Viure Nadal amb un trastorn alimentari: com podem abordar la situació?

Els grans àpats són uns dels protagonistes de les festes de Nadal, però no tothom els viu amb alegria. Són dates especialment difícils per als qui tenen un trastorn de la conducta alimentària (TCA), per als seus familiars i també per als qui potser no tenen aquest diagnòstic, però que pateixen molt pel seu pes o per la relació que tenen amb el menjar. No hi ha receptes màgiques per a evitar aquests malestars, i tot plegat dependrà de la persona i de la mena de trastorn que es tingui, però sí que es poden seguir algunes estratègies generals per fer més petites aquestes angoixes. Són recomanacions que poden prendre tant els qui tenen aquests trastorns com els qui els envolten, que tenen un paper molt important a l’hora de no empitjorar la situació.

“Nadal quan tens TCA és molt dur perquè es fan molts excessos de menjar durant molts dies seguits”, explica l’actriu Ann Perelló, que va tenir un trastorn alimentari i ha fet pedagogia sobre la qüestió al teatre. “A més, es fan aquests comentaris de ‘després ens posarem a règim’ i són situacions que tensen molt, jo record que se’m disparaven els pensaments negatius.” “En aquestes dates hi ha taules plenes de menjar i de gent. Menjar que potser les pacients no mengen habitualment i potser familiars que ni saben que tenen un trastorn”, assenyala la psicòloga especialitzada en trastorns alimentaris María Lerín. “Tot plegat genera ansietat i por. A vegades apareix la gana per prohibició, ganes de menjar-s’ho tot perquè potser és menjar que abans no es permetien. O tot el contrari, un bloqueig davant tant de menjar. Evidentment, també la por d’engreixar-se o el pensament de ‘què pensaran els altres de què menjo?’, perquè no és habitual menjar davant de tanta gent.”

El perill de les conductes compensatòries

A totes aquestes pors, cal afegir-hi els malestars derivats de l’actitud de l’entorn. De fet, s’acostumen a fer comentaris, sovint de broma i sense mala intenció, que empitjoren encara més la situació. “Gairebé a totes les famílies es fan molts comentaris sobre el menjar i els cossos. Comentaris com ara ‘com s’ha engreixat la teva tia’, ‘com ens atipem!’, ‘acabarem rodolant’, ‘hem de cremar els torrons’, ‘l’1 de gener m’apunto al gimnàs’. Aquests comentaris poden fer augmentar el risc de simptomatologia a una persona amb un TCA. Aquella persona s’enfronta a una taula plena de menjar i a totes les seves pors. Si a sobre l’entorn li reforça un pensament que ja té, encara li costarà més. Cal evitar els comentaris relacionats amb el menjar, amb el cos o amb el fet de compensar tot allò que s’ha menjat”, diu Lerín.

Tots els pensaments que tenen a veure amb la compensació –sortir a fer molt exercici després d’un gran àpat, no sopar res perquè s’ha dinat molt…– són especialment habituals i nocius quan es té un trastorn alimentari, però el problema és que s’han normalitzat tant, especialment durant les festes, que costa detectar-los. “S’han d’evitar comentaris com ara: ‘Ui! Haurem de cremar els canelons de Nadal!’ No has de cremar res. Si vols canelons, te’ls menges, i continues fent l’esport que fas habitualment, no cal fer-ne més expressament per cremar els canelons. És millor continuar amb totes les rutines normals, sense entrar en aquesta dinàmica d’excessos i restriccions. Deixar de sopar com una espècie de càstig i restricció és un comportament un poc tòxic”, afegeix Perelló.

Segons l’etapa del TCA o de recuperació en què es trobi la persona, no tenir aquests pensaments compensatoris li serà més difícil o menys, però que l’entorn no els motivi és central, tampoc de manera indirecta, amb comentaris com ara: “Jo ho he de cremar, però tu no cal que ho facis!” Al capdavall, és qüestió de posar fi a un mite que afecta tant els qui tenen TCA com els qui no: aquest que diu que, per un dia o dos que es facin excessos, es guanyarà pes ràpidament. Si es duu una dieta sana i equilibrada i es fa l’esport adequat, tant se val que un dia les quantitats siguin més grans, el cos es regula. “El cos és savi i sap regular-se sol sense restriccions posteriors. És més, fer-les originarà més ansietat després, i més probabilitat d’afartaments. La millor manera de regular-lo és continuar menjant amb normalitat”, afegeix Lerín.

Evitar els comentaris sobre el cos

Nadal és època de retrobaments i, per tant, és habitual que a vegades els familiars ressaltin els canvis físics. Aquests comentaris poden arribar a preocupar molt els qui tenen TCA i, en general, tothom. Si comentem a algú que s’ha aprimat o que s’ha engreixat, no sabem com rebrà el comentari. Si és en un moment vulnerable, si té una obsessió que no sabem amb el seu cos, si té l’autoestima més baixa que no pensem… És per això que els experts recomanen d’evitar-los. “És ideal, sempre, i no només per Nadal, treure temes com ara ‘com et va la vida’, ‘explica’m alguna cosa sobre la feina’, ‘com van les classes’… I no posar el focus en el cos ni en el menjar, per ajudar a sortir la persona del bucle mental de ‘hi ha molt de menjar, el meu cos canviarà’”, diu Lerín. Per tant, provar d’aconseguir que es distregui amb unes altres coses i evitar els comentaris sobre els seus canvis físics és l’actitud més recomanada.

A vegades es pensa que, si els comentaris sobre els canvis físics són per a ressaltar una pèrdua de pes, sí que poden ser rebuts amb alegria, però també és un error. Per exemple, si una persona té un TCA i no ho sabem, premiar-li el fet d’haver perdut pes encara reforçarà més el pensament que lliga perdre pes amb una cosa necessàriament bona. Passarà igualment si aquest comentari es fa a una tercera persona o, si en compte d’estigmatitzar o comentar cossos, s’estigmatitzen aliments, com si n’hi hagués de bons i de dolents i com si no fos permès de menjar de tot amb la moderació adequada. En general, evitar els comentaris grassofòbics o que potencien la cultura de la dieta –“Menjar amanida està bé, menjar canelons, malament”, “Estar prim està bé, estar gras, no”– ajudarà no solament els qui tenen TCA, sinó també els qui no, que també poden desenvolupar complexos i obsessions, o fins i tot un trastorn.

Estratègies que poden ser útils

Més enllà dels comentaris i maneres de pensar que cal canviar, també es poden seguir algunes estratègies per a facilitar la situació a qui té un TCA, o que pot seguir ell mateix. “Jo recomanaria que la persona tingués al seu plat tot el que menjarà. Normalment, aquestes persones estan sobrepassades perquè, entre l’aperitiu, el primer plat, el segon i les postres, no saben si han menjat massa o massa poc. Tant la persona –si està preparada– com algú altre que l’ajudi, poden posar al seu plat una mica de tot al començament de l’aperitiu o de les postres, per perdre una mica aquesta sensació de no saber què es menja”, diu Lerín. També és important, explica, que la persona tingui algú amb qui se senti segura per a demanar ajuda, poder-li explicar com se sent… I que s’hi assegui al costat. Fins i tot es pot pactar un senyal perquè aquest aliat pugui entendre que necessita sortir del menjador per calmar-se una mica. A més, en tot moment cal certa col·laboració familiar. “Si la incomoda tenir els torrons durant quatre hores a taula, pot demanar de treure’ls després d’haver-ne menjat, i que la resta ho acceptin.”

Ann Perelló també explica que li hauria anat bé no fer uns àpats tan copiosos i fer-los més moderats, amb una opció de postres, en compte de tres, per exemple. “Intentar que la persona no se senti tan angoixada a l’hora de veure tantes coses, fins i tot que li pugui aparèixer la temptació de fer un afartament.” Ara, s’ha d’anar amb compte en aquest punt, perquè dependrà molt de cada cas. “Jo en parlaria directament amb el psicòleg de la persona per acordar què pot ser millor. Hi ha la possibilitat que aquesta demanda d’un àpat més moderat la facin des del trastorn i sigui una manipulació per a evitar de menjar. La línia és fina i cal veure cada cas”, afegeix Lerín.

Un altre punt important és la connexió amb el cos. “Per la meva experiència diria que és molt important l’autoregulació, aprendre a escoltar el teu cos, veure quan estàs plena i quan no. Però és cert que, segons en quin moment del trastorn o de la recuperació estiguis, això és difícil.” Lerín també recomana de connectar amb la respiració, validar els sentiments que es tinguin en aquell moment, però donar-se un espai per a revisar què passa i què es necessita.

Tornar a aprendre a escoltar-se el cos i distingir bé la gana després d’un trastorn alimentari a vegades és complicat. I, a més, és possible que, després d’un àpat copiós, la gana no aparegui a l’hora de sopar. “És possible que et vingui de gust sopar poc perquè genuïnament no tens aquesta gana, no per voler compensar. O que et vingui de gust anar al gimnàs l’endemà. La pregunta és si hi vas perquè forma part de la teva rutina o perquè en tens ganes o si hi vas amb l’objectiu de cremar els torrons. Si és per aquesta última raó, ho fas des d’un punt disfuncional. Si ho fas des del benestar, evidentment sí que ho pots fer”, conclou la psicòloga. Tanmateix, distingir entre una cosa i una altra sense enganyar-se ni enganyar els altres és un dels desafiaments més difícils.