24.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 25.06.2020 - 09:17
El Departament de Cultura va publicar fa dues setmanes l’estudi Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per a promoure l’ús de la llengua, que advertia de les mancances del català en els vídeos juvenils, però també informava de les oportunitats per a qui vulgui produir continguts en aquesta llengua. Els autors, els sociolingüistes Marina Massaguer Comes, Avel·lí Flors-Mas i Francesc-Xavier Vila, demanen que l’administració posi fil a l’agulla per revertir la situació de desigualtat i fomenti la creació, la difusió i la rendibilitat de continguts en català d’una manera regular i sostenible. La proposta més valenta és recuperar el canal juvenil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i orientar-lo a les xarxes socials. També proposen d’arribar a acords amb Google, YouTube i Instagram per afavorir la difusió dels continguts i el foment de la creació de continguts, i establir canals alternatius perquè els creadors rendibilitzin les produccions.
VilaWeb s’ha posat en contacte amb Marina Massaguer, una de les autores, i ha parlat amb ella sobre les propostes, que la Direcció General de Política Lingüística s’ha compromès a seguir.
—A l’informe parleu de la diglòssia digital. Què és aquest fenomen?
—És el pensament que el català no és una llengua prou vàlida per a generar segons quins continguts a internet.
—Anys enrere el català era una de les llengües més actives del món a internet, què ha passat?
—No hem de confondre internet en general amb els continguts que hem estudiat: els continguts audiovisuals adreçats principalment a joves (youtubers i instagramers). A la Viquipèdia i a Twitter el català és una llengua molt present, però en canvi hi ha aquest buit. Principalment és degut a la falta de referents, és una roda. Si no hi ha aquesta oferta, tampoc no hi ha el consum de la gent jove i apareix la idea que el català no és una llengua apta per a generar aquests continguts. És una roda. La bona notícia és que aquestes inèrcies es poden trencar. Ara ja comencen a aparèixer referents, però falten les estructures perquè les propostes tinguin sortida i un circuit que els doni visibilitat per poder arribar a l’audiència potencial.
—Si aquests vídeos existissin, els joves catalans els mirarien?
—Part de la recerca consistia a fer grups de discussió amb joves i adolescents de diversos perfils. Hem constatat que en tots hi ha demanda de continguts en català. No en consumeixen més perquè no n’hi ha més oferta. Hi ha casos com el de Pol Gise, que es mou tant en el mercat en català com en castellà, i de més persones com Juliana Canet i Joan Grivé que han tingut la infrastructura d’Adolescents iCat, que els joves ja coneixien. Però tenim un problema de diversificació d’oferta. Alguns joves es troben que els continguts que consumeixen més –com per exemple vídeos de maquillatge i vídeos de videojocs– són els que més costa de trobar.
—Quins són els més presents?
—El gènere més habitual és l’humor. Narrar episodis de la vida quotidiana amb un to humorístic. També hi ha la ficció. Pol Gise va fer la sèrie ‘Companys de pis’ i Leopolda Olda té ‘Coses que passen’. La diversificació requereix continguts específics. Falten vídeos de reproducció en línia de videojocs i de tendències de moda i estil de vida. Juliana Canet va fer un vídeo que es va fer molt conegut maquillant-se amb retoladors com si fos la Dulceida o la Paula Gonu. Tenim la paròdia, però no la matèria primera. També hi ha un buit de continguts de temàtiques molt concretes. El patinador català Francesc Boix ens deia que li agradaria de fer vídeos en català, però que com que són un contingut molt especialitzat, l’audiència també es redueix. Finalment, hi ha la qüestió de les celebritats i les notícies del cor. Hi ha la paradoxa que alguns dels creadors de continguts d’aquests gèneres, com Laura Escanes i Dulceida mateix, són catalans. De fet, no és ben bé una reculada del català en aquests àmbits, sinó el reflex d’una situació pre-existent. En el món dels videojocs i de les notícies del cor, el català ja no hi era.
—Comentàveu el paper dinamitzador d’Adolescents iCat. Fins a quin punt són importants aquestes plataformes per a donar consistència al circuit audiovisual juvenil en català?
—És important de crear les infrastructures per a donar visibilitat als productes que es fan. És una bona iniciativa, però seria ideal que s’hi invertís molt més. Si realment ens decantem per la generació de continguts en català adreçats a joves, és vital de recuperar el canal juvenil de TV3. I no tan sols recuperar-lo, sinó orientar-lo a les xarxes. Bola de Drac, el Dr. Slump i Shin Chan va marcar la generació de joves nascuts els vuitanta i els noranta i van contribuir a crear un imaginari col·lectiu entre la població infantil de Catalunya. Avui dia aquest imaginari es reflecteix, per exemple, en molts mems que circulen per Instagram. Ara els continguts han canviat i creiem que s’hauria d’orientar a les xarxes. No tan sols per la visualització d’aquest contingut, sinó per la interacció amb l’audiència. Els consumidors de vídeos en català tendeixen a interactuar molt. Som conscients que no tot s’acaba en la CCMA, part de l’estratègia de diversificació de l’oferta hauria de venir de diversos sectors. Un bon exemple és la creació del Canal Malaia, impulsat per joves. Són iniciatives de baix a dalt i focalitzades no en la llengua en si mateixa, sinó en el producte. Cal que sigui atractiu. Recuperar el canal juvenil de la CCMA seria molt important pels recursos que s’hi podrien destinar, que són molts més que els de qualsevol iniciativa de grups de joves. La clau és la diversificació, però el canal juvenil n’hauria de ser el pal de paller.
—A banda aquest enfocament a les xarxes, que ja era un tret distintiu de l’antic 3XL, quines característiques hauria de tenir el canal juvenil?
—Hauria de ser una cosa molt flexible i amb capacitat d’avançar-se a les tendències, tan estilístiques i de gustos com a les tecnològiques. Hauria de ser una estructura molt àgil per a adaptar-se i ser pioner com va ser el Club Súper 3.
—El motiu que tants youtubers catalans facin vídeos en castellà quan en català hi ha aquest buit és tan sols la diglòssia digital?
—També hi ha la qüestió de la mida del mercat. En castellà, l’audiència potencial és molt més gran. A més, les plataformes com YouTube donen més visibilitat a vídeos en llengües amb més parlants. Com que les visites pugen més ràpidament al principi, la màquina els fa més visibles.
—En castellà hi ha més públic, però també més competència de més gent que fa vídeos.
—Exactament. De totes maneres, a més de la mida del mercat, la tria del castellà també té causes ideològiques. A vegades, el català es pot percebre com una llengua marcada. Segurament és per la manca de referents, perquè surt de la normalitat. Això fa que alguns youtubers, abans de fer servir el català, es justifiquin. Ja sigui perquè els ho demana l’audiència o perquè ells senten que han d’explicar per què parlen en català. Això diu més sobre la situació de la llengua que sobre ells. Els arguments sovint es basen en l’espontaneïtat i l’autenticitat: ‘Em surt així.’ En canvi, quan pregunten als qui ho fan en castellà per què ho fan així, sovint els arguments són econòmics. Dedueixen que per l’audiència potencial tenen més possibilitats de remuneració. I això a vegades passa, però a vegades no. Hi ha youtubers que parlen en castellà i han triomfat, però s’ha de tenir en compte que n’hi ha molt pocs.
—I només s’entrevisten els qui han triomfat.
—Exactament. Segons que hem detectat, els joves demanen continguts en català. Fer-ho en català pot ser una manera de distingir-te enmig de tot el magma de l’oferta que hi ha en castellà. Com que el mercat català està poc saturat, quan un producte és bo, destaca.
—També hi ha youtubers que comencen en català, tenen èxit i canvien de llengua.
—A vegades ens passa que intentem emular el mercat en castellà, i en canvi hem de crear un circuit català propi. Hi ha casos com el de Miquel Montoro, que va començar a fer vídeos en castellà, va rebre crítiques d’una part de l’audiència i finalment va trobar com a solució tornar al català i subtitular els vídeos. És un risc amb què hem de conviure, però la realitat és que es pot circular pels dos mercats. Pol Gise té un canal en català i un altre en castellà. Alguna vegada ha comentat que tots dos s’alimenten l’un de l’altre i que espectadors llatinoamericans miren vídeos en català. No són dos mercats excloents, poden ser complementaris.
—Els youtubers en català poden rendibilitzar la seva feina?
—En molt pocs casos la font d’ingressos de youtubers i instagramers són les visualitzacions. Bona part dels ingressos vénen de l’activitat fora de les xarxes. Això també és un avantatge per al mercat català. El nombre de visualitzacions s’ha de relativitzar. És molt interessant el fenomen dels microinfluenciadors que potser no tenen centenars de milers de seguidors, però que tenen interessos específics. En el cas català, és un mercat delimitat i relativament homogeni. Això fa que les col·laboracions de mitjans de comunicació, les campanyes publicitàries i l’assistència a esdeveniments siguin rendibles.
—Quines vies d’actuació proposeu a l’informe?
—En primer lloc, que les institucions facin acords econòmics amb els cercadors i les plataformes de vídeo per situar i fer visibles els continguts en català. Que quan un usuari de Catalunya cerqui continguts d’una temàtica que li interessi, entre els suggeriments li surtin també continguts en català. Seria una manera de corregir les inèrcies de les plataformes en favor de les llengües dominants. A l’informe diem que un dels errors és voler emular el mercat en castellà, si la situació de partida no és la mateixa. Els referents haurien de ser llengües mitjanes com el danès, el finès i el noruec. Proposem que aquesta iniciativa es faci amb estats amb llengües mitjanes.
—Una altra via que mencioneu és fer concursos públics per promoure la creació de canals de gèneres amb pocs vídeos.
—Creiem que hem de prioritzar la qualitat i que, a més, sorgeixi dels creadors de contingut. De baix a dalt, no des de l’administració. Això s’inspira en un article d’Arnau Rius que ho proposava. Convocar concursos, premiar el contingut que respongui millor a la necessitat i donar-hi difusió fent-lo passar per circuits perquè pugui arribar al públic.
—La Direcció General de Política Lingüística es compromet a fer cas de les recomanacions de l’informe?
—Això esperem. No són propostes completament vinculants, però si ens ho encarreguen és perquè tenen interès a fer-ho amb la màxima base sociolingüística. Passa sovint que ens guiem per la percepció de cadascú a partir de la ideologia i arribem a idees que no s’acaben d’ajustar amb la realitat. Ens van demanar l’informe perquè estudiéssim aquesta qüestió amb tota la complexitat i els matisos. La conclusió és que no estem tan malament com de vegades es diu, però hi ha molt de marge de creixement.
