La Vitalitat Etnolingüística Subjectiva: un factor decisiu en la transmissió de les nostres llengües

Al nostre país, com en molts d’altres, tenim diverses llengües (orals i de signes). En el cas de les illes Balears i Pitiüses la situació esdevé una mica més complexa a causa de la insularitat.

En un context multilingüe, la transmissió d’una llengua pot variar segons múltiples factors que influeixen en la seva pervivència. Miguel Solana, Anna Ortiz i Dan Rodríguez mostraven al seu estudi sobre famílies multilingües del Principat que, en gairebé un 50% dels casos, els fills adopten el català. Tanmateix, aquesta realitat no és extrapolable a altres territoris catalanoparlants, ja que cada lloc presenta dinàmiques socials i culturals diferents. En aquest article explorarem uns conceptes que ens sembla molt que són al rovell de l’ou de la transmissió de llengües: la identitat etnolingüística i la vitalitat etnolingüística subjectiva; i com aquests determinen les possibilitats d’una llengua de ser transmesa o adoptada.

Als anys 80 Howard Giles i Patricia Johson desenvoluparen la seva teoria de la identitat etnolingüística, la qual destacava la importància de factors intergrupals i intragrupals, característiques ètniques, estratègies de parla i influències dels grups de contacte en la configuració d’aquesta identitat. Gairebé alhora, la «vitalitat etnolingüística objectiva» va ser un concepte treballat per autors com Réal Allard i Rodrigue Landry, qui mostraven que es basa en tres elements essencials:

1. El factor demogràfic: fa referència a la mida del grup i la seva distribució.
2. El factor institucional: analitza el suport que la llengua rep per part de les institucions.
3. L’estatus de la llengua: determina la seva percepció social i el prestigi que té entre els parlants.

Com més alta sigui aquesta vitalitat, més possibilitats tendrà una llengua de sobreviure. Un exemple és la llengua de signes catalana, que, malgrat la seva moderada difusió territorial, gaudeix d’una identitat forta que li ha permès mantenir-se i distingir-se. En canvi, altres variants de llengua de signes, com la que s’usa a Mallorca i Eivissa (una variant molt particular de la llengua de signes espanyola), mostren una baixa identitat etnolingüística, fent-la més vulnerable a processos d’homogeneïtzació i interferència lingüística.
Allard i Landry assenyalaven també que la vitalitat etnolingüística subjectiva es relaciona amb la percepció individual que un parlant té sobre la seva llengua i la seva projecció futura («quina és la meva llengua, i quines possibilitats té en un futur de continuar existint, o de ser usada en diferents àmbits»). D’aquesta manera, es tractaria d’un sistema de creences de diferents tipus:

• Creences generals: la visió de la llengua en el present i el futur.
• Creences normatives: com hauria de ser la situació lingüística segons el parlant.
• Creences personals: sentiments de pertinença a la comunitat lingüística.
• Creences sobre objectius: la percepció del que s’hauria d’assolir per enfortir la llengua.

Al seu estudi sobre famílies mixtes a Formentera, Rosa Ollé Planas posà de manifest com aquestes creences afectaven la transmissió del català. L’illa ha experimentat un creixement demogràfic significatiu a causa de la immigració (com ja vàrem recordar fa uns anys en un article anterior), fet que ha provocat una reducció del percentatge de població autòctona. Això ha influït en els usos lingüístics dins les llars, on molts d’immigrants desconeixien prèviament l’existència del català com a llengua principal de l’illa.

Les dades mostren que la majoria de parelles mixtes usen el castellà com a llengua de comunicació, fins i tot quan un dels membres és catalanoparlant. Aquest fenomen sembla que es deu a la percepció de major utilitat del castellà en l’àmbit laboral i social, un fet que també ha estat observat a Catalunya i al País Valencià.

Pel que fa als fills, la transmissió lingüística a Formentera varia: qualcuns reben el català, d’altres el castellà, i en alguns casos s’opta per transmetre llengües d’origen com el romanès o l’italià. Cal recordar que el 2012 es detectaren fins a 160 llengües diferents a les Illes Balears (si tenim en compte que la població és de devers 1,2 milions de persones, és un índex de multilingüisme altíssim). Tot i que qualcuns dels nouvinguts adopten el català, la seva transmissió als descendents depèn de factors com la percepció de la seva utilitat i el grau d’integració de la família en la comunitat catalanoparlant.

És comú explicar que la transmissió de les llengües pot ser vertical (de pares a fills) o horitzontal (entre individus de la mateixa generació). Aquest darrer cas es veu per exemple en comunitats com la de llengua de signes, on molts dels infants sords aprenen la llengua d’altres infants i educadors en lloc de la seva família.

Pel que fa al català, la transmissió vertical continua essent l’opció predominant (però, com també apuntàrem fa uns anys, la darrera enquesta feta a les Illes Balears mostrava que com més jove és la parella, menys comuna és aquesta transmissió). No obstant això, hi ha fenòmens de transmissió horitzontal a escoles i espais d’interacció social. A més a més, en contextos migratoris, s’observa una transmissió inversa, on els infants ensenyen la llengua als seus progenitors, un fenomen documentat tant al Canadà com en altres societats multilingües de manera excel·lent per Elizabeth Coelho al seu llibre Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada.

Entendre i ser conscients de la vitalitat etnolingüística subjectiva ens permet entendre per què certes llengües es transmeten i d’altres no, fins i tot en territoris on tenen un estatus oficial. Els factors demogràfics, institucionals i la percepció social de la llengua tenen un pes decisiu en la seva supervivència. Per tant, reforçar la vitalitat subjectiva del català demana de potenciar-ne la utilitat percebuda, fomentar la seva transmissió en contextos familiars i socials i promoure actituds positives cap al seu aprenentatge i ús.

Si no es treballa en aquesta direcció, el risc de substitució lingüística augmenta, especialment en territoris amb un alt percentatge de població nouvinguda, on el català té problemes per a complir la seva funció de llengua d’acollida. La llengua és un patrimoni cultural que depèn no només de lleis i institucions, sinó també de la voluntat dels seus parlants de transmetre-la i usar-la en el dia a dia.

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

1. Giles, H. & Johnson, P. (1987). Ethnolinguistic identity theory: A social psychological approach to language maintenance. International Journal of the Sociology of Language, 68, 66-99.

2. Allard, R., & Landry, R. (1986). Subjective ethnolinguistic vitality viewed as a belief system. Journal of Multilingual & Multicultural Development, 7(1), 1-12.

3. Ollé Planas, R. (2017). La transmissió intergeneracional del català en parelles mixtes a l’illa de Formentera. Treballs de sociolingüística catalana, (27), 193-211.

4. Coelho, E. M. B. (2005). Ensenyar i aprendre en escoles multiculturals: Una aproximació integrada. ICE, Universitat de Barcelona.