Viuen amb morts a casa i sacrifiquen búfals a dotzenes: la tradició dels toraja

“El meu pare va morir fa més de set anys, i el meu germà fa només dues setmanes. Els vols conèixer?”, aquella pregunta hauria sonat estranya a qualsevol altre lloc del planeta. A la regió dels toraja, a Indonèsia, no.

En Yakob em va guiar a dins de casa seva. En una de les habitacions, efectivament, hi havia els dos cossos dels seus familiars.

“Pare, germà, disculpeu. Us he portat una visita”, els va avisar abans no entrés.

Els toraja són un poble que viu en una zona muntanyosa de l’illa de Sulawesi. Són coneguts per la seva relació peculiar amb la mort i tot allò que implica. Per a ells, el funeral és la cerimònia més important de la vida. Duren dies i els familiars es gasten una gran quantitat de diners per fer-los. Com més, millor, atès que consideren que com més gran sigui el funeral, més bé li anirà a l’ànima del difunt en el més enllà.

Per això, quan algú es mor, la família en manté el cos a casa amb la intenció de preparar l’esdeveniment i, sobretot, d’estalviar prou diners per a la cerimònia. Els cadàvers poden estar-se fins a trenta anys a casa esperant el gran moment. Fins llavors, pels familiars i amics, la persona no és morta del tot. La consideren “malalta”. Li parlen, li porten te i menjar cada dia i, fins i tot, li posen ventiladors perquè no tingui calor, o la cobreixen amb una mosquitera per evitar les picades d’aquests insectes molests.

La casa d’en Yakob té quatre habitacions, i totes són ocupades. Tres per vius, i una per morts. Però, curiosament, no fa l’olor que hom es podria esperar. De fet, els cossos no estan en descomposició, atès que els familiars s’encarreguen que es mantinguin en el més bon estat possible. Antigament, s’aconseguia amb una barreja de plantes, però ara es fa injectant-hi formol. A l’habitació dels difunts, el pare descansava en un taüt vermell. El germà, en canvi, era sobre un llit i era plenament visible. El seu aspecte era semblant al d’una mòmia.

“Espero que m’arribi la fusta de Borneo per fer-li un taüt a ell també. És una mena de fusta molt resistent al pas del temps, m’ho va demanar específicament”, em va explicar en Yakob.

La seva intenció és que la cerimònia es faci, finalment, l’any vinent.

Uns funerals sanguinaris

A l’hora de mesurar la grandesa d’un funeral, els toraja fan servir una dada molt particular: el nombre de búfals sacrificats. De fet, a les façanes dels tongkonan, les cases tradicionals, s’hi col·loquen en vertical desenes de banyams de búfals sacrificats, els uns sobre els altres. És un indicador d’estatus social i de riquesa, atès que en aquesta cultura aquests animals poden arribar a costar desenes de milers d’euros.

Durant la meva estada a Tana Toraja, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a uns quants funerals. Durant els primers dies, se sol rebre les famílies que han aportat alguna ofrena important per a la cerimònia. Solen ser búfals, però també s’hi veuen força porcs. En un dels funerals, fins i tot hi vaig veure vaques, cabres, cavalls i un cérvol. Aquests animals sacrificats són els que acompanyaran l’ànima del difunt al més enllà dels toraja: el pooya. I, naturalment, si es pot fer muntant a cavall i amb carn de búfal de sobres per a estar ben alimentat, molt millor.

Després d’aquestes primeres jornades d’agraïment a les famílies convidades, arriben els dies de les ofrenes. Els familiars del mort han de decidir quins animals dels aportats es queden, i quins opten per sacrificar. Són unes jornades veritablement sagnants.

L’acció passa al centre del veïnat, entre els tongkonans, que tenen una particular forma de vaixell, i els graners d’arròs, unes rèpliques de mida més reduïda. Allà es col·loquen els búfals i els comencen a degollar amb un sol cop. L’espectacle és grotesc i macabre. Els animals, dòcils per naturalesa, es deixen encastar el matxet a la jugular i acaben morint dessagnats. La plaça es converteix en una gran piscina vermella i els cadàvers d’aquestes grans bèsties s’amunteguen els uns sobre els altres. Amb cada intent de moure’s d’un dels búfals moribunds, els assistents criden i riuen gaudint de l’espectacle.

Tot i això, els toraja tenen una relació molt estreta amb els búfals. Els crien i els cuiden com un membre més de la família. Els renten cada dia, els donen bon menjar i els protegeixen de la pluja. En molts casos, se’ls acaben estimant com a un gos o un gat. En un d’aquests funerals vaig conèixer l’Owen, un noi que feia un mes que havia enterrat la seva àvia. A la cerimònia, que va durar dues setmanes, es van sacrificar a cent setanta búfals, una autèntica barbaritat. Un dels quals era el que havia criat l’Owen de feia anys.

“Quan el vam sacrificar, vaig plorar molt”, em va confessar.

Així doncs, tot i que per al públic no és més que un espectacle, per als qui ofereixen el seu búfal és realment un sacrifici. Tant a escala personal com econòmica. No solament maten un animal amb què potser han desenvolupat un lligam emocional, sinó que també eliminen una font d’ingressos.

Els búfals poden costar d’uns quants centenars d’euros a desenes de milers. Els paràmetres que determinen aquest valor són, per una banda, la força de l’animal i la mida del banyam. Per una altra, el factor més important de tots és la genètica. Si el búfal és albí, de pell blanca o rosada, amb alguna taca negra i els ulls blaus, el preu es dispara. Poden arribar a costar 50.000 euros.

En Yakob, per exemple, té un búfal que cuida de fa anys. Quan el va comprar, li va costar l’equivalent a 1.600 euros. Com que ha crescut prou i té els ulls blaus, ara en val més de 2.000.

L’últim dia del funeral és, probablement, el més especial. És la jornada en què els familiars agafen el fèretre i el duen fins a la sepultura. Tot i que els toraja han adoptat el cristianisme, mantenen les tradicions animistes, i per això no enterren els morts, sinó que els col·loquen en coves i sepultures. Les famílies més adinerades es poden permetre de posar-los en taüts i fins i tot tenen sepultures especials, en llocs molt elevats on no poden arribar els saquejadors de tombes. Però les més humils tradicionalment no cobreixen el cos amb res. Per això, si es visiten els llocs de sepultura dels toraja, es poden veure calaveres i ossos humans escampats en grans quantitats dins coves.

Aquest és el dia en què la família finalment accepta la mort de l’ésser estimat. Un dels funerals a què vaig assistir era el d’un home de família noble. No va ser fins el moment de baixar el fèretre del pare de l’altar d’on havia presidit la cerimònia a terra que els fills no van acceptar la seva mort, i es van posar a cridar i plorar, si bé feia més de tres anys que l’home havia deixat de respirar.

Tot i això, és una jornada amb molt de contrast d’emocions, perquè, a aquests plors, després s’hi van afegir l’alegria i l’eufòria de saber que el seu ésser estimat se n’anava per la porta gran a una existència millor. Els assistents agafen el fèretre i el carreguen durant una bona estona entre crits de joia i cançons, sacsegen el taüt amb violència com si volguessin fer passar una bona estona al difunt. Aquesta cercavila, seguida per dotzenes de motos i cotxes, s’acaba convertint també en una gran guerra d’aigua i de fang, i es culmina col·locant el mort a la sepultura, en aquest cas, pujant-lo per unes grans escales de bambú fins a disset metres d’altura.

A més, una bonica tradició dels toraja consisteix a col·locar unes estàtues de fusta que imiten el rostre del familiar que ja no hi és. Es coneixen com a tau-tau i són els encarregats tant de vigilar i protegir la tomba, com de recordar la imatge del difunt. Una altra vegada, la capacitat adquisitiva de la família es fa palesa en la qualitat de l’escultura. Les aparences juguen un paper molt important en aquesta cultura, i per això és habitual que les famílies s’endeutin de per vida per poder pagar aquestes grans cerimònies. Sense anar més lluny, en aquell funeral, que havia costat centenars de milers d’euros, s’hi havien instal·lat grans plataformes perquè s’hi col·loquessin els convidats, hi havia equips de so professional, espectacles de música i folklore i un equip de filmació digne d’una gran producció audiovisual. Per més curiós que sembli, la família vol tenir immortalitzats aquells dies i, també, el seu dol, que sovint exageren davant les càmeres per aparentar més emoció.

Quan els morts deixen les sepultures

Aquest no és l’últim dia que els familiars veuran el mort. Cada pocs anys, els pobles i les famílies participen en un festival que es diu Ma’nene. Durant aquests dies, els toraja van fins a les sepultures dels seus éssers estimats, els en treuen i els posen a l’aire lliure. És una ocasió que aprofiten per canviar-los la roba, maquillar-los, netejar les tombes i fer-se fotografies una vegada més amb els seus morts, molts dels quals són ja esquelets.

Sovint, aquest és un esport de risc. Una vegada vaig acompanyar l’Eko, un toraja que viu a Borneo, i la seva família a desenterrar els seus pares. Per anar a buscar la seva mare, vam haver de pujar una muntanya mentre ens obríem pas entre la malesa a cop de matxet. Però la part més complicada va ser la baixada. Prop d’una desena d’homes duien el taüt i baixaven cantant i cridant per un camí que jo amb prou feines havia aconseguit de pujar, relliscós i perillós. La imatge era inversemblant, però per als toraja era el moment de retrobar-se amb la família i passar una bona estona.

Curiosament, marit i muller no s’enterren junts, sinó que van amb la família de sang. Això sí, pel Ma’nene els fills van voler que els seus pares es retrobessin, i els van ajuntar en un panteó familiar. Un per un, els membres de la família van passar per retrobar-se amb els seus éssers estimats.

Els qui no retiren de les sepultures són els nadons. Aquells que s’han mort abans de tenir cap dent són col·locats dins uns arbres especials amb molta saba. Els toraja consideren que, si els deixen allà, tornen a l’úter de la seva mare. Com que són ànimes que no han pogut viure, creuen que quan formen part de l’arbre creixen conjuntament durant segles i gaudeixen d’una vida llarga, feliç i plena.

En aquesta part del món, la mort és indestriable de la vida. No s’amaga ni s’evita. És una fase més i, com a tal, s’encara amb alegria. Però, contràriament que no podria semblar, això no vol dir que no hi hagi espai per a la tristesa de perdre algú important.

“T’espero l’any que ve al funeral, ja te’n confirmaré les dates –em recorda en Yakob abans d’acomiadar-nos–. Ells estaran contents de tenir-te ací. I jo també.”

Amb el pas dels segles tots hem desenvolupat diverses maneres de pair la mort i el dol. A Sulawesi, els toraja han bregat per poder mantenir la seva i, així, rendir homenatge tot i el pas del temps als qui ja no hi són.