Viure en gallec: una batalla diària

Els drets lingüístics d’una catalana de Palamós, d’una basca de Tolosa o d’una gallega de Redondela no són els mateixos que els d’una espanyola d’Almendralejo, de Diosleguarde o del Pozo del Tío Raimundo. Les segones tenen la possibilitat de viure els 365 dies de l’any en el seu idioma propi, de rebre l’ensenyament en la seva llengua i de relacionar-se amb les administracions en la parla heretada generació rere generació. I les primeres som privades d’emprar el nostre idioma en moltes esferes de la vida social, cosa que converteix l’ús normal de la llengua en una batalla diària contra el supremacisme espanyolista avalat per la legislació.

Les limitacions de l’ús del català, del basc i del gallec a la llei de l’audiovisual que tramita el govern de l’estat n’és un altre exemple. La proposta de l’executiu de Sánchez exclou aquests tres idiomes de la programació de plataformes com ara Amazon Prime, HBO Max i Netflix i en redueix l’ús al 6% en aquelles produccions elaborades per companyies amb seu social a l’estat espanyol. I això que les autoritats espanyoles s’havien compromès a fixar un percentatge mínim per a les llengües diferents de l’espanyol i a Galícia el parlament havia aprovat per unanimitat una iniciativa legislativa popular, abonada per més de 35.000 signatures, perquè la llei reconegués “la pluralitat lingüística com a principi bàsic, igualant continguts i percentatges mínims en gallec i castellà”.

La desigualtat lingüística és fixada a l’edifici legislatiu espanyol. La constitució del 1978, la mateixa que la majoria de les forces que donen suport a l’exclusió per a català, basc i gallec homenatjaran dilluns, estableix el dret i el deure de tots els ciutadans de l’estat de saber l’espanyol, però no reconeix aquest deure per a les altres llengües oficials. Aquesta desigualtat es féu palesa el juliol del 1986, quan el constitucional va dictar una sentència contra el gallec arran d’un recurs promogut per Domingo García-Sabell. Parafrasejant un celebrat assaig sociolingüístic publicat per Francisco Rodríguez a final dels anys setanta, aquesta és la filosofia lingüística de la constitució espanyola.