Viure sense govern

Acabem la setmana en què s’ha fet oficial que Puigdemont no serà investit president autonòmic. Per a descriure la realitat actual poques idees com aquesta del periodista Arturo Puente: Junts per Catalunya, que fa mesos que demana de restituir el ‘govern legítim, aquesta setmana ha proposat Jordi Sànchez, que no formava part del govern legítim. I Esquerra Republicana, que fa mesos que demana un govern efectiu, ha proposat Oriol Junqueras, tancat a la presó. A aquest escenari paradoxal, tan ben descrit per Puente, suma-hi que la CUP ha anunciat que no votaria Jordi Sànchez, per autonomista, i per tant sembla que demà començarem una setmana més sense govern.

A Catalunya ja en tenim quatre, de mesos sense govern: novembre, desembre, gener i febrer. Som, doncs, encara lluny dels deu mesos sense govern que Espanya va viure no fa tant, o dels 541 dies sense govern de Bèlgica. No ens passa res estrany, nou o extraordinari. Però mentre aquí parlem tot lo dia del govern, qüestió ben important, resulta que hi passen més coses. I són realment flipants. I potser demostren que el problema no és tan sols de no tenir govern. És veu que n’hi ha més:

Un. La Fundació Francisco Franco ha elegit nou president. Ara el nou home fort dels franquistes és Juan Chicharro Ortega, ex-ajudant del rei Juan Carlos I. D’assessorar Juan Carlos I a presidir la Fundación Francisco Franco. El relleu s’ha anunciat aquesta setmana. En ple segle XXI això ens ho mengem amb patates.

Dos. Recordeu que des de Madrid es van carregar Dante Fachín de mala manera la tardor passada? Doncs ara s’ha d’elegir el nou home fort del partit a Catalunya. Des de Madrid proposen que sigui Xavier Domènech. S’han activat els ressorts corresponents. I ell no ho veu malament. Xavier Domènech farà d’Enric Millo a can Comú? El senyor diputat aprofitarà el buit de poder que hi ha a Podem Catalunya per instal·lar-s’hi ell? A mi, només em surt de fer una pregunta: Com voleu fer un país descentralitzat amb un partit centralista? A mi, no em lliga.

Tres. Fèlix Millet ha sortit de la presó. L’home, condemnat a nou anys, només hi ha passat vint-i-cinc dies. En aquesta democràcia ‘que nos dimos entre todos’, Millet triomfa i Pablo Hasel, no. Quin crac. En fi, en Millet qualsevol dia el veurem pel carrer, sense cadira de rodes i cridant eufòric: ‘Els carrers seran sempre nostres!’

Quatre. L’Ajuntament de Barcelona va paralitzar fa mesos les obres del túnel de les Glòries. Oficialment les va plantar pel sobrecost. Però, a més a més, políticament, la regidora Janet Sanz (ICV) va aprofitar el moment per dir que algunes constructores de les Glòries eren vinculades al 3%. Va haver-hi paraules molt dures entre ella i Xavier Trias sobre aquest punt al consistori. Molt dures. Uns quants mesos després ja sabem quines són les noves constructores de les Glòries. Janet Sanz ja té el recanvi i es diu Ferrovial. Una de les elegides és Ferrovial, l’empresa vinculada al 3%, via Palau de la Música i Fèlix Millet. L’empresa que pagava els suborns a CDC. Aquesta empresa ens farà el túnel de les Glòries. A Janet Sanz, felicitacions. De veritat que sí.

PS. La fotografia de l’article és del senyor Emerson. L’advocat estrella de Puigdemont. L’home que porta el seu cas a l’ONU. El despatx d’Emerson ha emès fa poc un comunicat sobre el cas que demostra que, ara, els advocats són els nous polítics. Els marquen ells, el pas i l’estratègia. Perquè no solament vivim sense govern. També vivim sense polítics, gairebé, i ara substituïts per advocats. I durarà.