26.03.2019 - 05:00
Les dades estadístiques de població només existeixen des dels últims dos o tres segles. Fins i tot al segle xviii pocs governs es dedicaven a realitzar un cens de població exacte. Es pensa que fa 100.000 anys la població mundial de la nostra espècie, Homo sapiens sapiens, no arribava al milió de persones. A l’any 8000 aC, érem 8 milions; en 1000 aC, 50 milions; en 500 dC, 190 milions; i al 1000 dC, 265 milions. La població mundial va passar dels gairebé 1.000 milions d’habitants el 1800 als 6.000 milions l’any 2000. En el 2018 s’estima que som uns 7.500 milions. Es pot extrapolar que la població mundial podria arribar a 11.400 milions l’any 2050 i a 15.300 milions el 2100.
«Sense nitrogen no existiria la vida; aquest element ha estat un dels factors que més ha limitat el creixement de la població humana»
En l’increment de la població mundial s’observen dos moments històrics significatius, la revolució neolítica i la revolució industrial. El neolític va canviar el sistema de l’alimentació humana. Els humans van passar de ser recol·lectors-caçadors a ser agricultors i ramaders. Per tant, havien aconseguit dues domesticacions, la de les plantes i la dels animals. I s’oblida que també n’hi va haver una tercera «domesticació»: la dels microbis. El pa, la cervesa, el vi, el formatge, el iogurt, etc. són productes alimentaris preparats mitjançant una intervenció microbiana. Durant molts segles, el creixement posterior va ser estable i equilibrat dins de les seves fluctuacions ocasionals, com ara anys de collites agràries bones i escasses, períodes de guerra i pau, períodes de «salut» i greus epidèmies, que restablien les proporcions i establien els límits naturals de tot creixement demogràfic excessiu. La revolució industrial va permetre obrir la senda d’un creixement econòmic sense parangó històric que va ampliar de manera gairebé il·limitada i indefinida les subsistències i els recursos necessaris per atendre aquesta població creixent i cobrir les seves necessitats bàsiques: queviures diversificats, habitatges i vestimentes noves; i altres que no ho eren fins llavors: mitjans de transport, sistemes de comunicació, i investigació mèdica i sanitària, que va permetre controlar moltes malalties, i per tant la mortalitat, especialment la infantil.
La principal font nutricional agrària mundial és en primer lloc els cereals, seguits dels llegums. No obstant això, només el 50 % de la producció de cereals es destina al consum humà: el 20 % es destina a pinsos per als animals i aproximadament un 5 % queda com a reservori de llavors. La resta, fins el 100 %, són pèrdues durant la recol·lecció, transport i emmagatzematge dels cereals. Les necessitats calòriques en humans inclouen l’energia bàsica que permet mantenir les constants vitals, és a dir, l’energia del metabolisme basal (que depèn del sexe, l’edat, el pes i l’alçada) i una petita quantitat per a una lleugera activitat física. El requeriment calòric mínim recomanat varia per a cada país i depèn de les característiques demogràfiques i socioeconòmiques de la població. Els requeriments recomanats serien 2.150–2.500 quilocalories per persona i dia. El requeriment energètic no només ha de ser adequat en quantitat de quilocalories sinó que ha d’estar equilibrat de manera que l’energia ha de procedir dels tres macronutrients (carbohidrats, proteïnes i greixos) en les proporcions adequades.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Carles Puche, il·lustrador, Barcelona.
Ricard Guerrero, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director acadèmic de la Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea.
Mercè Berlanga, professora agregada interina del departament de Microbiologia i Parasitologia de la Universitat de Barcelona.
