Visions d’ara mateix de Joan Ponç

L’antològica Diàbolo que presenta la Pedrera fins al 4 de febrer és una cita inexcusable amb el món de l’excepcional dibuixant i pintor Joan Ponç (1927 – 1984), un conjunt d’obres que no s’havia reunit en tanta varietat fins ara. Moltes coses vénen al cap mentre les mires i no pares de mirar. La història de l’art i com ens l’expliquem i consta en la memòria col·lectiva, ja que Ponç va ser un dels artistes cabdals de Dau al Set i ha estat negligit durant dècades. I també el present, les imatges i les metàfores que fan pensar en els bruixots i aprenents de bruixot que burxen arreu.

Ponç toca de manera sensible la imaginació contemporània. Quan mostro a les classes les seves imatges, els joves s’hi queden enganxats. És com un còmic de categoria insòlita, com un Blade Runner premonitori, abans que Philip K. Dick escrigués la novel·la publicada el 1968 que catorze anys després va ser el film. Exagerat? Tal vegada no, penso mentre llegeixo un dels comentaris que la curadora de l’expo, Pilar Parcerisas, ha fet escriure en una de les parets. Diu Joan Fuster: ‘D’entrada, hi veiem “coses” que mai no havíem vist, que mai no podríem haver vist.’ Comparem-la amb la del replicant: ‘He vist coses que vosaltres no creuríeu’… Ara hi ha en sales el nou film de la saga, mira.

Aquest artista de culte per a molts de nosaltres és massa desconegut encara per a tants. L’abassegadora fama que a partir dels anys cinquanta passats va acabar agafant Tàpies el va tapar, en una prova més de les contradiccions de l’art contemporani i la seva empremta en un context com el de la dictadura i, després, de les rutines repetides fins a l’esgotament, com si amb un sol artista n’hi hagués prou. A diferència dels altres membres del Dau al Set (el poeta Brossa, el crític d’art Arnau Puig i els artistes Tàpies, Cuixart i Tharrats), Ponç provenia d’una família d’origen modest i sempre va patir dificultats de tota mena, pocs el van ajudar. Va viure deu anys al Brasil (1953 -1962), on se n’havia anat cansat de les trifulgues amb Dau al Set, acompanyat d’una carta de recomanació de Joan Miró (sempre ajudant els joves, Miró, sempre). En aquell país, on Tàpies va triomfar en la Biennal del 1957 que significaria el seu impuls internacional, Ponç no hi va trobar tampoc l’èxit, tenia massa feina a sobreviure. Va tornar a Barcelona malalt d’una diabetis mal diagnosticada que el deixaria pràcticament cec: però ni així va deixar de dibuixar i de pintar, estava del tot acostumat a la foscor, la seva amiga. Ara ho tenim aquí, en aquesta expo.

Havia començat, de ben jove, treballant de nit. A casa, en un altell amb una bombeta d’aquelles tan fluixes de la postguerra. Li sortien unes imatges imprevisibles, inesperades, que alliberava amb detallisme, sense fugir-ne. Alimentat per la foscor, amollava els fantasmes i les imaginacions més tocades del bolet que esdevenien meravelloses. Ponç és un miniaturista, un dibuixant meticulós que en el traç troba el sentit: mireu-los, els seus dibuixos, és un no parar. Quan pinta, el color brilla amb una força plena de coratge.

Què ha passat, amb Ponç? Que la història del Dau al Set ha estat colonitzada per un relat que l’ha exclòs, i no només a Catalunya. Un dia era en una xerrada de l’historiador Valeriano Bozal sobre l’art dels anys 50 i, en sentir que no esmentava en cap moment Ponç, li vaig preguntar per ell en el col·loqui: una mica més i me n’expulsa, com qui diu… ‘L’envia la família?’, va llançar-me, sense que servidora pogués entendre-hi ni un borrall. Va ser així que ho vaig començar a entendre. Joan Ponç, l’empestat.

Hi ha hagut disputes d’herència, com acostuma a passar amb els llegats artístics. I sobretot hi ha hagut la falta d’interès del Macba, que n’havia de fer una antològica fa tres anys i l’anterior director ho va deixar estar. Ara el Macba exposa Brossa i està molt bé que així sigui. I a la Pedrera tenim Ponç. Veure en conjunt aquests dos artistes que van ser dos grans companys és el que ens mereixem els seus admiradors. Sigui com sigui que ha anat tot plegat, aquí els tenim tots dos, Ponç i Brossa. Quan vegeu a la Pedrera el quadre Nocturn (1950), un detall del qual encapçala aquest article, penseu en aquell grup d’amics que en barqueta, acompanyats del poeta Foix i empesos per Miró, anaven cap a Portlligat a veure Dalí (que no els va rebre, tot sigui dit). Miraven de recuperar el temps arrabassat per la guerra. Un temps que a Joan Ponç li ha costat molt de recuperar. Benvingut de nou, mestre de la nit.