Visions des del desert del Nègueb

La setmana passada era al desert del Nègueb, al cor d’Israel, en una de les reunions anuals amb la família política. Érem una trentena, meitat canalla, meitat adults, instal·lats al quibuts Sde Bòker, on hi ha el panteó de Ben-Gurion, pare de la pàtria; el centre d’energia solar Ben-Gurion i la universitat Ben Gurion especialitzada en l’estudi del desert, amb estances per als estudiants de màster i doctorat. Aquesta vegada, per sorpresa meva, em vaig trobar, abans d’arribar-hi amb el cotxe de lloguer, la segona torre solar més alta del món, que il·lumina tant, i és tan alta, que es confon amb un sol, un segon sol que desorienta els ignorants. Jo no entenia res. Un sol davant i un altre al retrovisor? On coi m’he fotut?

Sde Bòker és a dues hores encara no de la franja de Gaza. I justament aquells dies el govern de Netanyahu bombardava Gaza i el sud del Líban, poc després que de la banda àrab haguessin llançat míssils i hi hagués hagut atacs mortals contra jueus a Cisjordània i Tel-Aviv. Tot plegat enmig de les famoses protestes contra el president Netanyahu –ja fa setmanes que milers i milers de ciutadans surten al carrer per rebutjar una reforma judicial que temen que beneficiaria el president, acusat d’acceptar suborns i de frau. Per sort, enmig d’aquesta tragèdia, vaig trobar-me en Ben.

En Ben és, dels familiars polítics, el que sempre m’ha cridat l’atenció per la seva biografia i la seva mirada heterodoxa, lúcida i empàtica de la realitat del seu país i dels seus contrastos. Jove de trenta-pocs anys, doctorat en semítiques, pare de tres criatures, és fill de pares científics (arqueòleg i terapeuta) i nét de rabí il·lustre, tant que, en sentir el seu cognom la gent el situa ràpidament. I aquests dos mons, el secular i el religiós, els combina en harmonia.

Ben té dues particularitats que el van dur a un servei militar de pel·lícula i de malson. N’és una que té un sentit innat de l’orientació excepcional: és capaç de llegir mapes, d’estripar-los i de caminar de nit i de memòria sense ajuda fins a trobar el punt de destinació. La segona és el seu coneixement de l’àrab, pel qual el van incorporar a un batalló que feia incursions a Gaza i Cisjordània. Ell era l’encarregat de llegir el mapa i de plantar-se en poques hores a la casa del suposat terrorista, al mig de Gaza, seguit dels soldats armats, i donava instruccions als locals en àrab: Sortiu de la casa! Porteu-nos al pare! Les mans al cap, etcètera.

I ara la part del malson: “Els meus pares lluitaven contra països àrabs armats, homes de quaranta anys entrenats militarment. Potències que ens envoltaven. Jo, Andreu, bàsicament detenia nens i adolescents a Gaza i Cisjordània. I ens els emportàvem. Encara ara, quan dormo, o acluco els ulls, els veig la cara”, em deia en Ben. L’home ha acabat fumant marihuana diàriament, com tants veterans de guerra que tenen dret d’anar a la farmàcia per obtenir-ne, a fi d’oblidar, o de suavitzar, el trauma viscut. La marihuana, els la subministra el govern mateix.

En Ben va votar partits àrabs a les darreres eleccions. Amb aquest currículum esperaries trobar-te un militant d’esquerra, o d’extrema esquerra, antisionista, enfonsat i amargat pel creixent poder militar, religiós i de dretes del seu país. Doncs no. En Ben és l’home que se m’ha mostrat més empàtic amb els ultrareligiosos, tant jueus com àrabs. “La nostra visió laica, el nostre estat, xoca amb la seva visió, i no és clar que tinguem sempre raó nosaltres. Nosaltres, els defensors de la democràcia, no acceptem les eleccions que guanyen ells, com va passar en el cas de Hamàs, o en el dels Germans Musulmans. Aleshores, ui no, aleshores no han votat bé?”

Amb aquest currículum esperaries trobar-te un militant anti-Netanyahu, com és el cas, però a la vegada és qui s’ha mostrat més empàtic amb els votants del Likud, el partit del president: “Aquests dies al carrer hi ha molta part de l’elit del país, els doctorands, els que han aixecat l’Start Up Nation, els educats, irats contra el president. Però i la resta? I els qui no són l’elit? El Likud els representa, ja d’ençà del temps de Beguín. A mi ja em va bé el soroll dels manifestants d’aquests dies. Jo en sóc un. Però no perdo de vista el silenci de la resta i les seves raons de fons: són els ciutadans abandonats que Netanyahu, o Trump, han sabut captar.”

Amb aquest currículum esperaries trobar-te un jueu antisionista, convençut del mal intrínsec que Israel representa al món. Doncs no. Israel és el seu país, no el vol destruït, no creu en la solució dels dos estats (cosa que als europeus sempre ens xoca, però ell dos estats els veu sempre en guerra), i darrerament m’explica que a Israel comença a haver-hi veus que proposen un model suís: dividir l’estat en cantons (el cantó Tel-Aviv, el cantó Jerusalem, el cantó Gaza) amb poders locals molt grans, sota un paraigua d’un únic estat amb molta carta blanca als cantons. Somnis impossibles, direu, els cínics com jo. I sí, suposo, que són somnis contra malsons.

Sempre amb un somriure a la boca, en Ben, votant dels partits àrabs, es guarda els seus drames i els seus malsons a la seva estança, i quan s’afegeix a la reunió familiar practica una de les grans lliçons d’aquesta vida: provar de ser feliç en un món inhòspit, i veure part de tu en els altres.