Visionàries

Seria plausible creure que l’interès actual, en el camp de les exposicions, per l’art i les imatges sorgides des de finals del XIX de la convicció i la pràctica mística, teosòfica, espiritista –espiritual, en suma– dels artistes occidentals, en particular els europeus, convoca la urgència de repensar el món material que tenim i la relació en crisi que hi mantenim els humans. Amb la naturalesa –si és que es pot dir que encara n’hi ha pròpiament– i el cosmos, el cel i la terra. Tant en les expos individuals com en les comparatives i les col·lectives, l’aire del temps sura així. Què? L’eternitat –en títol del llibre de memòries de Marguerite Yourcenar.

Una visita al Museu Nacional m’ho confirma, després de caure-hi en l’exposició a Londres dedicada a Hilma af Klint (1862-1944) i Piet Mondrian (1872-1944), tots dos morts el mateix any, tots dos imbuïts de la teosofia que els va formar, com a tants dels artistes de la primera modernitat, Kandinski i Klee en foren uns altres exemples. Hi al·ludia en aquesta crònica, en constatar l’interès per les formes de l’art espiritual modern des del començament de la industrialització. Que avui hi girem la vista segurament va en relació amb les preguntes i angoixes de l’acceleració tecnològica des de finals del segle passat, un canvi de civilització.

L’art del present ho planteja d’unes altres maneres, és un tema obert. En aquestes ratlles comento trajectòries del passat. Tant d’artistes consagrats com els que acabo de dir i, gràcies a “La mà guiada” (fins al 5 de novembre, al MNAC), de dues pintores ben diferents d’aquells: sense formació plàstica, naïfs en aquest sentit, però gens naïfs en les motivacions internes que les mouen, del món espiritual, i doncs en el mateix sentit que els consagrats: la catalana Josefa Tolrà (1880-1959) i l’anglesa Magde Gill (1882-1961).

No es van conèixer de res, com en realitat no podia ser altrament, i alhora les seves trajectòries i obres tenen notables semblances. El títol de l’expo al·ludeix al trànsit d’aquestes visionàries en el qual pinten i dibuixen, cusen i teixeixen, guiades les seves mans per alguna cosa diferent del raciocini i el coneixement intel·lectual, l’automatisme propi de l’estat de trànsit. Pilar Bonet Julve, la curadora, fa anys que investiga aquestes pràctiques artístiques de dones des del Visionary Women Art-Research Group [Grup de Recerca de l’Art de Dones Visionàries].

Tolrà i Gill no són pas les úniques, tampoc entre les (i els) artistes convencionals en l’ofici, inclosa l’avantguarda. Crida l’atenció que una artista tan formada i conscient com Hilma af Klint té, com elles, l’espiral com a signe primordial del seu alfabet plàstic. També va pintar amb mà guiada, en particular els deu grans plafons de les Pintures per al temple, de més de tres metres d’alt per dos d’ample, en què explora l’evolució espiritual de la humanitat i les quatre edats: Infantesa, Joventut, Edat adulta, Vellesa, una sèrie inspirada per una visió en què un esperit, ella en va dir un àngel, li donava instruccions i que hauria volgut instal·lar en cercle. Són obres abstractes d’un llenguatge visual de formes, espirals, imaginació botànica i paraules en bucle, com fan les dues visionàries que ara tenim a Montjuïc, en particular la Tolrà i les seves paraules en bucle.

Quan aneu a veure-les, val la pena amorrar-se a les pintures de la Tolrà i llegir els escrits al costat de la signatura. La Gill, en canvi, no signa ni tampoc titula. La Tolrà titula. Cap de les dues no fa constar les dates. Totes dues comparteixen una sort de puntillisme que els fa omplir el paper en què treballen, a l’aquarel·la o a la tinta xinesa, unes formes que avui poden ser vistes com a psicodèliques (igual que les de la Hilma) i de l’op-art en la Gill sobretot, així com l’efecte repetit d’imatges semblants i alhora diferents al llarg de les obres de cadascuna, que conviden al joc de les diferències.

Pilar Julve ho expressa de primera: “Els seus llegats extraordinaris, pràcticament inèdits, es van generar desbordant l’art acadèmic i en el desenvolupament del dibuix psíquic, l’escriptura automàtica i l’obra tèxtil de bellesa singular. Les seves creacions ens permeten avui analitzar des d’altres perspectives l’art de la primera meitat del segle XX a Europa i amb això reconèixer-nos en nous relats estètics i ètics de la cultura moderna: noves espiritualitats laiques (espiritisme, teosofia, antroposofia), altres paradigmes de l’art (dissolució de l’autoria, procés col·laboratiu de creació), la recuperació de tècniques de l’art de les dones (dibuix, brodats, dietaris), la funció sanadora de l’art (obra no comercial ni d’espectacle), els sabers esotèrics (tarot, astrologia, pèndol, imposició de mans, profecies) i la potència i l’experiència d’una mística instintiva i alliberadora que és una vivència de transcendència per a les classes humils.” Sí, senyora.

L’art de la costura, les labors, ha estat per a les dones –també en l’art actual, en diverses parts del món– una tradició continuada, una escola, un terreny personal i alhora col·lectiu, de baules, i un procés creatiu d’envergadura. No ho hem de perdre de vista. Al capdavall, també l’art de la costura va tornant, entre joves. A veure quines i quins artistes en sortiran –què cusen els homes d’avui, m’agradaria saber, perquè ho fan, només cal anar a botigues historiades de teles i retalls i te’ls trobes, estan ben informats– i a veure quin món espiritual hi manifesten.