Viure més de cent anys

Sóc néta d’una dona que ha viscut més d’un segle. I continua. Ara, a còpia de gelatines de gustos, continua afegint dies al seu comptador particular, gairebé d’eternitat. De fet, ja fa quatre anys que ha superat la gran xifra i torna a començar, amb la primera dècada de preescolar postcentenari. N’ha fet cent quatre. Va arribar al món el 1918, l’any de la pandèmia de grip i de l’armistici de la Primera Guerra Mundial. L’any que, per exemple, també van veure el món Montserrat Abelló i Manuel de Pedrolo. Va néixer en un petit poble del Montsià, el mateix on ara, més de cent anys després, acaba de superar la segona pandèmia de la història contemporània.

La seva longevitat em fa pensar sovint que l’esperança de vida és una dada total –geopolítica, sí, però també representativa d’una biografia concreta. En alemany podria ser una gesamtkunstwek, com les obres d’art totals, capaces d’explicar diverses coses de manera simultània. Parla de condicions de vida generals, però també d’atzars particulars. Si fem una ullada ràpida al mapa que il·lustra l’article, els colors parlen clar. De blau fort, l’esperança de vida alta, de més de vuitanta-cinc, a Europa, el Canadà, Austràlia, i al capdavant del rànquing Hong Kong, Macau i el Japó. De roig intens, amb una esperança menor de seixanta-tres anys, països de l’interior del continent africà, de l’Orient Mitjà i del sud-est asiàtic. Països generalment amb governs dictatorials o directament fallits. En les cartografies hi ha dades curioses, la gent que viu més anys a Europa sol habitar a les illes. Les Balears, Còrsega, Sardenya. Potser emblema d’estil de vida mediterrani, però també, i això ja són teories meves, perquè les illes representen l’acceptació dels límits i els confins. No hi ha projecció ni horitzons llunyans. També en el mapa veiem com les esperances de vida no són homogènies segons les fronteres administratives dels estats. Per exemple, als Països Catalans i el nord de la península l’esperança de vida és més gran que al sud, i molt més gran que al sud de Portugal. De la mateixa manera, a l’antiga Occitània és més alta que al nord de l’estat francès. Un fet que els mitjans francesos atribueixen al greix d’ànec de la cultura popular occitana. Però continuem, perquè més enllà de curiositats locals, el mapa global és, com dèiem, esfereïdor. Quan als països del sud la gent es mor, als del nord s’enceten els golden years i, per norma general, encara queden romanents de gairebé trenta anys de vida per a gaudir de la jubilació.

No hi ha dubte que l’esperança de vida ens parla de les condicions en què vivim i dels nostres privilegis. Accés a la salut, entorns relacionals agradables, dietes equilibrades regades amb oli d’oliva. Però també de coses insondables i capricioses, de les quals m’agrada fer hipòtesis. Quan la veig a ella com s’encamina ferma cap a l’onzè decenni –no sabem amb quin grau de consciència, això no–, les preguntes es tornen fondes. És la rutina del poble? La vida pre-tecnològica? En termes homeostàtics, hi ha encara més qüestions. Capacitat d’autoregulació, estalvi energètic? Instint de conservació? És que no accepta la rendició final? D’especulacions sobre les vides llargues n’hi ha moltes. Com podria haver-n’hi sobre les curtes. A les sobretaules dels dinars familiars, amb la seva presència planant sobre les postres, els descendents coincidim. La matriarca s’ha sabut cuidar. No ha practicat l’autosacrifici en excés, tot i les fortes conviccions cristianes. A part de certa garantia genètica, i un entorn favorable, la senyora ha tingut certa predisposició a l’autoconservació més que al malbaratament i la dispersió. Entre els hàbits que contribueixen a l’estalvi energètic, i potser un bon consell per a les nostres velleses, és limitar desigs i rescindir mobilitats innecessàries. En això, potser, coincidiríem amb els habitants de les illes. També les rutines han de ser pausades i austeres, com el menjar. Llevar-se sense pressa; esmorzar sempre igual; sopar poc, no fumar.

Fer anys continua essent motiu de celebració comunitària. Al poble, si ets centenària, ve la rondalla i toca una jota a la porta de casa i les autoritats municipals et visiten amb honors i rams de flors, per fer-te la foto a la revista de la contrada. Tendim a celebrar la vellesa, siguin quines siguin les condicions. La celebrem però no la coneixem pas gaire. La tenim però ens hi girem d’esquena. Estem preparats per a viure més de cent anys? Què passa quan els descendents de les persones centenàries ja passen de vuitanta i també són persones grans de qui cal tenir cura? Diuen totes les estadístiques que la població de més de vuitanta anys augmentarà els anys que vénen. El 2030, quan la generació dels boomers es començarà a jubilar, l’envelliment serà més visible als carrers i les polítiques públiques hauran de poder arribar a les cases. Vivim en una societat que oculta tot allò que és relatiu a l’envelliment, al sobreenvelliment i la fi de la vida. Si l’eslògan occidental era “eternament joves”, ara haurà de ser “eternament vells”, i haurem d’aprendre a sostenir-lo.