Visca Sant Jordi!

És la diada més bonica del món. Ja ho era quan no hi havia la premsamenta absoluta i l’atapeïment pertot durant tot el dia i rànquings i etcètera; cues llarguíssimes de signatures; cops de colze per a arribar finalment a les parades, a les fotos; aquest excés estratosfèric en què convertim els humans les coses que tenen èxit.

Ja ho era i ho continua essent: Sant Jordi és la festa preciosa per definició, amb premsamenta i sense premsamenta (no sé si és el difuminat que els anys afegeixen als records de quan érem mainada, però quan dic Sant Jordi penso sobretot en la sortida amb l’escola, triar els llibres, ajustar el pressupost, la rosa per a l’àvia, el cor que bat amb més força quan te’n regalen una i la Rambla estesa davant dels ulls, plena, sí, però no tant).

Primavera (que si plou, que si no) i llibres a dojo, i roses a dojo també, i passejar encara que no sigui festa. Festa oficial, vull dir: quina festa més gran hi pot haver que aquesta bella celebració de la cultura i de l’amor? Vet aquí la diada preciosa, que ens fa sentir com si visquéssim dins un vers de l’Espriu, com si fóssim gent culta, noble, lliure, desvetllada i etcètera: trobar una estona per a sortir a passejar, a remenar llibres, regalar-los a les persones que estimem, i les roses.

Sincerament, per molt que repatanis i mestretites treguin cada any el nas arrufat a prendre l’aire, i ai la massificació, i ai que avui compren un llibre i ja no ho tornaran a fer fins passats tres-cents seixanta-cinc dies, i ai els naps i les cols, Sant Jordi continua essent la festa meravellosa que ens projecta, individualment i col·lectivament, tal com podríem ser, o com voldríem ser. O com som; ni que sigui a batzegades; ni que sigui a estones; a estones curtes; ni que sigui.

Malgrat la llosa del confinament, amb el dol que carreguem a les espatlles, o potser precisament per la llosa i pel dol, val la pena de celebrar Sant Jordi i tant com significa. Val la pena de celebrar-ne l’existència, les possibilitats, el dibuix del món que representa.

Perquè fer-ho és, alhora, vindicar la cultura i els valors que l’acompanyen i el model de societat que volem bastir, és escollir quins volem que siguin els valors socials dominants, si el pensament, l’esperit crític, la creativitat, la solidaritat, l’esforç, o bé l’especulació i l’individualisme, el benefici ràpid de la tómbola i del peti qui peti.

Els valors socials hegemònics són aquells que la majoria de la societat considera com a model o guia d’opinió i d’actuació. I posar al centre d’aquests valors la cultura (en el sentit també de construcció col·lectiva, de consciència de baula) o posar-hi el bunga-bunga egocèntric té conseqüències. També en l’aspiració. No és igual prendre com a model d’èxit en Pep Guardiola, posem per cas, que posar-hi la cosa bufada del Cristiano Ronaldo: no cal pas ser un gran futboler per entendre que Guardiola representa una manera de fer i d’entendre aquest esport (i l’equip, i les maneres, i l’elegància en el joc), i que Cristiano en representa… una altra. I que té conseqüències en el futbol i no només en el futbol.

Doncs això.

Hi ha una part important de la realitat que ens és, ara mateix, inevitable: aquest coi de virus i el desastre que ens ha provocat. Sí que podem influir, però, en la mena de societat que es trobarà la propera pandèmia. I reivindicar la cultura, celebrar la cultura, posar la cultura al centre de l’atenció, donar a la cultura el valor que mereix és, ben mirat, parlar de model de societat, de model de país, de les capacitats que tindrem per a respondre, col·lectivament, als reptes més durs; és parlar de fites i de present també (perquè les fites, les aspiracions, determinen comportament i camí).

Això fa Sant Jordi. Que és ball de xifres, que sí, vendes, moviment econòmic important i quantificable (enguany… en fi, enguany, com tot), però que és, sobretot, mirall i projecte de societat. I alegria. I un pic d’orgull col·lectiu que, mantingut a la mesura, sense permetre que desbordi en ridícul xovinisme, potser també ens mereixem.

Però, sobretot, alegria.

I ara, mentre anava escrivint, i recordant la Rambla de Barcelona (la Rambla de quan era menuda i la Rambla atapeïda de després), potser perquè passat el 23 vindrà el 25, potser perquè de vegades una música sintetitza perfectament i condensa un moment, els sentiments, aquestes coses que ens volten i que de vegades costen d’aprehendre, anava cantant, sense adonar-me’n, aquella cançó, pràcticament himne, que ens va regalar Vicent Torrent i la gent d’Al Tall, ‘Viurem!’. I parla d’altres coses, del país, del sud, de la llengua; parla d’altres coses i són les mateixes:

‘Armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l’altra banda! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!’

Això volia dir.