“Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”

Una nina de sis anys “vola” amb uns patins de quatre rodes. Se’ls treu, camina descalça sobre l’asfalt. Se’ls torna a posar. Torna a “volar”. El seu cosí, de nou, la persegueix, també amb patins. Somriu. “Hola!”. Esquiva un ca que també juga. Al fons, un home adoba la seva caravana. Ara, hi ruixa un esprai per fer-la lluent. A mig centenar de metres, quatre nois seuen en unes cadires damunt un tros de terra. Fumen uns cigarrets. Parlen. Maten el temps. Na Begoña és dins de ca seva. Fins fa poc habitava en un cotxe i ara viu en una autocaravana. La criden perquè surti.

A l’aparcament de les piscines municipals de So n’Hugo hi ha la comunitat més gran d’autocaravanes de Palma. Encara que el batlle de la ciutat, Jaime Martínez (PP), hagi declarat que en tota la ciutat n’hi ha 5.000, tant un estudi de la UIB –que diu que n’hi ha 150–, com la plataforma d’autocaravanes espanyola (PACA) –que en compta 400– el contradiuen. I en vista d’aquest fenomen, que els investigadors diuen que serà permanent, PP i Vox han decidit d’aprovar una ordenança que prohibeix de viure-hi.

A la deriva

“El batlle vol una Palma neta, però no neta de brutor als carrers, sinó neta de gent vulnerable com nosaltres.” Ho diu na Begoña, una veïna mallorquina que s’ha trobat forçada a viure a So n’Hugo amb el seu fill, perquè pagar un lloguer li és impossible. Els preus s’han enfilat fins a màxims històrics. Ara, a 17,1 euros el metre quadrat a Palma, un 8,8% més que fa un any. És a dir, 1.200 euros per un pis d’uns 70 metres quadrats. I, si es pot pagar, aconseguir un contracte tampoc no és gens fàcil.

M’ho explica una família de Colòmbia que fa dos mesos que va decidir de viure en tres autocaravanes. Són dos besavis, el seu fill, dues nétes amb els marits i un infant de cada una. “No és just que ho vulguin prohibir. En uns altres llocs ens van rebutjar per diners o perquè anàvem amb els nins”, diu na Nicole, mentre deixa reposar les mans a les espatlles de la seva filla de sis anys, encara amb els patins. “No tenim cap més solució que la caravana per estar amb els nostres fills. Si ens ho prohibeixen, anirem a la deriva una altra vegada”, lamenta.

La zona, malgrat les acusacions, és neta. Sempre hi ha alguna excepció, però s’hi viu en comunitat. Una cussa lladra i corre entre els vehicles. No atura. En té cura na Begoña, però és d’una altra autocaravanista. Entre lladrada i lladrada de la cussa, ella confirma la bona sintonia que hi ha: “Ens coneixem tots, ens ajudam, moltes vegades sopam plegats. Ens avenim més que si fóssim veïnats d’una finca.”

Besavis desesperats

Des que es van descobrir les intencions del batlle, una pregunta recorre tota la comunitat: què passarà si els prohibeixen viure a ca seva? El ple de l’ajuntament ho votarà de manera definitiva ben aviat. Una situació que, és clar, no és gens plaent per a qui viu allà: “No volem viure amb temor que ens expulsin. I ara vivim amb la mateixa por que vivíem en una habitació amb els nostres fills”, diu na Nicole. A diferència del batlle, que no ha ofert cap alternativa, els autocaravanistes sí que en tenen una. Tothom amb qui hem parlat la veu amb bons ulls: que hi hagi una àrea de serveis per a autocaravanes i pagar per fer-ne ús. “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per a viure amb els nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”, afegeix.

No tenir els papers és un problema afegit per a aquesta família colombiana. La senyora Lizarralde, de seixanta-un anys, viu amb el marit, de 62. Són els besavis de les criatures, que encara patinen per l’aparcament. Treballen per hores, sobretot ella, fent net en una casa. “On aniríem nosaltres? I amb nens?”, es demana, preocupada. “Vam venir aquí per l’esperança que hi havia una vida bona i ens hem estavellat. I ara hem de tornar a Colòmbia? Com? És difícil. És una frustració molt tremenda”, diu. Ens atén amb un somriure de banda a banda i una amabilitat immensa, com la de tota la família. Malgrat que riuen, s’avergonyeixen per la presència d’una càmera i en algun moment els ulls s’entelen d’un humit d’impotència i amb una pregunta molt clara: “Què farem?”

Mesura aporofòbica

Jesús Gallardo, de la PACA, partia de la mateixa pregunta i va ser molt directe en el ple de l’ajuntament en què va poder participar: “Què en farem, d’aquestes famílies? Les tirarem a la mar? Les durem a uns altres pobles i endossarem el problema a un altre batlle?”. I com na Begoña, que diu que el batlle vol una ciutat neta de gent vulnerable, tant l’oposició com Gallardo també van acusar l’equip de govern d’aprovar una mesura aporofòbica: “Volen fer creure a tots els turistes que no hi ha pobresa, i no és veritat”, insistia Gallardo.

En Juan Antonio, Yiyo, és dels més veterans de la comunitat. Hi ha viscut de fa cinc anys. Diu que no hi ha ningú que pugui pagar 800 euros de lloguer d’una habitació. “Me’n gast 5.000 en la furgoneta –batiada amb el nom de “Yiya”– i en tenc per a tota la vida”, diu. I veu un desbarat la intenció del batlle i l’extrema dreta: “Aquí hi ha molta gent vulnerable. Que tengui una mica de cor. Puc pagar un mes o dos per una habitació, però després què? Després al carrer en un barranc.”

“El batlle vol turisme i fer com si això fos Las Vegas. Si ens multa, la gent es veurà entre l’espasa i la paret. Jo no ho faré, però és per plantejar-se agafar un matalàs i anar a dormir a les portes de l’ajuntament. Ja n’hi ha prou”, exclama.

Accions legals

Tant els veïns de So n’Hugo com l’associació de caravanistes assenyalen que l’ordenança de Cort no pot passar per damunt d’una normativa espanyola. Els vehicles són homologats com a habitatge, s’han de moure cada deu dies i és prohibit –això sí– que hi hagi materials personals o mobiliaris fora del perímetre del vehicle. “No són terroristes, són simplement autocaravanistes. Famílies que, lamentablement, s’hi han trobat abocats pel mateix sistema”, insistia Gallardo davant el batlle.

És per això que es preveuen moviments legals. Ho assegura na Begoña, que diu que tant els autocaravanistes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), com la PACA estan disposats a anar als jutjats.