Visita a un trumpista

Em va fer passar a la petita habitació que té a tocar del dormitori, es va mig assegurar que la canalla no ens seguia, i em va ensenyar, una per una, les dotze pistoles que guarda, i les desenes de bales corresponents. Em va explicar la història personal que tenia amb cadascuna de les armes (com l’heretada del pare), em va explicar com es carreguen, i l’ensurt que fa pocs mesos va passar quan un tro sorollós va fer petar un vidre de la seva mansió i ell, convençut que era un lladre, va baixar amb l’arma a la mà al menjador, cosa que va espantar els fills, mot més que no pas els llamps, i trons, que descarregaven. Després, vam caminar fins a l’habitació, i allà, a la tauleta de nit, em va ensenyar la darrera pistola, guardada dins un cofre que només es pot obrir amb la seva empremta digital. En acabat, em va demanar si em faria res que els nostres fills, de deu anys, anessin un dia a disparar junts, amb bales de veritat, cosa que al final no van fer. Finalment, vam baixar al jardí de la seva mansió, enorme, amb porteria de futbol, piscina, pantalla de cinema exterior, i tot fent la barbacoa vam acabar parlant de política, que feia tot just poques hores que s’havia anunciat que Kamala Harris, i no Joe Biden, seria la candidata demòcrata que s’enfrontaria a Donald Trump.

“Votaré Donald Trump perquè ella és molt pitjor. Molt pitjor. I perquè Donald Trump portarà tranquil·litat a casa, cosa que Kamala Harris, no. Trump posarà fi a la guerra d’Ucraïna, perquè farà que s’accepti que Putin es quedi amb la Ucraïna russòfona, i Zelenski, la resta. I Trump farà que vosaltres, els europeus, us hàgiu d’espavilar molt més. Totes aquestes guerres que fem els nord-americans no tenen cap mena de sentit, i hem de deixar de preocupar-nos tant pel món, i preocupar-nos per nosaltres. La tranquil·litat que Trump portarà a casa, no sé si també la portarà fora, on crearà molta tensió retirant-se.”

Després em va explicar que creia que l’intent d’assassinat recent de Donald Trump, i la seva reacció instantània (“Lluiteu! Lluiteu!”) l’havien fet veure que l’home era fet d’una pasta especial, i va afegir que creia que l’Iran podia estar involucrat en l’intent d’assassinat i, si ho hem de dir tot, em va acceptar que sí, que entenia els dubtes que Trump podia causar, però només en un dels seus escàndols: l’intent d’assalt al Capitoli del 6 de gener. Tota la resta, sobretot els conflictes amb les dones, i l’atac a la cultura woke, els defensava amb ímpetu. Quan li vaig preguntar si no temia que Trump tornés a polaritzar molt la societat, ens vam enfilar en una conversa en què ens vam acabar preguntant, exagerant tots dos, si tot plegat no podia acabar en una guerra civil. “Podria. I jo aniria amb els del sud. No em quedaria pas aquí dalt, no. Aquí m’ofego entre tants liberals.”

Pocs dies després va passar llargues hores amb el meu fill i li va ensenyar a tocar bellament la guitarra, dotat com és musicalment. Sempre explica que s’hi dedicaria més si el seu sector, banca privada, no l’absorbís tantes hores (cada dia es lleva a les cinc de matí per anar a treballar al banc en un dels dos BMW descapotables, idèntics, que té, i que suposo que deuen haver passat a millor vida ara que es comprarà un Tesla, agraït pel suport de Musk a Trump).

Al cap de pocs dies se’n va anar amb la família a passar unes vacances al sud, precisament, a Geòrgia, on les banderes sudistes onegen sovint pels carrers. I ja gairebé no el vaig veure més. I ho lamento. Sí, cada cop que visito els Estats Units lamento viure sempre en la bombolla demòcrata, tan coneguda per mi, tan familiar fins i tot, en comptes d’endinsar-me en el món republicà, tan profund, tan allunyat de mi, i que dies com el descrit siguin excepcions, simples llucades superficials a una de les múltiples i existents cares dels Estats Units, on republicans i demòcrates cada vegada més semblen viure en planetes diferents.

De fet, mesos enrere, el republicà Taylor Green, de Geòrgia, precisament, va demanar un divorci amistós entre els estats blaus (demòcrates) i els vermells (republicans). Volia separar el país en dos, tan diferents com els veia. I optava per independitzar-se els uns dels altres. I no és l’únic que diu una cosa semblant. El 25% dels ciutadans de Geòrgia votarien que sí en un referèndum d’independència del seu estat respecte dels EUA, segons una enquesta de YouGov del febrer passat. A Texas, els independentistes són el 36%; a Alaska, el 31%; a Minnesota són el 13%. La mitjana, a tots els EUA és del 23%, segons l’enquesta feta a 35.000 persones, cosa que demostra que no només a Texas hi ha ganes de deixar la unió. I no només alguns votants republicans (29%), també demòcrates (21%), es volen separar; cada vegada són més si fem cas de les franges d’edat. Només el 13% dels majors de seixanta-cinc anys voldrien separar-se, però entre els menors de trenta anys s’enfilen fins al 32%.