La sabateria del poble després de festes tancarà. La propietària, la Lluïsa, diu que prefereix anar a l’auliva que no esperar hores i hores que algú obri la porta de la botiga i hi entri a comprar. Ha arribat a la conclusió que venent sabates, ara per ara, no li surten els comptes. A més, la gent s’espera a comprar a les rebaixes o al Black Friday i el marge que li queda és tan petit que no arriba. I si ella tanca, al poble no hi quedarà cap sabateria. Ni peus grans, ni petits, ni mitjans podran calçar-se. Ni sandàlies, ni botes, ni xancletes, ni sabatilles, ni sabates d’agulla. Ningú no portarà als peus unes sabates locals.

Per tenir sabates noves haurem d’anar al polígon comercial de la ciutat del costat, o, la majoria, les comprarà des de casa. La plaça Major perdrà un comerç que es desplaçarà als no-llocs fora de la nostra vista. Als quals no es pot arribar a peu. Però que no els vegem no vol dir que no existeixin. L’altre dia, mentre mirava per la finestra del cotxe, vaig veure que, en un polígon, al costat de l’aeroport del Prat, hi havia un magatzem gegant que hi deia “Amazon”. Vaig imaginar això que se’n diu centre de logística, i totes les sabates que hi podia haver, i llibres i torradores i mòbils. Milers d’objectes apilats esperant les comandes. Des d’aquí sortiran amb camions les nostres sabates. Sonarà el timbre i un missatger ens les lliurarà, de pressa, ofegat de pujar quatre pisos sense ascensor. De tan ràpida que serà la transacció, aviat l’oblidarem, i ell a nosaltres. I tindrem sabates noves. Vindran d’un espai fora de l’escala humana. Vindran d’un no-lloc, entre autopistes i circumval·lacions, on ningú no pot arribar a peu. Perquè és això: a poc a poc, no podrem arribar als nostres comerços a peu. Les entrades a les ciutats són descampats comercials on tan sols pots accedir després de travessar quatre places rodones; perdre’t per un circuit d’aparcaments impossibles; esquivar tres gasolineres, un magatzem de bricolatge i un McDonald’s.

Viure a l’escala de les nostres sabates hauria de ser la referència. I, de fet, aquesta premissa n’inclou més. Ma filla fa tres setmanes que ha començat a caminar i les seues primeres sabates són de la Lluïsa. De fet, en té dos parells. Unes de comprades al poble i unes d’heretades d’una amiga. Les de la Lluïsa són grogues i porten dues tires de velcro. Quan volem diferenciar les unes de les altres, diem: “Posa-li les sabates de la Lluïsa.” I la botiguera pren cos i pren presència als seus peus i a casa nostra. I moltes vegades quan enganxes o estires les tires per calçar-la recordes que et va explicar com era el material i on havien estat fabricades, i et va dir que es venien molt, i que eren òptimes per al benestar d’un peu petit. Qui va a comprar a l’escala de les seues sabates, sap que li coneixen el peu, si és fi, si és gruixut o costerut. Camines davant l’espill, unes passetes amunt, unes passetes avall, cap a esquerra i cap a dreta. I et diuen que te les emportis, i que caminis pel menjador de casa i que si no te les sents còmodes, que les tornis, tranquil·la, que te les canviaran. Darrere el taulell et parlen català, i entenen què són unes avarques o uns esclops, i recorden quan venien aquelles espardenyes que es van posar de moda fa anys i que tenien a cada casa. Comentes que les vols perquè tens la festassa de l’any o que darrerament tens mal a la planta del peu i te l’has de cuidar.

La majoria de les sabates que ens pertanyen, de totes les èpoques i temps, són la nostra cronologia vital. Ara les obsoletes deuen descansar en un Olimp particular. Moltes no les recordarem. Potser sí aquelles del canvi de vida o aquella inversió irracional, aquelles que eren molt cares però que van durar vint anys. Rememorarem on les vam comprar i qui les va vendre. I, també, per quins carrers van caminar, i el dia aquell, potser inoportú, que es van foradar i, per força major, les vam haver de jubilar. Quan deixem enrere un parell de sabates deixem enrere les rutes i els amics que teníem; l’època activa o sedentària; l’eufòria o la depressió. De vegades, quan les recuperem oblidades, arronsades i arraulides al fons d’algun armari, afloren de sobte les anècdotes de vides passades, ja enterrades. Què passa quan tanca la darrera sabateria del nostre poble?, quan un poble es troba sense poder oferir més sabates als seus veïns?

El trasllat del petit comerç a les perifèries i als polígons modifica l’economia, les relacions de veïnatge, la llengua que parlem. Hi ha pobles que es quedaran, fent la broma que toca, sense arribar a la sola de la sabata d’allò que un dia van ser. I serà literal. I serà cosa de tothom. I ara que arriben les festes consumistes, qui es pugui permetre de regalar alguna cosa material, que ho faci a escala de les seves sabates. Que passi dels ideals a les decisions. On comprarem allò que obsequiem? On volem anar a buscar les nostres sabates? Quins calçats han de repartir els nostres Reis d’Orient? Mirem-nos els peus. Fem passes a mida.