23.07.2017 - 22:00
|
Actualització: 24.07.2017 - 10:57
Avui fa cinquanta anys exactes. El 24 de juliol de 1967, el general Charles de Gaulle va eixir al balcó de l’Ajuntament de Montreal i, davant una multitud que l’aclamava, va improvisar un discurs que els historiadors no creuen que fos improvisat. El final d’aquella breu al·locució va somoure els fonaments del Canadà i de la diplomàcia internacional. El general, un dels herois de la Segona Guerra Mundial i president de la República Francesa, va cridar ‘Vive Montréal! Vive le Québec! Vive le Québec libre! Vive, vive, vive le Canada français! Et vive la France!‘.
La seqüència havia estat curosament plantejada, amb tres visques al Canadà francès i una pausa llarga, molta llarga, després de dir ‘libre‘. Aquell ‘visca el Quebec lliure’ va causar un impacte inoblidable entre els presents i va motivar una de les crisis diplomàtiques més greus que es recorda entre els aliats occidentals.
La forma dels crits i el comentari anterior de De Gaulle, que va dir que aquell viatge li recordava l’entrada a París després de l’alliberament dels nazis, va significar un gran impuls emocional per a l’independentisme quebequès i el va fer conegut arreu del món. Mai abans un cap d’estat no havia estat així de clar defensant els drets d’una nació sense estat.
https://www.youtube.com/watch?v=0l1EYNoHY1A
El govern canadenc va reaccionar indignat. El primer ministre, Lester B. Pearson, va enviar una carta al general dient-li que el Canadà era lliure, que les províncies canadenques eren lliures i que no necessitaven ser alliberades per ningú. La televisió va repetir el contingut d’aquell correu una vegada i una altra al llarg de la nit, mentre les reaccions pujaven d’intensitat.
Per als sobiranistes quebequesos, aquell moment va ser inoblidable. La relació entre el Quebec i França no havia estat intensa gairebé mai. França s’havia desentès molt dels francesos americans, i aquell crit i aquella visita semblaven tenir més significat que no tenien realment. França no seria pas la campiona ni la valedora de l’independentisme quebequès que alguns van somiar aquella nit, però els contactes i la col·laboració prendrien una altra dimensió a partir del crit del general.
Veient les reaccions, De Gaulle va decidir tornar-se’n a França. L’endemà havia d’anar a Ottawa i reunir-se amb el primer ministre del Canadà, però no ho va fer. Va tornar a París en un avió militar mentre la polèmica creixia, no solament al Canadà sinó també a França i a Europa.
A França, alguns mitjans com Le Monde van ser molt durs amb l’actitud de De Gaulle i van criticar molt que hagués trencat les regles diplomàtiques amb aquell crit. De Gaulle havia estat exiliat a Londres i havia pogut lluitar i proclamar la França lliure gràcies a la generositat del govern britànic. El Canadà, en aquella època, era un domini britànic i molts francesos van considerar que la de De Gaulle era una descortesia enorme amb el país que l’havia acollit.
A l’avió, De Gaulle, que tenia una personalitat molt forta, va comentar que ell no podia ser diplomàtic en una qüestió com aquella, i que entenia que allò fes enfadar el Canadà, però que no pensava disculpar-se. No ho va fer mai.
Entre les reaccions canadenques, va destacar la contundència d’un polític quebequès que aleshores era ministre de Justícia al Canadà, que arribaria a ser-ne primer ministre i que és el pare de l’actual primer ministre. Pierre Trudeau. Trudeau va demanar a De Gaulle si seria capaç d’anar a la Bretanya i cridar ‘Visca la Bretanya lliure’.
De Gaulle hi va anar més endavant, i a Quimper es va adreçar a una multitud. Durant el discurs, va llegir un poema en bretó, una iniciativa insòlita, però no va cridar pas ‘Visca la Bretanya lliure’. Ben al contrari. El moviment nacionalista bretó havia omplert el país de cartells que recordaven el ‘Visca el Quebec lliure’ de Montreal i hi va haver uns quants detinguts per haver enganxat aquells cartells. De manera que el general que es va atrevir a passar per alt la diplomàcia no va poder passar per alt les seues pròpies contradiccions.
