trobar que no podem visitar alguna web d’empreses que ofereixen els seus serveis a uns altres països però no al nostre.

Dins un mateix país també es poden fer blocatges per regions. Per exemple, als EUA hi ha una batalla perquè hi hagi una comprovació d’edat rigorosa per a accedir a llocs web pornogràfics per a protegir els menors. El web Pornhub ha preferit de blocar completament l’accés en estats com ara Carolina del Nord i Montana perquè no vol complir els requeriments estatals, que demanen fins i tot de disposar d’un identificador d’edat governamental. Pornhub es defensa amb l’argument que això vulnera la privadesa dels usuaris adults. Fa poc, l’estat de Texas ha dut Pornhub als tribunals per no haver afegit els requeriments de comprovació d’edat que exigeixen. Aquesta mena d’accions als EUA no es limiten a la pornografia. Fa mesos que el debat sobre el blocatge de la xarxa social TikTok al país, adduint motius de seguretat nacional i enmig d’una lluita comercial i geopolítica amb la Xina, és ben candent.

Sigui com sigui, per motius de repressió política i de minories nacionals, per la protecció dels menors contra la pornografia, per lluitar contra la pirateria per defensar els drets d’autor o per guerres comercials i geopolítiques, com més va més governs i empreses recorren al blocatge de webs i aplicacions i per lloc de residència. Mesures molt sovint indiscriminades que perjudiquen la gent que en fa un ús legítim, activistes que lluiten contra la repressió política i nacional o, simplement, usuaris que volen exercir els seus drets fins ara reconeguts i que, autoritàriament i sense capacitat de defensa com a individus, els han suprimit a la pràctica. Aquest fenomen com més va més freqüent popularitza els serveis VPN, que ens permeten de saltar-nos, en la gran majoria de casos, aquesta mena de mesures i tornar a tenir una internet lliure d’acord amb els nostres interessos.

Com funciona una VPN?

Si mirem de connectar-nos a casa nostra a una web o servei directament, podem trobar-nos que ens l’hagin blocat. Però, i si ens hi connectem indirectament? És a dir, ens connectem primer a un altre ordinador situat en un altre país, i és aquell ordinador el que es connecta amb el web o servei blocat al nostre país i ens transmet el contingut, fent d’intermediari amb el servei. És aquest ordinador, sense cap blocatge, i no pas nosaltres (que estem blocats), el que es connecta al web prohibit. Bàsicament, això és el que fan els serveis VPN, ens ofereixen un seguit de servidors intermediaris agrupats per països en què ens podem connectar i d’on podrem navegar per internet o les aplicacions s’hi connectaran. A més, la connexió entre nosaltres i el servidor VPN generalment serà xifrada, de manera que ningú no sabrà què fem, ni on ens connectem ni quin port, programa o aplicació fem servir, cosa que ens dóna més seguretat contra delinqüents que es vulguin infiltrar als nostres dispositius.

Tanmateix, hem de tenir en compte que no és una seguretat absoluta. Pot haver-hi un requeriment judicial per a accedir a aquest servidor intermediari i veure el registre de connexions, que mostraria quan ens hi hem connectat i quines webs o serveis hem demanat que visiti. És per això que molts dels serveis VPN fan servir servidors que no enregistren res, de manera que no poden dir res als jutges, perquè no tenen manera de saber-ho. Aquest és un aspecte crític a tenir en compte a l’hora de fer servir o contractar un servei VPN. Una altra consideració cabdal d’un punt de vista de seguretat és quan hi ha un tall amb la connexió amb el servidor VPN. Passaríem a navegar per internet directament, desprotegidament. Encara que el tall fos molt breu, podria mostrar què visitem o quins programes fem servir. Novament, els servidors més professionals tenen pensada aquesta situació i, si es talla la connexió al servidor VPN, ens deixen sense internet mentre cerquen un servidor alternatiu, de manera que no naveguem mai amb la nostra IP real.

Servidors VPN de franc o de pagament?

La primera gran qüestió és si fem servir un servei VPN de franc o un de pagament. En general, els serveis gratuïts no són recomanables si volem tenir una experiència d’internet normal. En primer lloc, hem de tenir en compte un principi general a internet: quan un producte és de franc és que el producte som nosaltres. Les nostres dades i què fem quan naveguem. Per això, cerquem la seguretat absoluta, les VPN gratuïtes generalment no són la millor opció. Una altra qüestió pràctica és que els gratuïts donen velocitats molt baixes que, per exemple, no ens serviran per a veure vídeos a YouTube o en plataformes com ara Netflix amb fluïdesa. A més, alguns tenen límits de trànsit de dades.

Tanmateix, pot haver-hi excepcions amb alguna limitació. Així, una de les VPN de franc més conegudes és la de ProtonVPN, empresa coneguda per la privadesa. Estem limitats a un sol dispositiu, però manté la política de no enregistrar l’activitat, no conté publicitat i no té límits de dades ni de velocitat. És una molt bona opció per a provar com funciona un servei VPN. Una vegada instal·lat, no haurem de fer res. Tot allò que fem amb el nostre dispositiu (ordinador, mòbil o tauleta) es farà mitjançant els seus servidors, que podrem triar per país d’on vulguem navegar. Si cal, podem aturar la protecció i accedir directament a internet, sense servidors intermediaris. Una altra opció gratuïta és Windscribe, però estem limitats a 10 GB de dades. Hideme, per la seva banda, no ens limita les dades, però sí la velocitat. Una altra opció molt completa és Hotspot Shield Free VPN, que no ens limita les dades i ens ofereix una velocitat d’1 Gbps, però no ens deixa triar el país d’on navegar en l’únic dispositiu que admet. Una altra opció gratuïta és TunnelBear.

Però, en general, si volem un servei que ens permeti de protegir uns quants dispositius de casa, navegar sense límits de dades ni de velocitat, i amb la màxima protecció, haurem d’optar per un servei de pagament, amb un cost que normalment se situa entre els 3 euros mensuals i els 5, especialment si paguem un any o dos per avançat amb les ofertes freqüents que ofereixen. De VPN de pagament n’hi ha moltes, però les més conegudes són NordVPN, ProtonVPN, Mozilla VPN, Surfshark i ExpressVPN. Haurem de valorar-ne el preu, el nombre de dispositius que ens permet de protegir amb una llicència, el nombre de servidors i països d’on podrem navegar i si ofereixen més serveis, com ara correu electrònic privat i espai d’emmagatzematge al núvol. Generalment, tindrem trenta dies de prova per a demanar que ens retornin els diners, si no ens ha convençut.

Més avantatges i inconvenients

Quan naveguem amb una VPN naveguem en un altre país. Amb les VPN de pagament, el triem específicament d’un llistat: podem canviar amb un clic de país, si així volem –canviem de nacionalitat amb un clic i deixem de ser espanyols o francesos, per exemple. Però això té unes quantes implicacions. Com ara quan hem de contractar serveis que s’ofereixen per països, com ara els de vídeos a la carta, que ofereixen preus segons el país de la nostra IP. En general, no és un inconvenient, perquè podem aturar el servidor VPN perquè es mostri la nostra IP real i pagar al nostre lloc de residència real. Un altre impacte és el contingut que es mostrarà als cercadors per defecte. Així, si naveguem al Regne Unit, per una banda, no ens mostrarà contingut en espanyol –el preferent serà en anglès–, però també serà més difícil de trobar contingut en català. Per forçar que els cercadors ens el mostrin, a totes les cerques haurem d’afegir la paraula “català”. També ens podem trobar que alguna pàgina que visitàvem amb normalitat, com ara d’una empresa o d’un mitjà de comunicació, sigui blocada perquè detecta que naveguem en un altre país, i haurem d’aturar la protecció.

Per això, la millor opció és instal·lar primer una VPN de franc per veure com funciona tot plegat. Després podem contractar-ne una de pagament amb la prova de trenta dies i, si ens convenç, conservar-la fins que decidim de no fer-la servir més.