Visita a la Casa de les Punxes

Els primers dies d’agost es va obrir al públic una part de la Casa de les Punxes, l’emblemàtica Casa Terradas construïda el 1905 per Josep Puig i Cadafalch i que és una de les referències més singulars del patrimoni arquitectònic modernista de la ciutat de Barcelona.

Podríem dir que ho té tot, la Casa de les Punxes. Des del punt de vista estètic va ser dissenyada amb una intenció clarament monumental  –de fet, és l’unic edifici modernista a la ciutat amb façana als quatre vents, cosa que propicia el màxim lluïment exterior–  i, a més a més, està estratègicament situada a mig camí entre la Pedrera i la Sagrada Família.

Abans d’entrar en més detalls em sembla remarcable puntualitzar que estem davant d’una operació portada a terme des de la iniciativa privada. No disposo d’informació sobre quins particulars, empreses o societats formen part del grup que hi ha darrere; el que sí que puc dir, a la vista dels papers amb què es promociona, és que no hi ha cap rastre visible d’institucions públiques, entitats bancàries o marques comercials com a patrocinadors. Cosa que, vistos els temps que corren, val la pena de destacar.

Si es busca més informació val la pena entrar a www.casadelespunxes.com , una pàgina web molt completa tant pel que fa a la descripció del que el monument ofereix com als diversos preus i modalitats de visita. M’estalvio, per tant, els detalls logístics i només diré que la modalitat que jo vaig triar va ser la de visita amb guia.

Sota el signe de Sant Jordi
En aquesta modalitat el punt d’inici del trajecte és a pla de carrer, a tocar d’on abans hi havia la Llibreria Les Punxes. En la mateixa zona hi ha també l’espai per a la recepció dels visitants, la venda d’entrades, la botiga de records i l’escala per accedir a la primera planta. Sense oblidar “Matalaranya”, un bar-restaurant que compta amb una oferta de sòlids i líquids no gens menyspreable.

El lema que presideix tots els missatges comunicatius de la Casa de les Punxes és “Viu la llegenda de Sant Jordi en un monument de somni”. És important, doncs, que ens fem a la idea que “Sant Jordi” i “monumentalitat” són els eixos principals de la proposta que s’ofereix als visitants, ja siguin locals o provinents d’altres indrets.

La primera part del trajecte consisteix en una passejada al voltant de l’edifici  –amb visita a una de les porteries– en el transcurs de la qual la persona que guia el grup situa els visitants en el context històric i social de l’època en què es va construir, presenta breument la figura de Josep Puig i Cadafalch i explica la divisió de la propietat del solar entre les tres germanes Terradas (de fet, la Casa de les Punxes aplega tres finques), un factor que influencia notablement la composició i la iconografia de les diferents façanes que el grup de visitants contempla a ull nu des de les voreres.

És una introducció molt instructiva perquè ens posa en contacte amb la realitat física de l’edifici, però té l’inconvenient de desenvolupar-se al carrer  –és a dir, amb el trànsit i el xivarri habituals a la ciutat dels prodigis–  i obliga a anar amb el clatell doblegat per tal de veure allò que ens permeten les capçades dels arbres i la combinació de sol i núvols segons l’hora del dia.

Val a dir que en aquesta part la guia va equipada amb un micròfon i un altaveu penjat del coll que ajuda a entendre les explicacions que fa, per bè que el sistema ara com ara sigui una mica precari i depengui de factors tan aleatoris com la potència de veu de la guia de torn, el nombre de membres del grup i la intensitat del trànsit.

El dia de la nostra visita se’ns va anunciar que l’organització està preparant unes pissarretes iPad amb fotografies dels detalls de les façanes per a cada visitant amb el savi objectiu que pugui contemplar de més a prop els detalls creats per Puig i Cadafalch i el seu equip d’artesans de la pedra, el vidre, la rajola i el ferro. Crec que serà una bona mesura perquè, encara que després, en la visita al terrat, bona part d’aquestes imatges es poden veure, no és el mateix contemplar-les posteriorment que si les tenim en contacte visual directe des del carrer.

El terrat de les Punxes
La visita continua amb l’accés al terrat de l’edifici, una experiència fins ara inabastable i que, al meu parer, constitueix la part més interessant de tot el trajecte ja que ens permet no només veure les punxes de prop, sinó accedir a l’interior de cadascuna de les sis que atorguen a l’edifici el seu característic perfil.

La primera sorpresa en accedir al terrat és que, en coherència amb la intenció de l’arquitecte de construir un edifici inspirat en els castells medievals, ens trobem amb un espai pràcticament “tancat”; als antípodes, per entendre’ns, de l’àmplia obertura visual als quatre vents que tenim des del terrat de la Pedrera. La contemplació de l’exterior, però, la podem fer des de dintre de les punxes. I molt especialment des de les dues que donen a la confluència de Roger de Llúria amb la Diagonal i el carrer del Rosselló.

En aquestes dues punxes també es pot veure amb detall el sistema de sustentació de la seva estructura per mitjà d’elements metàl·lics així com l’enginyós revestiment ceràmic exterior que imita les escates d’un peix. També es presenta una sèrie de plafons i audiovisuals amb informació sobre la vida i l’obra de Josep Puig i Cadafalch i la família Terradas i sobre l’estil formal del conjunt. Un estil centrat, com no podia ser altrament, en els diferents arts i oficis que varen intervenir en la construcció de la casa i amb una atenció molt especial per la figura d’Enric Monserdà, autor del disseny de la majoria dels elements decoratius de pedra, ferro, ceràmica i vidre dels interiors i les façanes així com les pintures i el mobiliari.

Els interiors de les altres quatre punxes aporten informació complementària sobre el Modernisme, la seva iconografia i els materials que va popularitzar. Confesso que m’ha arribat a l’ànima molt especialment la reivindicació que s’hi fa del “panot”, la rajola dels carrers barcelonins, un invent que ha esdevingut ja símbol i que des de fa més d’un segle contribueix a donar a les voreres de la ciutat la seva fesomia higiènica i endreçada.

Durant la visita al terrat el visitant va equipat amb una audioguia que combina informació sobre el que s’exposa en l’interior de les punxes amb una selecció de música wagneriana d’allò més coherent amb la iconografia de l’entorn.

Sant Jordi mata l’aranya
La part final de la visita es desenvolupa a la planta primera de l’edifici i consisteix bàsicament en la projecció d’una pel·lícula d’uns 8-10 minuts que el visitant va contemplant al llarg d’un recorregut per diverses habitacions amb el complement d’una banda sonora espectacular  –diàlegs, efectes i música de fons–  que li arriba pels auriculars de l’audioguia.

Es tracta d’una recreació de la llegenda de Sant Jordi amb actors reals i un bé de Déu de sorpreses visuals encaminades a impressionar l’espectador a base d’imatges que remeten a l’estètica de “Joc de trons” i similars. Els exteriors s’han rodat als cingles de Tavertet i a la Fageda d’en Jordà i val la pena destacar els trucs que ens permeten contemplar coses com la Casa de les Punxes convertida en un castell medieval plantat enmig de la Selva Negra o un drac que amenaça de socarrimar-nos amb el foc que escup per boca i narius.

Des d’un punt de vista absolutament personal trobo que aquesta filmació és la part més discutible de la proposta i més endavant m’hi referiré amb una mica més de detall.

La part final de la visita, tot sortint de veure la pel·lícula, ens porta a un parell d’estances amb finestrals que donen a la Diagonal i en les que hi ha informació sobre la presència en diversos indrets de Barcelona de la iconografia de Sant Jordi i el drac. Tant la decoració del sostre d’aquests dos espais com el mosaic del terra remeten a l’estat inicial del pisos de l’edifici. Cal tenir molt en compte, però, que els organitzadors no han concebut la seva proposta com la d’una casa-museu i, per tant, el visitant no hi trobarà cap recreació dels ambients de l’època en què hi vivien les tres germanes Terradas.

La raó és molt senzilla: ja fa bastants anys que la Casa de les Punxes va abandonar la funció residencial dels seus orígens i es va dedicar a allotjar oficines i entitats comercials poc compatibles, ai las, amb cap mena de museïtzació. Pel que fa al mobiliari val a dir que tot el que s’ha pogut conservar està dipositat en el MNAC convenientment restaurat i catalogat.

L’Any Puig i Cadafalch
Si les coses van com està previst, durant els propers mesos sentirem a parlar força de l’arquitecte de la Casa de les Punxes ja que el 2017 serà oficialment Any Puig i Cadafalch. Per dos motius: perquè el 17 d’octubre es compliran 150 anys del seu naixement a Mataró i el 29 de novembre farà 100 anys que va ser nomenat President de la Mancomunitat de Catalunya arran del traspàs d’Enric Prat de la Riba.

Això el situarà en un merescut primer pla, tant pel que fa a activitats de caire acadèmic com a accions encaminades a difondre la seva vida com a arquitecte, historiador i polític. És per això que aquesta obertura al públic d’una part de la Casa de les Punxes mig any abans em sembla molt oportuna per tal d’aconseguir que l’edifici, amb tota la seva història i les circumstàncies que l’envolten, estigui més a l’abast dels ciutadans i dels visitants ocasionals. De valors, com s’ha vist, no n’hi falten.

Una organització atenta
Ara explicaré un petit secret: per raons que ara no vénen al cas vaig decidir-me a visitar la Casa de les Punxes el divendres 5 d’agost, just el primer dia que obria portes. Una experiència de risc perquè, encara que no hauria de ser així, en aquest país els inicis d’una experiència adreçada al públic comporten, en la majoria dels casos, vacil·lacions durant els primers dies, detalls a mig acabar, aparells que funcionen a batzegades i manca de rodatge de l’element humà.

Precisament arran d’un comentari molt breu que vaig difondre per Twitter aquell mateix dia després de la visita, la persona responsable de màrqueting es va posar en contacte amb mi i em va demanar si li podia explicar amb una mica més de detall les meves impressions. Com és lògic, el que vaig dir queda reservat entre l’organització i jo, però em consta que algunes de les coses que vaig esmentar coincidien força amb les que posteriorment han argumentat altres persones.

Davant del prometedor interès que em va semblar detectar en l’equip responsable vaig fer una segona visita a finals de setembre gràcies a la qual he pogut verificar que els petits problemes del debut han estat subsanats gairebé del tot. Una actitud que demostra que la gent que hi ha darrere del projecte de la Casa de les Punxes (d’iniciativa privada, ho repeteixo) té ganes de fer les coses bé i d’atendre totes les opinions dels seus visitants. La propera implantació de pissarretes iPad per a la millor contemplació de la façana a la que em referia més amunt n’és una bona prova.

També he dit que en cap moment es juga la carta de casa-museu i que els dos eixos de la proposta es basen en els conceptes de la monumentalitat i de la llegenda de Sant Jordi. Sobre el primer poca cosa més puc afegir a part de confirmar que l’accés al públic de la Casa de les Punxes i la manera com s’explica l’edifici reforcen la seva dimensió com a monument singular del nostre patrimoni arquitectònic modernista.

Pel que fa a la presència de Sant Jordi he de dir que no em costa gens entendre que aquesta obra de Puig i Cadafalch se la relacioni formalment amb un castell. En canvi, sí que em costa una mica més d’entendre que s’associï el conjunt amb la llegenda de Sant Jordi (i que consti que no oblido la presència del patró de Catalunya en el bellíssim plafó ceràmic que corona la façana del carrer de Rosselló). Tal com jo ho entenc, el que Sant Jordi simbolitza a casa nostra està més lligat a la civilitat, l’amor o la gentilesa  –a la lírica, vaja–  que a l’èpica de “Joc de trons” i altres productes per l’estil.

És una manera de veure-ho diferent de la que ha inspirat el guió de l’obertura al públic de la Casa de les Punxes. Una opció, m’apresso a dir-ho, absolutament legítima per part dels organitzadors que em fa pensar que, senzillament, el perfil del públic objectiu pel qual s’ha pensat el projecte no coincideix del tot amb el meu perfil. I punt, perquè el que sembla que està molt clar és la bona acollida que el públic –d’aquí i de fora–  ha dispensat a aquesta nova atracció de Barcelona.

En el títol d’aquest apartat he qualificat d’atenta l’organització que hi ha darrere de la Casa de les Punxes. També podia haver emprat el mot “professional”. I en tinc una altra prova: en la visita que vaig fer el primer dia  –i em consta que durant unes quantes setmanes més–  la pel·lícula sobre la llegenda de Sant Jordi, que ara s’acaba amb la mort del drac i la transformació de la seva sang en un ufanós roser, era més llarga. S’han suprimit cinc o sis minuts més de la part final que el visitant recorria a través d’un parell d’estances ara tancades i pendents de remodelació. Era la part  –filmada al castell de Cardona, crec recordar–  en la qual Sant Jordi i la princesa eren aclamats pel poble i el rei i que continuava amb el casament de la parella en una seqüència llarga i més aviat patètica en la que no hi faltava cap membre de la família dels nuvis.

Aquesta estrambòtica coda nupcial  –ara, ho repeteixo, feliçment afaitada–  situava la llegenda de Sant Jordi molt més a prop de la tradició anglosaxona que de la catalana en la qual el Sant fa la feina, exhorta els vilatans a fer bondat i a resar força i es fa fonedís.

Una nova referència
Em sembla molt oportú, doncs, que a les envistes de l’Any Puig i Cadafalch  –per cert, el proper 23 de desembre farà 60 anys del seu traspàs–  Barcelona ampliï el seu catàleg de meravelles a l’abast del públic amb aquesta Casa Terradas que durant tant i tant de temps ens ha tingut fascinats als que la contemplàvem quan hi passàvem a prop i que, des de la discreció de les seves portes barrades a la tafaneria del visitant, no feia més que augmentar el seu encís. Un encís que ara ja podem tocar i paladejar com es mereix.